El cartógrafo

La funció principal dels mapes és mostrar el camí que un ha de seguir per anar d'un lloc a un altre. En aquest cas la funció principal de "El cartógrafo" és la mateixa, guiar l'espectador des de la butaca fins a les atrocitats que va cometre una part de la societat europea fa uns anys. Mayorga ens proposa un recorregut per la llegenda del creador de mapes de la Varsòvia en guerra i els seus lligams familiars. És cert que les llegendes que configuren una societat han de perdurar al llarg dels anys d'història per mantenir la identitat del col·lectiu, però sempre mantenint la fina línia de la frivolitat i la delicadesa que pot arrossegar un tema com l'Holocaust.

Els mapes, que són l'objecte principal de l'obra, no apareixen en cap moment. Sempre queden a la imaginació del públic. I no només els mapes sinó també la majoria de l'escenografia, els espais i els colors. Només un color present: tot de vermell excepte els objectes de l'avi precursor de la cartografia. En la seva estança hi ha dos tamborets de color de la fusta i la bata que porta d'un color marró gastat, qui sap si per marcar la diferencia de l'espai-temps, per remarcar el personatge o per ser l'eix vertebrador de la història? De la mateixa manera que es pot qüestionar per què l'escenari del Goya es tenyeix de vermell: per representar la passió, la sang, la identitat pro-comunisme? Tot queda a l'aire i, de nou, tornem a jugar amb la precepció del públic. Que al acabar l'obra decidiran, amb els seus acompanyants, qui té la raó i el motiu d'aquestes decisions

Blanca Portillo i José Luis García-Pérez fan fàcil tot aquest intercanvi de personatges i d'espais amb el seu gran talent i l'ampli ventall de registres actorals, col·locant l'espectador al lloc i amb l'empatia necessària per estar atent i present en les escenes de 70 anys enrere. Una magnífica història de Mayorga teixida amb les qualitats artístiques d'aquest duet d'actors que fan saltar les llàgrimes i creure'ns vianants experts dels carrers de la Varsòvia freda i trista.

 

El teatre de Juan Mayorga és el del record, el de la memòria, però no el de la reconstrucció del passat, sinó el de l'expressió d'aquest record, i és aquesta voluntat inquebrantable per a transmetre-ho i fer-nos-en, al públic, portador del seu testimoni el que el converteix en una figura cabdal del teatre del segle XXI a Espanya i a Europa. El cartógrafo parla del dolor col·lectiu i com aquest es relaciona amb el dolor individual: Blanca (Blanca Portillo) experimenta un procés d'aprenentatge, o de conscienciació, que el seu dolor és inseparable del de la resta de la humanitat, del del segle XX.

Mayorga aposta per una posada en escena en què els diferents plans temporals i les escenes se succeixin com llampecs, sense manipulació d'escenografia, sense entrades i sortides dels actors... i ho confia gairebé tot a Portillo i García-Pérez i a la seva habilitat per a crear els seus personatges. I la veritat és que els dos protagonistes signen dues interpretacions molt importants. Són tan bons que el públic s'oblida del bons que són. Blanca Portillo dóna una lliçó magistral de presència, de moviment i de veu. En alguns moments sembla evocar la Karine de Stromboli (Roberto Rossellini, 1950) al·lucinada en la seva cerca i en el seu procés d'aprenentatge.

D'altra banda, El cartógrafo té una segona capa d'interpretació: el cartògraf també és el dramaturg que mira de desentranyar una veritat i de deixar-ne constància. L'obra de teatre com a mapa que ha de permetre'ns resseguir vides i potser entendre una mica millor la nostra. Així com el cartògraf mira de traçar les coordenades d'un temps que corre el risc de ser oblidat, el teatre de Juan Mayorga busca que l'experiència col·lectiva que és el teatre serveixi per a repetir-nos, de tant en tant, amb veu alta que l'horror que l'home ha exercit sobre l'home al llarg de la història encara no ha acabat.

Juan Mayorga lleva al teatro su propio texto teatal El cartógrafo, una obra situada en la Varsovia actual y que representa la leyenda del cartógrafo y de su nieta del gueto. El texto teatral es esplendido, ya que utiliza como pretexto una leyenda para poner de manifiesto toda la problemática que hay acerca de los mapas y el poder de su representación. Este texto es llevado a la realidad gracias a la excelente actuación de los dos únicos actores: Blanca Portillo y José Luis García-Pérez. A las espaldas de este dueto se apoyan todos los personajes que aparecen en la obra y todas las representaciones son espectaculares.

