És irresistible tot el que passa a l’escenari del Romea al llarg de l’hora i mitja de representació d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Podem mirar d’esbrinar quins són els elements que entren en joc per a conformar un muntatge tan reeixit com aquest, i de seguida pensem en la interpretació polida i el dir mig salmòdic de Pere Arquillué, en la posada en escena lliure d’escarafalls de Xavier Albertí o el text impecable de Josep Maria Miró, però alguna cosa se’ns escapa, aquell quelcom que sobrevola la sala d’un teatre quan allò que està passant és misteriós.
A escena, l’actor, i un focus de peu del qual el protagonista se n’allunya i s’hi apropa, de vegades, per a marcar el canvi de personatge (n’interpreta set). Sabem que es tracta d’un personatge o d’un altre, més enllà del text escrit per Miró, per subtilíssims canvis en la manera de dir el text i per alguna cosa incomprensible que té a veure amb la presència imponent d’Arquillué que, com una mena de demiürg, és capaç de fer presents no només uns quants personatges, sinó un espai, un poble, un estat d’ànim.
Albertí deixa que el pes recaigui en l’actor, en la seva veu, una feina de veu que desafia les convencions del teatre i els costums de l’espectador, a qui li han explicat sempre que l’actor ha de projectar la veu per a que arribi amb màxima claredat a tothom. Arquillué, en canvi, xiuxiueja, gairebé, en alguns moments… I arriba amb claredat, perquè també fa present la seva veu, no sentim res més, l’espectador el sent com si no valgués la pena sentir res més.
El cos més bonic… és una excepció, és teatre excepcional, un instant íntim i emocionant que no necessita explicacions.
