Carola

Estic totalment d’acord amb el biògraf Agustí Pons quan diu que “Difícilment entendríem la cultura i la societat catalanes de la segona meitat del segle XX sense conèixer la vida, l’obra i el llegat d’una personalitat tan abassegadora com la de Maria Aurèlia Capmany”.

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) va ser mestra, novel·lista, actriu, autora i directora teatral. Va escriure un gran nombre d’articles d’opinió en multitud de mitjans escrits i va ser una de les personalitats més destacades de la segona meitat del segle XX al nostre país pel seu activisme cultural i polític, per la seva oposició frontal a la dictadura franquista i un fort sentiment de catalanitat, per les seves idees dins el feminisme en defensa dels drets de la dona, pel seu anhel constant de justícia social, pel seu compromís amb la llengua catalana, i per la seva implicació en la política cultural.

Va néixer en una família liberal, intel·lectual. La guerra va destruir gran part del seu món, tan familiar, com cultural, la qual cosa la va marcar tan a nivell personal, com en la seva obra.

Maria Aurèlia Capmany era una dona inconformista. En els seus textos descriu el món tal com és. Són textos sincers, autèntics, directes, sense embuts; on hi reflecteix la hipocresia de la societat i les seves absurdes normes socials.

“Feliçment, jo sóc una dona” (1969) és un dels seus textos més sincers, directes i claus sobre el feminisme. I és a partir d’aquesta novel.la que Q-Ars Teatre en fa una adaptació que porta per títol “Carola”. “Carola” és un retrat magnífic de la societat catalana del segle XX.

Carola és un d’aquells muntatges en que, ja sigui per la posada en escena, pel text de l’obra o la interpretació, que una surt amb una sensació de pau i serenitat.

L’obra també esdevé una crítica de una societat hipòcrita plena de normes socials absurdes.

Carola Milà és una dona insatisfeta amb la seva vida, inconformista amb la desigualtat de gèneres. Una dona que lluita per la llibertat, independència i seguretat econòmica de la dona sense la necessitat de tenir un home al seu costat. Carola busca la llibertat, allunyar-se del destí que la persegueix pel fet de ser dona, i formar una nova identitat.

 

“Carola” és l'homenatge a l’escriptora  Maria Aurèlia Capmany davant el centenari del seu naixement , i l'homenatge a totes aquelles dones que van haver de lluitar per la llibertat i la igualtat de gènere davant d’una societat masclista.

 

En són molts els motius pels que us recomano que aneu a veure aquesta obra. En primer lloc perquè és un espectacle acollidor, fet amb el gust de les coses ben fetes i on s’ha tingut en compte un munt de detalls, com la imatge del programa, una fotografia que ens recorda a una que va li va fer l’Antonio Espejo a la Maria Aurèlia Capmany al 1983; per la qualitat i claredat del text, la meravellosa posada escènica, la música de cambra romàntica que es pot escoltar durant l’espectacle de la compositora Bárbara Granados, com “El Valset de la Carola”, algun tema del seu avi Eduardo Granados i la música del besavi Enric Granados. Per que l’actriu Francesca Piñón s'estrena com a directora. I perquè el paper de la Carola l’interpreta l’Anna Güell , una actriu extraordinària a la que admiro molt.

L'adaptació que Güell, Barba i Dueso fan de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany no toca ni una coma del text de la barcelonina per a preservar tota la força de la història de Carola Milà, la personalitat de la qual és construïda per Capmany a partir del fet de ser dona i no d'una reconstrucció minuciosa del passat. Feliçment... és un llibre de memòries d'una dona escrit per una altra dona, i l'autora aprofita les aventatges que atorga el gènere per a servir-se de l'oblit, de la desmemòria, precisament.

La manca d'aquesta bastida és ben resolta en la posada en escena de Francesca Piñón que posa l'èmfasi, d'una banda, en l'opacitat de la protagonista i de la seva vida, de qui l'espectador només en coneix fragments desordenats i de qui n'acabarà percebent una visió tan vitriòlica com desconcertant. D'una altra, la feina (la feinada) d'Anna Güell ens convida a acompanyar-la en una mirada que, mentre és enrere, és entrenyable, però que quan s'adona que més que enrere la mirada ha de ser endins, el dolor ho impregna tot. La interpretació de l'Anna Güell esdevé una mena de transfiguració d'una dona vençuda per les circumstàncies, d'un personatge que prefigura la millor literatura feminista del segle XXI.

Piñón deixa en segon pla la dimensió irònica i picaresca tan present en la novel·la per a posar el focus en la dispersió amb què els records de Carola reconstrueixen la seva vida. Les anades i vingudes de l'actriu al llarg de la sala, l'alcohol, les desaparicions darrere la cortina... col·laboren a explicar aquest caos que són les memòries de Carola Milà, i les de qualsevol. L'altre gran encert dels dramaturgs és la presència principal de la màquina d'escriure i la fruïció amb la qual Carola s'hi asseu a escriure, perquè escriure és recordar i, potser també, manipular els records. L'escriptura com a restitució d'una identitat maltractada.

A la Palau i Fabra de l'Espai Brossa us asseureu a tauletes amb estovalles de quadres, en una mena de cabaret de la ignomínia, i Anna Güell, esplèndida s'apoderarà de l'estela de l'Anna Lizaran per a posar en evidència la capacitat del teatre per a sacsejar-nos. Un cop més i ja són unes quantes, com a home, vaig sortir avergonyit al carrer des de la foscor de la sala per tanta Història d'abús continuat.