La màquina de parlar

Es tracta de la reposició d'una peça estrenada el desembre de 2007 a la Sala Beckett i, que tal com ens van comentar a la roda de premsa, ha estat recuperada a partir d'una lectura dramatitzada que va tenir lloc la temporada passada.

El text i la direcció són de Victòria Szpunberg (Buenos Aires 1973), dramaturga establerta a Barcelona des de fa quatre dècades, i els actors que interpreten els personatges són Marc Rosich (senyor Bruno), Sandra Monclús (la màquina de parlar) i Jordi Andújar (el gos que dóna plaer).

LA MÀQUINA DE PARLAR, és una faula futurista que ens parla dels robots que s'estan introduint a les nostres llars i de com ens poden arribar a canviar la vida. Vivim envoltats de màquines cada cop carregades de més funcionalitats i a les que tan sols els hi falten atributs humans com la parla necessària per establir una conversa (no oblidem a Siri del món apple !!!!).

En aquesta peça un amo dominador, el senyor Bruno, i dues criatures parcialment robòtiques, que conviuen amb ell, una dona argentina que treballa de màquina de parlar i un gos dissenyat per donar plaer.

Marc Rosich ha interpretat un convincent Senyor Bruno que viu en absoluta solitud i que busca la companyia de la màquina de parlar per alleugerir la seva vida dedicada a la feina, esperant un ascens que no arriba, la manca d'amics amb l'única presència telefònica constant d'una mare que només li parla de plantes. Ha interpretat un personatge d’una tendresa extraordinària.

La Valèria, magnífica interpretació de Sandra Monclús que ens ha fet patir per la seva immobilitat, li dóna conversa i l'aconsella, omple les seves hores de tedi i solitud. Però el Senyor Bruno no en te prou, està cansat de la conversa de la seva amiga i decideix llogar una altra màquina, un gos electrònic accionat per comandament a distància, un gos que dóna plaer. Jordi Andújar ens ha mostrat una versatilitat interpretativa increïble i ens ha arribat a fer creure en el seu personatge.

La trobada entre les dues màquines no és amistosa, la rivalitat per aconseguir l'atenció del seu amo els enfronta, però quan ell no hi és, estableixen una relació.

Una proposta que amb aparença de comèdia grotesca, i que ens ha fet riure en moltes ocasions, ens posa davant dels ulls les relacions de poder, de dominació i la visió d'un futur on per calmar la solitud i assolir tendresa és necessari recórrer a la tecnologia.

Engrescadora i molt recomanable proposta, amb una posada en escena dinàmica plena de gags. Una petita joia escènica, que no us podeu perdre.

Per veure l'apunt original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Un home solitari, Bruno, que té com a única companyia a casa seva una màquina que parla. Té aspecte de persona, però és una màquina. La va comprar anys enrere perquè amb la seva presència i les seves paraules li estimulés l’ànim i la vida. La màquina, Valeria, no és nova en aquesta feina. Concretament, aquesta és el tercer amo que té, després d’haver servit a un argentí i un francès, respectivament. Valeria té molts anys i Bruno ja no troba en ella el suport que tenia anys enrere. Per això, decideix comprar un gos que dona plaer. Tot i que no és un gos qualsevol, també és una màquina. I amb ell naixeran més conflictes.

En un principi, potser la història, com a tal, sembla una comèdia esbojarrada i una mica histriònica, però el cert és que rere d’aquesta premissa hi ha una reflexió sobre la soledat i les necessitats humanes. Amb un text que no es fa llarg ni pesat, el que sí grinyola bastant és el volum al qual se’ns mostra. Certament, que una part important de l’obra sigui gairebé cridada pels actors no ajuda gaire a mantenir l’atenció al relat. D’igual manera, i especialment al final de l’obra, el volum massa alt d’algunes incursions musicals i enregistrades tampoc ajuden a gaudir del tot de l’obra.

De les interpretacions destacar potser la de Sandra Monclús que donant vida a Valeria té una múltiple personalitat bastant ben portada a l’escenari, tot i que en algun moment el personatge marxa bastant del relat. Jordi Andújar, el gos que dona plaer, té un inici prometedor amb una interpretació divertida i més gestual, però el seu personatge també es perd entre tanta esquizofrènia. Marc Rosich, en Bruno, comença l’obra contingut i bé, però a partir de la meitat de l’obra es desdibuixa ell i el seu personatge. No tinc clar si el problema és el text o la direcció dels personatges, amb una intensitat extrema en molts moments, però aquest desencaix provoca un gust agredolç quan acaba l’obra.