À la ville de... Barcelona

Això és el que deia James Bond al demanar el seu Dry Martini, però l’obra que he vist avui els ha sortit revuelta, doncs a partir d’una bona idea, Joan Ollé crec que no ha sabut donar-li forma, o la forma adequada, i el resultat ha estat un repàs a la memòria col·lectiva d’una ciutat convertida en sketchs, alguns bons i la majoria fluixos o molt fluixos; llàstima. Per a mi el millor ha estat la col·laboració dels Lisboa Zentral Cafè, els músics que donaven suport a la funció. La posada en escena, el vestuari, la il·luminació , tot molt bé, però ha faltat “xixa”, fins el punt que m’ha semblat que moltes vegades els actors no es creien el que estaven fent.

És difícil que una única obra aconsegueixi emocionar, fer riure i fer plorar, tot alhora. Però A la ville de... Barcelona té precisament aquesta virtut. Un mosaic de moments i personatges, poesia i cançons que ens recorda constantment per què ens enamora (i, tanmateix, no podem evitar odiar de tot cor) aquesta ciutat. Amb un text impecable, dinàmic i original i unes interpretacions molt encertades, aquesta obra és del tot imprescindible per a qualsevol barceloní (o aspirant) addicte a la ciutat i a la fauna que l'habita. Una declaració d'amor en tota regla que es gaudeix de principi a fi.

Més informació...

Aquest no és un espectacle convencional. És un muntatge creat a base de records, de sentiments, d'idees, de fragments... Com tots els muntatges d'aquesta mena pot resultar irregular, però el conjunt funciona i deixa un bon regust de boca. Tant és si t'has perdut alguns d'aquests records (un crític va dir que per gaudir plenament de l'obra calia tenir més de 45 anys) o si hi  ha referències massa concretes, perquè n'hi ha tantes que al final tothom pot trobar-hi la seva. Tothom pot trobar la seva Barcelona particular enmig de tantes i tantes Barcelones possibles.

Un altre encert d'aquesta creació de Joan Ollé és la barreja de gags amb escenes musicals. Així, trobem cançons ja gairebé oblidades, o fins i tot desconegudes pel públic actual. És una manera efectiva de desengreixar les parts més serioses o dramàtiques -potser, les que menys funcionen- i puntejar els esquetxos que ens van presentant de forma frenètica els 13 actors de la companyia. Uns actors i actrius que fan fins a més de 70 personatges diferents, i que arriben a crear gags difícils d'oblidar, com ara el del cas Millet, que passarà a l'antologia del teatre català.

Per últim, ressaltar la qualitat interpretativa de Victòria Pagès, capaç de brillar amb un paper petit, amb una escena on gairebé no parla o amb qualsevol repte que li posin davant. Una de les grans, tot i que molts directors es veu que encara no ho saben.