Un home solitari, Bruno, que té com a única companyia a casa seva una màquina que parla. Té aspecte de persona, però és una màquina. La va comprar anys enrere perquè amb la seva presència i les seves paraules li estimulés l’ànim i la vida. La màquina, Valeria, no és nova en aquesta feina. Concretament, aquesta és el tercer amo que té, després d’haver servit a un argentí i un francès, respectivament. Valeria té molts anys i Bruno ja no troba en ella el suport que tenia anys enrere. Per això, decideix comprar un gos que dona plaer. Tot i que no és un gos qualsevol, també és una màquina. I amb ell naixeran més conflictes.
En un principi, potser la història, com a tal, sembla una comèdia esbojarrada i una mica histriònica, però el cert és que rere d’aquesta premissa hi ha una reflexió sobre la soledat i les necessitats humanes. Amb un text que no es fa llarg ni pesat, el que sí grinyola bastant és el volum al qual se’ns mostra. Certament, que una part important de l’obra sigui gairebé cridada pels actors no ajuda gaire a mantenir l’atenció al relat. D’igual manera, i especialment al final de l’obra, el volum massa alt d’algunes incursions musicals i enregistrades tampoc ajuden a gaudir del tot de l’obra.
De les interpretacions destacar potser la de Sandra Monclús que donant vida a Valeria té una múltiple personalitat bastant ben portada a l’escenari, tot i que en algun moment el personatge marxa bastant del relat. Jordi Andújar, el gos que dona plaer, té un inici prometedor amb una interpretació divertida i més gestual, però el seu personatge també es perd entre tanta esquizofrènia. Marc Rosich, en Bruno, comença l’obra contingut i bé, però a partir de la meitat de l’obra es desdibuixa ell i el seu personatge. No tinc clar si el problema és el text o la direcció dels personatges, amb una intensitat extrema en molts moments, però aquest desencaix provoca un gust agredolç quan acaba l’obra.