Ànsia (Crave)

Fa més de deu mesos que vam assistir a la roda de premsa de presentació d'aquesta proposta que aleshores no vam poder encabir a la nostra agenda. Ara, amb motiu de la seva nova programació hem fet cap a la Sala Atrium per veure ÀNSIA (CRAVE), un text de Sarah Kane (1971-1999) dirigit per Loredana Volpe (Caracas 1990).

Vam sortir de la sala descol·locats, la complexitat del text i la posada en escena ens ha deixat força trasbalsats, no perquè les interpretacions d'Anna Casas (C), Chap Rodríguez Rosell (A), Xavier Pàmies (B) i Patrícia Mendoza (M) hagin estat malament, ni per la música en directe interpretada per Alvar Llusá-Damiani, sinó perquè hem sortit amb la sensació de no haver estat a l'altura i no haver sabut captar el missatge de tot plegat.

Els cinc personatges indefinits, quatre veus identificades per una lletra,  que interaccionen amb frases fetes, paraules repetides, converses tallades, idees expressades en veu alta, desitjos, pors,  dolors, desesperació, .… i la cinquena veu, un violí que també “parla”.

Moviments continuats, sincopats, nerviosos. Llum i foscor. Temes com l'anorèxia, la violència, l'abús sexual, el desig de ser mare, l'incest o el suïcidi són tractats en el text de l'autora i van sorgint com peces en un trencaclosques.

Una proposta que es caracteritza per una absència d’un diàleg seqüenciat entre els personatges i que es converteix en  una representació no lineal i sense escenes que emmarquin una història.

ÀNSIA, va ser l’últim text que va escriure Sarah Kane abans de suïcidar-se i per aquesta ocasió  ha estat traduït per Chap Rodríguez Rosell, traducció que segons va comentar, ha volgut fer buscant el sentit real del què el text vol expressar, intentant en tot moment veure-ho com una gran partitura musical on la importància recau en el ritme de les rèpliques de les veus.

Les interpretacions han estat molt intenses i en alguns moments contundents, especialment la de Chap Rodríguez quan parla successivament amb tots els altres intèrprets, i després ens interpel·la directament a nosaltres, els espectadors.

La direcció de Loredana Volpe, trencadora i de risc vol destacar el clam de l’autora al buit i la foscor “la relació amb l’altre, com més propera més dolorosa és, però també patirem el dolor i l’angoixa de la solitud en aïllar-nos”.

Contundent i potser una mica llarg, el recurs de deixar la sala a les fosques per potenciar la paraula i fer que sigui el text l’únic protagonista.

Una proposta arriscada que malauradament a nosaltres no ens ha satisfet, però que no podem deixar de titllar d'interessant i sorprenent.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Potente texto de Sarah Kane con una puesta en escena minimalista que trata los habituales temas de la dramaturga inglesa como son la soledad, los abusos, la desesperación o el dolor. La directora Loredana Volpe decide subrayar y poner en valor la fuerza del texto, dejando que sean las palabras desnudas las que hagan todo el trabajo. Además, los cuatro intérpretes se colocan alrededor de un violinista que ayuda en la creación de un ambiente tenso y un tanto siniestro.

No se trata de una obra fácil, ya que plantea un escenario tremendamente difuso. Más que un diálogo entre cuatro personajes, se trata de cuatro monólogos simultáneos que en algunos momentos resultan ser uno único. No se define ningún espacio, no se construyen personajes, los movimientos en escena están reducidos al mínimo, no hay acción, la palabra es la única acción. Esta idea va ganando fuerza hasta que en la parte final las luces del escenario se apagan y quedamos a oscuras mientras seguimos escuchando el texto de la obra, como si fuera una voz interior. La palabra lo es todo.

Sin duda una propuesta interesante para los que consigan conectar con la fuerza del texto pero que puede parecer un tanto fría y confusa para otros. Sea como sea, esta valiente puesta en escena nos vuelve a lanzar la voz de Sarah Kane a la cara, y eso siempre se agradece.

Sarah Kane fou una dramaturga londinenca, nascuda a principis del 70, que no va arribar a veure mai el nou mil·leni. Escriptora de culte al Regne Unit, la seva curta però intensa obra transita, de la forma més poètica, pels llocs més inhòspits: l’anorexia, les addiccions, la violència, l’abús o el suïcidi. Va ser aquesta la manera amb la que va acabar amb la seva vida, amb 28 anys acabats de fer, quedant-se a les portes del famós club dels 27; el tràgic grup d’artistes —Winehouse, Cobain, Hendrix, Joplin— que moren a aquesta edat, la majoria, també per suïcidi.

