El teatre de Juan Mayorga és el del record, el de la memòria, però no el de la reconstrucció del passat, sinó el de l’expressió d’aquest record, i és aquesta voluntat inquebrantable per a transmetre-ho i fer-nos-en, al públic, portador del seu testimoni el que el converteix en una figura cabdal del teatre del segle XXI a Espanya i a Europa. El cartógrafo parla del dolor col·lectiu i com aquest es relaciona amb el dolor individual: Blanca (Blanca Portillo) experimenta un procés d’aprenentatge, o de conscienciació, que el seu dolor és inseparable del de la resta de la humanitat, del del segle XX.
Mayorga aposta per una posada en escena en què els diferents plans temporals i les escenes se succeixin com llampecs, sense manipulació d’escenografia, sense entrades i sortides dels actors… i ho confia gairebé tot a Portillo i García-Pérez i a la seva habilitat per a crear els seus personatges. I la veritat és que els dos protagonistes signen dues interpretacions molt importants. Són tan bons que el públic s’oblida del bons que són. Blanca Portillo dóna una lliçó magistral de presència, de moviment i de veu. En alguns moments sembla evocar la Karine de Stromboli (Roberto Rossellini, 1950) al·lucinada en la seva cerca i en el seu procés d’aprenentatge.
D’altra banda, El cartógrafo té una segona capa d’interpretació: el cartògraf també és el dramaturg que mira de desentranyar una veritat i de deixar-ne constància. L’obra de teatre com a mapa que ha de permetre’ns resseguir vides i potser entendre una mica millor la nostra. Així com el cartògraf mira de traçar les coordenades d’un temps que corre el risc de ser oblidat, el teatre de Juan Mayorga busca que l’experiència col·lectiva que és el teatre serveixi per a repetir-nos, de tant en tant, amb veu alta que l’horror que l’home ha exercit sobre l’home al llarg de la història encara no ha acabat.