Tal com passa a Mary, l’últim espectacle de Lara Díez Quintanilla, a Jo travesti assistim a una alterficció. Si en el cas de Mary, l’autora utilitzava l’escriptura del jo per donar veu a la seva àvia, en el cas de Josep Maria Miró escriu des del jo per cedir la veu a Roberto G. Alonso, que serà l’intèrpret (acompanyat per Jordi Cornudella) i ens explicarà la seva història a partir d’una genealogia de les travestis catalanes (o de l’escena catalana) que l’han precedit i que, d’alguna manera, ajuden a conformar una identitat que només és completa perquè abans han existit les altres.
Sí, també és un espectacle de transvestisme, de transformisme, com ho és sempre el teatre, d’altra banda, i perquè, entre d’altres coses és el que és Roberto G. Alonso: una travesti. Alonso canta, balla i parla per a mirar d’esbrinar què vol dir ser travesti i quina part de travestis tenim tothom, potser sense ser-ne massa conscient, i per transmetre-ho a un públic que, tan bon punt riu com s’emociona per una història plena d’entrebancs, d’incomprensió i de maltractaments.
El muntatge utilitza recursos prou originals com l’encarnació de l’autor en el cos del propi Jordi Cornudella , la qual cosa possibilita un diàleg entre l’autor/director i l’alterficció que ha creat, i a la vegada, aprofundeix en el tema de la identitat o, més ben dit, la confusió d’identitats. El text i la interpretació d’Alonso i Cornudella reivindiquen la llibertat d’expressar-se com aquella que ha decidit ser i no com els altres volen que sigui.