Si els vuitanta i començament dels noranta van ser camps on cultivar el Satanic Panic, els cinquanta i els seixanta van ser, sens dubte, els de l’Alien Panic (Terme del tot inventat per a aquest text). La llavor ja feia dècades que estava plantada, des dels vint amb la revista de Weird Tales i la d’Amazing Stories, on autors com Clark Ashton Smith, H.P. Lovecraft o en Robert E. Howard feien de la literatura pulp un culte on deus primigenis extraterrestres i humans d’eres prehistòriques s’enfrontessin a tota mena de criatures del tot irracionals.
Va ser també, a finals de l’enrarida dècada dels trenta, on un astut Orson Welles va fer una adaptació radiofònica del clàssic The War of Worlds de H.G. Wells per part d’un joveníssim i astut Orson Welles va alliberar el caos. Poc importava que cada uns minuts recordessin als oients que tot allò era una dramatització i que res era real, la llavor estava plantada i el pànic era allà.
El que vingué un any més tard, amb l’inici de la Segona Guerra Mundial i l’horror produït va fer que després d’adonar-nos com de terribles podíem arribar a ser, era millor buscar respostes a l’espai i culpar a aquests homenets grisos de tot el terrible que ens passés a partir d’aquell moment.
És impossible comprendre la filmografia d’en Ed Wood sense tots aquests precedents, de la mateixa manera que no es comprèn sense el cinema de terror de la Universal i Bela Lugosi. Com tampoc podem entendre, per exemple, els episodis de La Dimensió Desconeguda, les pel·lícules de la Hammer o -directament- el breu -però terriblement influent- currículum de Richard O’Brien amb The Rocky Horror Show i Shock Treatment.
És possible que sense tot això, ple d’imaginació febril i naïf, així com el mamarratxisme més militant que als noranta, en ple revival d’aquesta temàtica alienígena, Chris Carter creés The X-Files i que Catatonia cantessin aquella estranya cançó d’amor anomenada Mulder & Scully que ens deia: «Things are getting strange, I’m starting to worry / This could be a case for Mulder and Scully / Things are getting strange, now I can’t sleep alone» («Les coses s’estan posant estranyes, començo a preocupar-me / Aquest podria ser un cas per a Mulder i Scully / Les coses s’estan posant estranyes, ara ja no puc dormir sola»).
Però tornant cap a aquella època daurada de l’amor lliure en segons quines parts del món, a Espanya teníem a Mariano Ozores creant el gènere que precursor del Destape que es va conèixer -a posteriori- com a Landismo i que col·locava al diminut home espanyol entre tot el pit i cuixa de les sueques que buscaven l’exotisme romàntic encara existent a les platges espanyoles. Procurant no ensenyar massa i insinuar astutament, perquè encara ens trobàvem en plena dictadura i se n’havien d’anar amb compte amb el que feien i deien, perquè els inversos eren -també- espanyols i no pas com amb les pel·lícules de pit i cuixa i sang d’en Jess Franco, que sempre comptava amb capital forà. Malauradament, en ambdós casos, ja a la dècada dels noranta, van passar a l’ostracisme cinematogràfic.
Irònicament, en Ozores va tenir ocasió de mostrar el que millor sabia fer amb la distòpica pel·lícula de ciència-ficció La hora incognita, però l’experiment no funcionà massa bé i deixà d’experimentar amb films espanyols que podrien remetre a La Jetée i va tornar al Landisme i al pit i cuixa, que se li donava massa bé i és possiblement gràcies a aquest fiasco cinematogràfic que ara tenim aquesta joia de teatre musical que és Baby Boom.
Egos Teatre es reinventa una vegada més amb la paròdia de les paròdies, reinventant-ho tot sense reinventar res, fent d’un vodevil convencional amb els seus habituals recursos i acudits per a reinventar-se i riure’s del gènere del vodevil, del musical i de tota la nostra cultura ibèrica sense despentinar-se. El que podria ser una missió impossible és del tot factible amb aquest musical.
És ben possible que si aquest musical fos forà i cinematogràfic, seria totalment de culte i seria habitual llegir-ne extenses dissertacions en fanzines i e-zines de cinema de culte, així com veure samarretes en qualsevol festival de cinema digne de ser-ho. I és el que hauria fet John Waters si comprengués mínimament la cultura autòctona, així que simplement seria el seu musical preferit. El que si podem assegurar és que al saber-ne aquest de la seva existència, o en el seu defecte Richard O’Brien, s’estirarien els cabells per no haver-ho pensat molt abans.
És una sort que en ambdós casos l’alopècia fa massa anys que va aparèixer i no hi ha res a témer.
L’expectativa de l’espectacle queda esmicolada en veure com amb un fil tan gruixut es pot filar tant prim, barrejant tots els clixés cinematogràfics que coneixem i donant-li la volta d’una forma tan exitosa i superant cada vegada la nova expectativa que l’espectador posa en l’espectacle, perquè cada vegada que creu el que pot passar, l’espectacle dona la volta i torna a sorprendre sense miraments. Fent que amb cada giravolta i un més difícil encara, el públic rigui més encara amb aquesta deliciosa boutade de la que no es pot dir més sense fer espòilers de com es va originar aquest món modern en el qual ara vivim.
La música d’Albert Mora, un dels fundadors i intèrprets habituals de la companyia, planeja pel musical més clàssic amb alguns ramalazos sondheimístics a les cançons corals, el yeyé, la bossa-nova i el pop simfònic de l’època en la línia de The Walker Brothers, que els intèrprets deixen anar fàcilment, convencent-nos i seduint-nos com si res i entrant en el seu joc.
Menció apart també mereix Toni Sans, en una recreació totalment fidedigna del que seria per nosaltres el sempre estimat i enyorat Saza i que és una delícia junt amb la resta del repartiment, que crea uns personatges clixé del tot veritables.
Com bé deia la cançó de The Rocky Horror Picture Show: «Don’t dream it, be it» («No ho somiïs, sigues-ho»), i és això, deixeu de somiar que aquesta barrabassada es pot fer, aneu al teatre i formeu-ne part. Us ho agraireu i és el millor que podeu fer.
