Amb una població cada vegada més envellida, és freqüent —natural, fins i tot— que els adults de mitjana edat tinguin al càrrec, com a mínim, d’una persona gran: pares, sogres, avis, tiets… Algú podria al·legar, amb raó, que això ja passava fa dècades. La semblança entre llavors i ara és que aquesta feina recau majoritàriament sobre les dones; la diferència, que avui la societat obliga a tirar endavant la vida laboral invisibilitzant gairebé per complet una situació que no només suposa una càrrega física, temporal i econòmica, sinó sobretot un desgast emocional.
Lali Symon, escrita i dirigida per Sergi Belbel, se situa en aquest escenari. Metafòricament, perquè la protagonista (Emma Vilarasau) és una monologuista còmica d’èxit que diu les veritats —com la descrita més amunt— amb caràcter i atreviment; literalment, perquè aquesta actriu, monoparental, viu amb una mare malalta (Mont Plans) a qui cuida amb l’ajuda d’una filla jove (Júlia Bonjoch) sense poder comptar amb el germà, absent. Les tres dones miren de conviure tan bé com poden, encara que això signifiqui, malgrat l’estima que es tenen, empassar-se contínuament males paraules, retrets i estirabots.
La varietat de registres que domina Vilarasau, l’autoritat en l’escena còmica que exhibeix Plans i la calidesa i naturalitat que transmet Bonjoch maquillen les costures d’un text que no acaba de saber combinar els monòlegs de Lali Symon amb els episodis quotidians, i que, a causa d’aquestes interrupcions, no aconsegueix emocionar. L’escenografia, doble però senzilla, fa destacar encara més les interpretacions, que provoquen que, en acabar la funció, l’espectador tingui ganes de parlar amb la seva mare.
