Cacophony

Viral, like, post, tuit… estas palabras son más que conocidas por todo el mundo a estas alturas. Las redes sociales y todo el mundo virtual se han expandido como una mancha de aceita en cuestión de pocos años. Son una ventana para la comunicación, la creación de comunidad, altavoz de voces oprimidas, pero también un arma de doble filo donde se puede causar el bien y mucho mal.

Unas amigas quedan para ir a una manifestación en contra de la sentencia de un caso de violación. Durante esta protesta se produce un hecho que provoca que Abi, una de ellas, haga un alegado feminista y de condena al suceso en su blog. El texto que no habían de ver más que cuatro personas contadas, acaba compartiéndose por todos sitios y Abi se convierte en una figura pública. No todo será tan positivo.

Con una temática muy actual, el texto de Molly Taylor incide en la rapidez de la creación y defenestración de mitos populares a través de las redes de una manera concisa, intensa y directa, con un ritmo incesante y un lenguaje que llega a todas las generaciones. El relato de la historia, en forma de repaso de actos pasados, integra al público que no sabe desde donde se está haciendo la vista atrás. Descubre poco a poco los detalles que conforman el momento actual y va desgranando emociones y actitudes humanas que no pueden ser juzgadas fácilmente.

En una escenografía minimalista y efectiva, el reparto va navegando por la narración en el tiempo y el espacio, utilizando los pocos elementos necesarios para exponer la historia. La conexión entre las y los intérpretes extrapola una amistad real, con las rencillas propias y el rencor que se puede ir estableciendo entre las personas.

La entrega de los personajes y la vivencia colectiva del público de pensar que quizás, en algún momento, se ha formado parte de alguna de las situaciones que se ven en el escenario puede hacer sentir incómodo, pero al mismo tiempo ayuda a tener consciencia de las consecuencias de cada acto.

El desarrollo de la producción es interesante y necesario, pero al mismo queda diluido en el mensaje que se quiere transmitir. Se recogen muchas ideas y pensamientos de manera dispersa sin llegar a conformarse un relato tan potente como podría haber sido.

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials tenen la capacitat de convertir en estrelles les persones i alhora de d'anul·lar-les. I tot en qüestió de pocs dies. També es necessita que la persona tingui qualitats naturals, com ara saber comunicar-se, expressar les seves idees amb seguretat i contundència i, el millor de tot, tenir la capacitat de crear frases com a titulars. Segur que podem pensar en persones que han sortit d'àmbits molt diferents que han deixat fins i tot la seva feina per convertir-se només en tertulians de ràdios i televisió perquè han complert aquests requisits. I els podrà anar bé sempre que siguin coherents amb el personatge que representen, i que, per tant, no menteixin entre el que diuen i el que fan.

Aquesta és la tesi que l'obra de teatre Cacophony representa amb excel·lència a la sala Becket. És clar que és la tesi general, perquè els detalls estan tan ben descrits en l'obra, que no els revelarem perquè s'han de conèixer allà, a la sala que encercla per tres bandes l'escenari. I quan hi aneu, comprovareu que el teatre també atreu la gent jove, que aplaudeix l'obra dirigida per la directora Anna Serrano Gatell, que és qui alhora ha traduït (juntament amb Oriol Puig Grau) l'obra escrita per l'autora de Liverpool Molly Taylor.

Per acabar, remarco la dificultat de dirigir una obra amb actors i actrius que es mouen constantment en l'escenari per explicar una història que va del passat al present. El fil narratiu està molt ben travat, i l'actuació dels artistes és memorable. Si cal dir-hi alguna remarca em centraria només en la introducció al nus de l'acció, que és un pèl llarga, perquè el més important és el nus i el desenllaç. S'entén perquè l'acció vol situar bé la narració, però amb menys dedicació l'obra guanyaria en dinamisme. Dit això, és l'única remarca que es podria assenyalar a una obra que és un 10.

Deixo un enllaç a una conversa entre l’autora de l'obra, Molly Taylor i la directora Anna Serrano, que és una perla. Aquí la teniu.