El més interessant de la dramatúrgia catalana dels darrers vint anys són totes les barreres que s’han anat trencant i els reptes que s’han assumit tant en l’àmbit temàtic com en el formal. Des d’aquest punt de vista, té molt de sentit que, en l’escriptura d’Angle mort, hagin col·laborat Roc Esquius i Sergi Belbel, dues generacions diferents d’autors que ja havien explorat anteriorment la barreja de gèneres (thriller, comèdia i ciència-ficció) i el món de les oficines (Likes i Després de la pluja, respectivament). A jutjar pel resultat, sembla que, després de Sàpiens, l’entesa dels dos creadors ha anat en augment.
L’artefacte que proposen amb aquest text és una flamant i enrevessada maquinària narrativa que aconsegueix encaixar les seves peces utilitzant la repetició de la mateixa història mostrada des de dos punts de vista diferents. En aquest aspecte, la direcció de Lluís Elías és mil·limètrica: els gags visuals conviuen a la perfecció amb la trepidant loquacitat dels personatges a un ritme frenètic. Al llarg de l’espectacle ressonen Glengarry Glen Ross de David Mamet i El mètode Grönholm (dirigida pel mateix Belbel) confluint amb l’esperit de Pel davant i pel darrere. Potser el problema seria que la trama funciona millor com a intriga empresarial que com a vodevil, a causa de la gran quantitat d’informació que l’espectador desconeix al llarg del muntatge. Malgrat que, a poc a poc, s’acaben revelant tots els secrets, des de la confusió és difícil riure amb situacions que no es poden comprendre del tot fins a gairebé el final.
En resum, estem davant d’una idea ambiciosa que sap com construir una estructura de ferro, on un repartiment força inspirat juga al màxim les seves cartes. Entretinguda, original i atrevida, obre moltes possibles converses a l’espectador, des de la sàtira del neoliberalisme als detalls més petits de la seva posada en escena.