Mathias Énard és un escriptor francès que arriba a Barcelona, l’any 2000, per impulsar diferents iniciatives culturals, especialment en l’àmbit literari, i ensenyar àrab a l’UAB. També escriu algunes novel·les, com Rue des voleurs (Carrer dels lladres), que l’editorial Columna publica en català com Carrer Robadors.
En realitat, la referència dins l’obra a aquest conegut i singular carrer barceloní és més aviat simbòlica, ja que l’acció principal té lloc a Tànger, ciutat d’origen del protagonista, en Lakhdar: el jove marroquí a qui els orígens humils no aconsegueixen apagar-li la set d’una vida millor, és clar, a l’altra banda del Mediterrani.
A Tànger, coneixerem els seus darrers dies com a noi/adolescent, al costat del Bassam, el seu amic de la infància. I serà també a Tànger on coneixerà la noia catalana que, de vacances al Marroc, li permetrà adonar-se que la ficció amb la que ell somia, i que només coneix a través de la televisió, existeix en realitat, i només cal saltar un petit estret ple d’aigua per tocar-la amb les mans; accedir a un mar d’oportunitats, a a una vida digna, una vida millor.
Aquest fantàstic viatge iniciàtic està hàbilment contextualitzat per l’autor dins dels moviments socials que tenen lloc a banda i banda de l’estret en aquest inici de mil·leni. Al Marroc, entendrem els mecanismes que faciliten que joves amb futurs grisos o foscos (i poc accés a una bona educació) s’acabin convertint en titelles al servei dels poders econòmics-socials (i, tal vegada, religiosos) que hi ha al darrera de la Primavera Àrab. Però l’obra també ens ensenya (per tant, ens permet comparar, contrastar) les frustracions i dificultats dels joves europeus que tant envegen Bassam i Lakhdar, parits al mig d’una crisi, la del 2008, i enfrontats a una sèrie de gegants, aparentment invencibles (capitalisme liberal, canvi climàtic, progrés insostenible, desigualtat econòmica), que fan que la ràbia, la violència i la depressió brollin amb força, també, en els cors dels joves d’aquesta banda del Mediterrani.
L’equip artístic i actoral al complet treballa a un nivell prou alt en aquesta producció de Bitó i el Festival GREC. La posada en escena de Julio Manrique és dinàmica i moderna, amb un disseny visual i sonor omnipresents que segueixen acostant gèneres (teatre i cinema) i que ajuda que les dues hores llargues d’espectacle passin d’una volada.
Destacar el treball del Guillem Balart, que ens regala un apassionat heroi, en Lakhdar, que aconsegueix el seu objectiu: que tots ens convertim en ell i ens precipitem, amb ell, en un final culminant i tràgic que ens permetrà descobrir nous racons de la nostra complexitat humana i entendre que tot allò que sembla pertànyer, únicament, al terreny de la ficció, pot convertir-se, per atzar o destí, en la més dura realitat.