Ànsia és un collage d’històries, o bé un prisma de vivències que no pertanyen a cap història, o que pertanyen, en realitat, a totes les històries. És això: les històries de la humanitat —les més fosques i incòmodes— ficades dins d’una coctelera, amb uns quants glaçons calents, tot ben sacsejat. El resultat: un còctel fumejant, d’infinits sabors, difícil de catalogar, difícil d’empassar. Tanmateix, interessant, captivador. Obsessiu.

El treball de direcció és excel·lent, com també ho és el disseny escènic, amb un violinista en directe que pren un pes molt important a l’hora de mantenir la tensió i l’atenció quan, de tant en tant, el cap s’escapa de tanta ansietat, densitat i intensitat, textual i interpretativa.

Perquè també cal destacar, per damunt de tot, la fantàstica feina que fan tots i cadascun dels quatre intèrprets que, a més de recordar un text de cues impossibles, dit amb claredat, precisió i ritme, són també capaços de sostenir uns personatges polièdrics, que transiten magistralment, en constant equilibrisme, pel calidoscopi emocional que proposa l’obra. I ho fan de manera consistent, gens literal, tant a nivell coral com de forma individual.

Entrem de nou en la realitat de Sarah Kane. Sembla que és un text que no és proper a la vida. Tot el contrari, és un teatre una mica cruel. En Ànsia (Crave) són quatre veus que escoltem i que en cap moment podem saber exactament que passa amb ells, no ens deixa entrar en el seu propi món.

No sabem on es troben aquestes quatre veus, aquests quatre personatges ja que no ens ubica i tampoc ens indica en quin any estan. Quatre persones que sembla que volen finalitzar amb la seva ànsia i que per diferents motius de la vida és posen en contacte. El dolor de l’alliberació. La memòria, el pitjor dolor que ningú no pot arribar a renunciar.

“Crave” segons he vist, significa necessitar amb certa urgència, tenir caprici, requerir, suplicar, demanar, anhelar, ansiar, desitjar, demanar..  De tot això tracta de l’obra.

És un text on es veu la soledat, l’angustia, d’una persona (o personatges, així en plural) que no pot dónar i rebre. És un crit d’una persona, d’una obsesió i d’una destrucció.

L’obra pot arribar a desesperar i excitar ja que parla de la soledat, el desamor, la crueltat i del dolor. Però amb tot, et fa reflexionar. És un monòleg a quatre veus, hi ha moments en que he cregut que han estat les veus del cap que comencen a parlar, a dir les paranoies d’una única persona.

Per moments sembla que em parla una víctima, un executor o un testimoni d’un moment important i que en cap moment podem saber de quin moment ens parlen. Peronatges que semblen agafats a l’atzar, ens parla una dona que vol ser mare i no pot, d’un pedófil, de víctimes, personatges desesperats,.. res de gent feliç

El climax ha arribat quan ens hem quedat en la foscor de la sala, i la veu ha pres tota la força. Sense cap mena d’artífex, la veu, la paraula, el text i la desesperació a arribat amb més força.  En aquest moment l’acció de l’obra és la paraula.

 

Pots veure la meva opinió sencera al següent enllaç

A pesar de que la importancia y la influencia de Sarah Kane en el teatro contemporáneo, especialmente en el mundo anglosajón, ya ha sido reconocida por varios estudiosos del arte dramático, cuesta todavía ver en Barcelona montajes que se atrevan a llevar a escena alguno de sus textos. Por este motivo, hay que celebrar la valentía, en este caso, de la directora Loredana Volpe para arriesgarse a dar forma escénica a Ànsia (Crave), una obra de una gran complejidad, casi inédita en nuestra ciudad. Volpe ha optado por entregarse al texto, un poema enfermizo a cuatro voces intercaladas, y dar todo el protagonismo a las palabras y su musicalidad. Se trata de una apuesta difícil (teniendo en cuenta que Kane siempre supone un gran reto) y, entre que lo que se pierde por la traducción y que muchos de los referentes británicos que utiliza no son fáciles de captar por el público de aquí, podríamos decir que su efectividad es solo parcial. El espectáculo es, sin duda, interesante, curioso, sorprendente y atrayente; también, limpio, mesurado y con un audaz uso de la música. Sin embargo, algunos espectadores lo pueden encontrar confuso, inaccesible, poco emocional e, incluso, denso. En cualquier caso, la fuerza de Kane trasciende siempre por encima de todas las cosas y, por lo tanto, estos mismos espectadores pueden quedar impactados por muchas de las frases que pronuncian los actores, aunque el contexto les pueda resultar disperso.