Ah! (Judit) s’emparenta ella mateixa amb Brossa i la seva tradició, i és clar, aquest fet genera unes expectatives determinades en l’espectador: d’una poètica determinada, de referències al teatre de fira brossià, a un teatre al marge, que fuig de les convencions del teatre literari… Certament, El Martell renuncia al naturalisme i proposa un text rapsòdic (Laia Alsina n’és l’autora), gairebé amb forma de salmòdia, sense personatges, els actors no tenen profunditat psicològica i no existeix un conflicte dramàtic que hagi de resoldre’s. Alsina se serveix del mim, la dansa, el gest… per crear situacions sorprenents que posin en evidència l’engany del oc teatral.
La radicalitat formal de la proposta, però, no és coherent amb un missatge expressat de manera poc subtil. La violència que exerceix la societat capitalista, masclista… ha de ser matèria primera per al teatre, és clar, però Laia Alsina llença la denúncia des del convencionalisme que defuig des del punt de vista estructural, i perd força. Les referències al McDonalds i a Zara són massa evidents, i no fan el mal que caldria.
Bona feina de Josep Sobrevals, Marti Salvat i Cristina Arenas, que expressen amb tot allò que poden i amb tot allò que tenen, o donen tot durant l’hora que dura l’espectacle.
Cal reivindicar la tradició i la poètica brossiana amb valentia, i celebrem que El Martell i l’Atrium s’hi hagin atrevit.