Las grandes actuaciones de los actores no solo se basan en la potencialidad de la voz, sino que también lo hacen por la clara y específica gestualidad. La falta de atrezo hace que los actores tengan que representar-lo todo. La única cosa que utilizan es mobiliario rojo (sillas y mesas); el resto es todo gesto e imaginación. Este hecho hace que el espectador participe indirectamente en la obra, ya que tiene que imaginar lo que constantemente representan los actores con su gesto. Los cambios de personajes que llevan a cabo los actores en diversas ocasiones a lo largo de la obra, quedan sutilmente indicados por la iluminación, que es cálida y precisa.

Como conclusión, destacamos que es una obra muy recomendable por la historia que explica; las reflexiones que expone y que se pueden sacar a posteriori; y, sobre todo, por la espectacular actuación que hacen los actores a través de la voz y de su gesto.

Junto a un drama personal que no se ha podido evitar y del cual los protagonistas no se pueden desprender, la obra nos presenta una historia imaginaria en un escenario real: el gueto de Varsovia.

El paso del tiempo lo va borrando todo incluso la memoria, los hechos se van superponiendo a cada época y ni la más estremecedora historia de horror y de monstruosidad perdura en el tiempo. Y es que nos da vergüenza pertenecer al siglo en el que ocurrieron estos hechos, nos da vergüenza pertenecer a la humanidad que es capaz de realizar tan atroces acciones y nos da vergüenza poder a llegar sentir indiferencia.

El actor y la actriz protagonistas, que se van moviendo entre el gueto y el momento actual pasando por las diferentes edades de los personajes ficticios, se avergüenzan en un momento determinado de representar una historia tan cruda y paran la función explicando que durante los ensayos se plantearon si ellos tenían derecho a representar esta historia. Sentían esta turbación, este pudor y este respeto por las personas que lo vivieron y murieron allí. Deciden no representarlo sino, sencillamente, describirlo. Es el momento más emotivo y conmovedor de toda la obra. Este contacto de la historia con la realidad actual lleva a dos magníficos actores a salir del escenario para hacer una descripción histórica pero detallada, sin sentimientos ni emociones porque no pueden resistir y les repugna minimizar o frivolizar en un escenario un drama que no han vivido pero que les pertenece.

Esta actriz y este actor son Blanca Portillo y José Luis Garcia-Pérez, versátiles y polifacéticos, representan diferentes personajes y diferentes años. Con los saltos en el tiempo, los pequeños detalles de vestuario y cambios de registro y posición nos llevan rápidamente a la escena que quieren describir.

Juan Mayorga ha escrito y dirigido un texto muy bien trabado. Entrelaza las diferentes historias, personajes y épocas con una sorprendente agilidad.

A Alejandro Andújar le debemos la escenografía y el vestuario. Todo es rojo, el vestuario, el mobiliario y todos los detalles de la escenografía. Es el color de la sangre y de la vergüenza.

Gracias Juan Mayorga, gracias Blanca Portillo, gracias José Luis Garcia-Pérez i todos los que han intervenido en esta obra que nos ha conmovido profundamente.

Hem hagut d’esperar tres anys per poder veure “El Cartógrafo” de Juan Mayorga a Barcelona. L’espera ha valgut la pena.

“El Cartógrafo” és una obra contra l’oblit. És treure a la llum tot allò que a alguns els interessa tapar, com si mai no haguessin existit. És fer-se preguntes sobre la terra que trepitgem. És prendre consciència de la importància dels fets i solidaritzar-se amb situacions similars contemporànies. Recordar per no oblidar una ferida que encara sagna.

“El Cartógrafo” és el tercer muntatge que Juan Mayorga dirigeix.

Tot va començar en el gener de 2008 durant un viatge de Mayorga a Varsovia. Els fets són molt similars als de Blanca, la protagonista de l’obra. Una passejada, una sinagoga, el descobriment d’una exposició de fotografies del gueto de Varsovia, un mapa on marcar els llocs on van ser fetes les fotos, i descobrir que tots aquells llocs no existeixen tret d’una pedra negra cremada amb els noms d’alguns supervivents del gueto. Una pedra cremada és l’únic record que queda del  gueto jueu més gran establert per l'Alemanya Nazi a Varsòvia durant l'Holocaust, en plena Segona Guerra Mundial. Aquesta és la part real, però hi ha una part inventada, la de la llegenda del cartògraf, i la història personal de la Blanca i en Raúl.

