Amor de Don Perimplín con Belisa en su Jardín: Federico García Lorca

El 1933, Lorca estrena "Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín", un text que barreja el líric i el grotesc, i explica la història de Don Perlimplín (un Manuel Veiga ajustadíssim i imaginatiu en els matissos, i que, per cert, també s'ocupa de la dramatúrgia de la introducció de l'obra), un home d'edat avançada orgullós d'haver conservat la solteria durant tota la seva vida, que és convençut por la seva criada Marcolfa (divertidíssima Anna Briansó) perquè es casi amb la seva veïna Belisa (una Almudena Lomba portentosa), una jove adolescent a qui la seva mare (Jordi Sanosa, mare, autor i follet) entrega gairebé a la força. La farsa esdevé tragèdia quan, durant la nit de noces, Perlimplín confessa a Belisa que se n'ha enamorat, mentre que aquesta ho està d'un altre home. Perlimplín, coneixedor de l'engany, haurà de decidir com actuar davant la traïció.

Genoveva Pellicer ha llegit molt bé el "Perlimplín", i n'ha fet visible el seu moll de l'os. Apareix en escena un actor, que és el director de la companyia, i que també és l'autor, és el demiurg que voldrà que, durant una estona, els "monigotes" prenguin forma humana. Els titelles ja són homes i dones, actors i actrius que no perdran mai del tot la seva entitat guinyolesca, ja que aquests recuperaran en les transicions entre escena i escena el hieratisme propi dels putxinel·lis. El to paròdic que demana la farsa és afinadíssim i genera ressonàncies sorprenents que enriqueixen el text de manera inesperada.

Don Perlimplín, tot i la prudència malaltissa amb què defuig les dones, acaba essent víctima del desig, que li és revel·lat en forma de cos, el cos de Belisa, que Almudena Lomba converteix en una mena de visió carnificada, que no deixa de ser mai visió i mai deixa de ser carn, objecte del desig. Pellicer i Lomba despullen Belisa fins que només és un cos, una Tarara, un sexe, que serà inabastable per al pusil·lànime Don Perlimplín. Però el pobre marit de Belisa farà un segon descobriment: el de la ficció. Incapacitat per a ser l'amant de la seva dona, s'adona que la imaginació i la fantasia li permetran satisfer, si més no en part, el desig de posseir aquell cos. Don Perlimplín esdevé autor també, l'autor de la seva pròpia farsa, d'una història d'amor que exigeix, com tots els rituals, un sacrifici.

El muntatge de Genoveva Pellicer pot ser, ha de ser un referent lorquià. És teatre necessari que fuig dels focs d'artifici i que passa a ocupar, immediatament, un lloc de privilegi en la memòria teatrera de qui escriu.

El passat 18 d’agost va fer 80 anys de la mort de Federico García Lorca. Aquesta temporada el teatre barceloní l’ha volgut homenatjar amb cinc muntatges que recuperen el seu imprescindible llegat artístic.

Federico García Lorca és sens cap dubte un dels escriptors més representat dalt dels nostres escenaris. El seu estil tan particular en quant als temes que tractava (la figura de la dona, el seu rol social i la seva personalitat) , i la forma en que ho feia, (utilitzant sempre la simbologia, la música i la poesia visual), han fet d’aquest escriptor tot un símbol de la literatura poètica i teatral espanyola, i un dels més grans, admirats i reconeguts dins de la literatura universal.

De les cinc obres de Lorca que es podran veure als escenaris de Barcelona ,he començat per l’homenatge que li fan a La Seca Espai Brossa amb “Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín”, un clar exemple d’obra teatral satírica. Es tracta d’una tragicomèdia que comença amb burla i acaba en tragèdia.

Escrita en quatre actes, va ser creada per ser representada per putxinel·lis (una via d’experimentació artística del tot innovadora i original de Lorca, de la que hi tenia gran interès des de la seva infància).

 

“Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín” s’havia d’estrenar l’any 1928, però per culpa de la censura de la dictadura de Primo de Rivera, no es va poder estrenar fins el 5 d’abril de 1933.

 

En aquesta obra de Lorca ens parla de la infidelitat mitjançant l’adulteri, i  de la hipocresia social davant la tradició matrimonial. Hipocresia social en la que el cornut és el burlat, criticat i ridiculitzat.

 

Segons una entrevista radiofònica que se li va fer a Lorca l’any 1935,deia que  aquesta era una de les obres que més li agradava, però creia que  pel seu lirisme autèntic, cap companyia professional s’atreviria a posar. Es va equivocar. És la segona vegada que Genoveva Pellicer dirigeix aquesta obra. La primera vegada va ser al 1997 al Teatre Adrià Gual i vint anys després ho torna a fer a La Seca rodejada d’un gran equip artístic, en el que m’agradaria destacar al gran seguidor i admirador de Lorca Manuel Veiga, que a part d’escriure el text de la introducció (a partir de textos de García Lorca) interpreta magníficament al personatge de don Perlimplín, imatge de la rutina, lo antiquat, la passivitat, símbol de la fidelitat, l’amor verdader i  el sacrifici. Genial Almudena Lomba en el paper de Belisa, l’antítessis de don Perlimplín. Ella és la joventut, la sensualitat, la vitalitat, l’erotisme, la sexualitat,el símbol de la infidelitat. Jordi Sanosa interpreta tres personatges: al narrador (“el Poeta” del Retablillo de don Cristóbal), a un dels follets, i a la mare de Belisa ( el personatge més semblant a un putxinel·li), ella és la personificació de la moral tradicional, la falsedat, el referent moral, la hipocresia, l’opressió. I per últim l’Anna Briansó en el paper de follet i de Marcolfa (la criada de Perimplín), la portaveu de la norma.

