«Amèrica» denuncia el microracisme diari i el racisme a l’engròs. Ho fa amb excel·lència, amb una bona posada en escena, senzilla fins i tot, perquè gairebé tot passa al voltant d’una taula. El millor de l’obra és que els diàlegs i les situacions que s’hi representen són versemblants, molt versemblants. Hi poso exemples: la mare (representada per Mireia Aixalà), una de les protagonistes, parla en castellà a la xicota del fill (representada per Tamara Ndong) el primer dia que la coneix, perquè és negra. Els catalans pensem que ho fem per ajudar-los, perquè ens entenguin, o això ens hem volgut creure, però el cas és un microracisme, el senyal que marquem aquelles persones d’una altra manera.
Per continuar, el racisme a l’engròs és el gran tema en què es basa l’obra, el mercat d’esclaus dels «indianos», els que van fer les Amèriques, com l’expressió popular va referir-se a la fortuna que van fer els nostres avantpassats quan van creuar l’Atlàntic. Aquesta és la gran denúncia de l’obra, tan ben travada i explicada, a través d’un personatge nou que irromp a la família, la xicota negra del fill, que fa extreure el pitjor cadascú de la família amaga en el seu interior (latent diàriament). Ni tan sols se salva la minyona, la dona de fer feines (representat per Aida Llop).
Aquesta és la clau de volta de tota l’obra: com un únic personatge, la xicota negra, valenta, empoderada, té la capacitat de fer caure el mal. I el millor de tot, hi torno, que també és el pitjor per a l’espectador, és que tots els diàlegs i situacions que s’hi representen en l’obra dirigida per Julio Manrique són versemblants, molt versemblants.
