Aquest no és un espectacle convencional. És un muntatge creat a base de records, de sentiments, d’idees, de fragments… Com tots els muntatges d’aquesta mena pot resultar irregular, però el conjunt funciona i deixa un bon regust de boca. Tant és si t’has perdut alguns d’aquests records (un crític va dir que per gaudir plenament de l’obra calia tenir més de 45 anys) o si hi ha referències massa concretes, perquè n’hi ha tantes que al final tothom pot trobar-hi la seva. Tothom pot trobar la seva Barcelona particular enmig de tantes i tantes Barcelones possibles.
Un altre encert d’aquesta creació de Joan Ollé és la barreja de gags amb escenes musicals. Així, trobem cançons ja gairebé oblidades, o fins i tot desconegudes pel públic actual. És una manera efectiva de desengreixar les parts més serioses o dramàtiques -potser, les que menys funcionen- i puntejar els esquetxos que ens van presentant de forma frenètica els 13 actors de la companyia. Uns actors i actrius que fan fins a més de 70 personatges diferents, i que arriben a crear gags difícils d’oblidar, com ara el del cas Millet, que passarà a l’antologia del teatre català.
Per últim, ressaltar la qualitat interpretativa de Victòria Pagès, capaç de brillar amb un paper petit, amb una escena on gairebé no parla o amb qualsevol repte que li posin davant. Una de les grans, tot i que molts directors es veu que encara no ho saben.