 

Lorca era un geni, va trencar amb totes les expectatives en el seu temps. El sol fet d’escriure obres de teatre per a titelles, ja era una forma d’insubordinació davant les formes oficials.

La veritat és que després de llegir-me aquesta obra teatral de Lorca tenia molta curiositat de com es portaria a escena. Penso que Genoveva Pellicer n’ha fet una adaptació teatral molt bona. Crec que ha sabut transmetre dalt de l’escenari l’essència de l’obra.

He trobat genial la manera en que s’han fet els canvis de cada acte, utilitzant la música d’Isaac Albéniz, Falla i Stravinsky mentre els actors adquireixen el moviment autòmat dels titelles.

M’ha agradat la manera d’incorporar el poema “La Tarara” de García Lorca a l’espectacle.

Genial la metamorfosis de l’escenografia i tota la seva simbologia.

Molt bona la caracterització i vestuari de tots els personatges (també plens de simbolisme).

 

Enhorabona !!!

El component satíric és una constant en el teatre de Lorca, en el qual coexisteixen el còmic i el seriós i aquesta obra és una farsa per actors que té el seu antecedent immediat en "El retablillo de don Cristóbal", farsa per titelles. El paral·lelisme entre ambdues obres és conegut però Don Perlimplín adquireix en aquesta obra una dimensió humana que li manca a Don Cristóbal. En paraules del mateix Lorca, “Teatro de monigotes humanos que empieza en burla y acaba en trágico”.

Lorca retrata als personatges tipificant-los, el protagonista, excel·lent Manuel Veiga, és Don Perlimplín "candoroso y lascivo, bufo y lírico, grotesco y sublime" en paraules de l'autor. Vesteix de verd i és la imatge de la rutina i el tedi, un vell (de 50 anys !!!) antiquat que diu que no necessita res més que els seus llibres, però que accedeix, a contracor, a contraure matrimoni. La seva passivitat contrasta amb la gran vitalitat de Belisa, interpretada per una encantadora i sensual Almudena Lomba. Jove, bella i vital serà l'estímul que despertarà Don Perlimplín de la seva letargia i el transformarà en un home d'acció. A partir del moment en què descobreix el seu propi desig i la capacitat d'estimar és quan el destí i les seves pròpies decisions l'arrossegaran inexorablement a la tragèdia.

La mare de Belisa apareix com un personatge caricaturitzat en extrem, un autèntic personatge de guinyol, interpretat per un transvestit Jordi Sanosa, ella personifica l'autoritat familiar, la norma, la moralitat, la vella tradició. Es mostra dèspota i opressora en imposar a la seva filla un matrimoni de conveniència.

Marcolfa és l'únic personatge de la història que toca tota l'estona de peus a terra, és la portaveu de la racionalitat i un recordatori de les convencions socials que cal respectar. Anna Briansó és una convincent Marcolfa que estima el seu senyor i l'aconsella amb el convenciment de què fa el millor que pot fer per ell. Molt aviat s'adonarà del gran error i de la tragedia que ha provocat, però ja no hi haurà marxa enrere possible.

Els follets (divertits i encertats Anna Briansó i Jordi Sanosa) que apareixen a la nit de bodes amb l'únic objectiu de tapar les faltes alienes, ens descobreixen la infidelitat de la núvia però també ens mostren el camí de la hipocresia, constant referencia en el seu diàleg al tapar-destapar que simbolitzen amb el llençol que cobreix al matrimoni. En el seu diàleg també al·ludeixen a nosaltres, el públic, com a voyeurs dels secrets i dels jocs de mentides, complices del drama en el qual s'acabarà convertint tot plegat.

Un vestuari simple i acolorit que recorda el vestuari dels titelles, diferents músiques que acompanyen els canvis d'escenografia entre els quadres i una acurada il·luminació fan d'aquesta proposta una petita joia amb una deliciosa posada en escena coreografiada per la mateixa Anna Briansó.

Si desitgeu llegir la crònica original, només heu de clicar AQUÍ

 

La obra teatral de Federico García Lorca acostumbra a dividirse en cuatro grupos: los dramas, las tragedias, las comedias irrepresentables y las farsas. La pieza que hoy nos ocupa forma parte de este último grupo, al igual que La zapatera prodigiosa o El retablillo de Don Cristóbal, que fue escrita directamente para títeres. Y lo curioso es que Don Perlimplín y su adorada Belisa son también títeres que acaban cogiendo cuerpo y transformándose en seres humanos, con toda la complicación y complejidad que esto comporta. La humanización lleva al drama e incluso a la tragedia, por lo cual cuesta ver en esta obra un solo género. Más bien creo que es un compendio de todas las fórmulas del poeta y dramaturgo, en el que realmente lo que vemos es el estilo lorquiano en su estado más puro. De hecho, no hay que olvidar que para él ésta era una de sus piezas favoritas.

En esta versión dirigida por Genoveva Pellicer hay el acierto de empezar con un supuesto director, imagen del mismo poeta, y continuar con un tipo de representación guiñolesca que nos acaba llevando a la función. También valoro la selección y transformación de las músicas, así como los pequeños detalles escenográficos que nos conducen hacia el universo del autor. Pero me quedé con ganas de más. No sé si es por una cuestión de presupuesto o de cierto pudor estético, pero creo que Lorca siempre da para más. Sobre todo en sus obras más cortas o en las que él denominaba irrepresentables, donde todo tiene que quedar condensado y dónde a veces con las palabras no hay bastante. Si juegas desde el principio con unas buenas ideas, vale la pena no dejarlas por el camino… De todos modos, tengo que admitir que es una buena representación de una pieza que hemos visto poco en nuestros escenarios y que se tenía que recuperar tarde o temprano.