Les trobades improbables entre personatges reals i famosos és una pràctica teatral més utilitzada del que ens podem imaginar. Ja fa uns anys, Kemp Powers va reunir a Cassius Clay, Jim Brown, Sam Cooke i Malcolm X en una mateixa habitació (Una nit a Miami) i no fa gaire, a casa nostra, Carles Batlle ajuntava a Marilyn Monroe amb Hedy Lamarr (Monroe-Lamarr). Els exemples són nombrosos, i ara hi sumem aquesta “reunió de treball” entre el poeta i lletrista de coples Rafael de León, l’escriptor Federico García Lorca i la cantant Concha Piquer a l’estiu de 1936, un mes abans de l’assassinat de l’autor granadí. Una trobada que mai va succeir però que serveix per posar sobre l’escena tres personalitats ben marcades, donant peu a que parlin d’anècdotes, aventures professionals i inquietuds vitals i polítiques. De fet, tot succeeix en un teatre madrileny mentre a fora, al carrer, la tensió social va en augment.
El text de Juan Carlos Rubio està molt ben lligat i ens ofereix un retrat de personatges molt eficaç. Les fortes personalitats de Lorca i Piquer –més similars del que un pot pensar a priori- contrasten amb el caràcter més conciliador i optimista de León, que tampoc perd ocasió per llençar frases ocurrents carregades d’humor i ironia. En realitat, el text és el primer d’una trilogia musical que seguirà amb El novio de España, on s’explicarà la relació entre Luís Mariano i Carmen Sevilla a la dècada dels cinquanta. La tercera obra, encara per confirmar, succeirà en els setanta just a la mort de Franco i l’entrada a la transició.
A més d’un text àgil i interessant, la representació es nodreix de les millors coples del gran Rafael de León, o millor dit de les millors de totes les èpoques: Tatuaje, Ojos verdes, Romance de la otra, En tierra extraña, Y sin embargo te quiero… I si a sobre surten de l’afinada i cristallina veu de Diana Navarro, millor que millor. De fet, ella és la gran sorpresa de la funció, perquè a més de cantar la veiem actuar amb una solvència i una seguretat gens pròpies d’una debutant. Es posa a la pell d’un personatge tan contradictori i complicat com el de Concha Piquer, i el resultat és tan brillant com el dels seus companys de viatge. Alejandro Vera ens porta un Lorca xulesc i juganer, pagat de si mateix però dèbil en l’amor i els sentiments, mentre que Avelino Piedad fa que ens enamorem d’un Rafael de León tan humà com entranyable.
Estem, doncs, davant del retrat d’uns personatges inoblidables però també al davant d’una època convulsa que va canviar la història d’Espanya. Un espectacle que no esperava i que em deixa amb ganes de seguir veient les dues parts que falten de la trilogia. No us el perdeu.