La mort és l’etapa de la vida que sempre volem evitar, com si es tractés d’una introducció de la sèrie que mirem de Netflix. Potser a nosaltres ens preocupa la nostra mort, però s’ha d’entendre que preocupi més a la gent que es queda quan marxem. La Beckett proposa el cicle «Memento Mori: Recordem-nos de morir», amb xerrades, espectacles i lectures dramatitzades, per batallar la mort cara a cara i gestionar les emocions en moments durs com la pèrdua de la vida.
Àlex Rigola presenta un espectacle marcat per la balança entre el pessimisme i el positivisme d’encarar la mort. Una balança que amb el pes de frases cèlebres, el discurs del Dr. Benito i la capacitat d’Alba Pujol d’alliberar-se, es decanta pel positivisme. L’espectacle amb més aires de TedTalk o de ponència que de drama, és una conversa que navega entre la profunditat filosòfica i la delicadesa del tema on Pep Cruz pren el paper de psicòleg progenitor en una teràpia col·lectiva pel públic i individual per Alba Pujol. Els dos actors es mouen dins d’una escenografia senzilla que cavalca al ritme de les projeccions a la pantalla. Una escenografia amb identitat «Max Glaenzel»: simple, antibarroca i amb elements desmarcats del conjunt, com hem pogut veure recentment a «La casa de les aranyes» amb la motocicleta i en aquest cas, a la Beckett amb una planta il·luminada, una planta que dóna vida, que forma part d’un cicle de quatre estacions.
Està en les mans d’un mateix la capacitat de convertir un moment trist en art i allunyar-se dels pensaments pessimistes com ho fan els dos actorassos, els quals demostren una gran complicitat entre els dos, tot i l’arriscada proposta per Pep Cruz d’encarnar un familiar tan proper i perdut recentment. En definitiva, una mirada entusiasta a la vida, lluny de l’individualisme i amb els braços oberts a formar part d’un gran col·lectiu.