En un moment de Blackface…, un dels personatges, que, com tots els altres, és interpretat per la Silvia Albert, s’escola entre bambolines i, per art de màgia, o més ben dit, per “art de teatre” és conscienciada de manera sobtada sobre el racisme estructural que regeix el seu entorn, el seu país. No és trivial aquest fet, potser és l’expressió d’un desig, fer teatre que remogui consciències, que influeixi en la societat.
En qualsevol cas, el teatre de la Silvia Albert mira d’incomodar, de convèncer-nos d’allò tan important al teatre que és que el que ens estan explicant té a veure amb nosaltres i no ens en podem desentendre. Albert fa servir dues estratègies igualment efectives: la primera és la presentació d’un conjunt de testimonis que dibuixen un fil invisible de la vergonya, dels silenciats, dels maltractats, dels derrotats per l’única visió i construcció de món, l’heteropatriarcal; en segon lloc, el canal que utilitza per a explicar-nos el que ens vol explicar és l’humor, de manera que, el contrast amb els moments més durs deixa glaçat l’espectador.
És interessant la idea que sigui una mèdium (a la Woopi Goldberg) qui ens presenti els testimonis, potser el mateix fet teatral és el mèdium que ha de transmetre’ns les experiències dels qui han patit modes de viure basats en la desigualtat, en la por i en la submissió. Amb bon criteri, la Silvia Albert defuig la catarsi col·lectiva, perquè no es tracta de sentir-nos part d’alguna cosa sinó de prendre consciència que vivim des del privilegi i que no hi ha una altra opció que començar a fer les coses d’una altra manera.
