A l’habitació del costat no sabem què hi passa, i una porta tancada amaga allò que volem saber o que creiem que volem saber. L’espai pensat per Alejandro Andújar a l’escenari de La Villarroel posa en evidència l’anhel tan humà (de l’espècie humana vull dir) de penetrar a l’altra banda, de sentir què s’hi diu i per què s’ho passen tan bé. Perquè el cas és que a l’habitació del costat s’ho passen molt bé, és l’habitació del coneixement i de la revelació, mentre que la sala d’estar és la de la ignorància, la del desig. És la senyora Givings (Carlota Olcina) qui passa a l’altra banda i experimenta la transformació, la que va del desconeixement a l’experiència. Olcina és un devessall d’energia en forma de teatre, d’emoció i de ganes de transmetre-ho al públic.

El text de Ruhl s’encalla en enfasitzacions i en una confiança excessiva en el motiu d’arrencada de la història que s’esgota massa aviat i s’allargassa innecessàriament Manrique mira d’esquivar el problema amb una posada en escena hàbil que posa el focus en la voluntat de saber de la protagonista decidida a viure a l’habitació del costat sempre que ho consideri convenient.