“El Cartógrafo” és una obra complexa, difícil de seguir. Començant per la posada en escena:  fosca, neta, sense gaires complements, pensada per que cada espectador construeixi i imagini les seves pròpies imatges de la història. Blanca Portillo i José Luis García Pérez interpreten els dotze personatges que surten al llarg de l’obra. Personatges que es van entrecreuant en un únic espai, però en dos moments diferents en el temps (2016 i 1940). Mayorga utilitza el passat per parlar-nos del present. El vestuari és sempre el mateix. Tots dos vesteixen de vermell. El vermell és el color dominant davant el negre de les parets i el terra. El vermell és la sang vessada.

“El Cartógrafo” és un exercici de memòria en el que Mayorga ens parla no tan sols del que va passar, sinó del que podria tornar a passar. Que malgrat tot el dolor se n’ha de parlar. Res de passar pàgina. No deixem que el record de milers de persones assassinades tan sols es converteixin en una fotografia, un record, una pedra, un monument o un capítol que forma part del passat. Recordar per no oblidar.

 

Con textos como El chico de la última fila, Himmelweg o Reikiavik, Juan Mayorga se ha ido convirtiendo a lo largo del tiempo en uno de los dramaturgos más importantes e inspiradores del estado español. Por eso, cada nueva puesta en escena de un texto suyo supone, hasta cierto punto, un acontecimiento y es, en cierto modo, una garantía de calidad. En El cartógrafo, el autor nos propone una reflexión sobre el dolor y la memoria a través del estudio de los mapas, elemento que sirve como metáfora de un tema muy trascendente. Como quien analiza las cicatrices de la propia existencia, los personajes de los diferentes espacios temporales de la obra buscan una explicación o una escapatoria de su malestar individual que queda inevitablemente conectado con las heridas colectivas. Una investigación existencial magistralmente planteada por Mayorga donde la profundidad se logra desde la sencillez. Lo que tienen en común, finalmente, todos los protagonistas es que tratan de encontrar un sentido en aquello que sienten y les rodea, y es la visión poliédrica de esta investigación el verdadero motor narrativo de la propuesta. La sobriedad de la puesta en escena ayuda también a potenciar las interpretaciones de un eficaz José Luis García-Pérez pero, sobre todo, de una espléndida Blanca Portillo que ofrece un verdadero recital de registros de voz y emociones. Quizás el hecho de que ellos dos interpreten todos los roles del montaje no acaba de jugar a favor del resultado final. A pesar de esto, la experiencia es potente y enriquecedora, añadiendo al debate capital sobre los recuerdos históricos un buen puñado de nuevas perspectivas.

Dins de la programació del Festival Grec 2019 ahir dijous 4 de juliol, vam poder veure ......... EL CARTÓGRAFO de Juan Mayorga al Teatre Goya.

Juan Mayorga (Madrid, 1965), va explicar a la roda de premsa (us deixem l'àudio al final de l'entrada), que tot va sorgir d'una visita que ell va fer a la ciutat de Varsòvia. A l'hotel, li van donar un plànol de la ciutat i va sortir a passejar per la ciutat. Després de veure una exposició fotogràfica del gueto dins d'una sinagoga, i localitzar els punts on estaven fetes les fotografies, va continuar el recorregut amb el plànol a la mà buscant aquells indrets. D'aquesta passejada, va néixer El Cartógrafo.

Una obra amb dotze personatges pensada per ser interpretada per 4 actors i que finalment ha estat portada a escena per dos, Blanca Portillo i José Luis García-Pérez. L'obra ho permet formalment perquè cada escena està escrita com un duel de dos personatges, però ser interpretat per només dos actors demana un nivell d'exigència elevat en les interpretacions. Nivell que sense dubtes s'aconsegueix en aquest cas.

En aquesta obra són actors-cartògrafs, i dibuixen els seus personatges en diferents temps i espais. Temps separats per quasi un segle, escenes de la Varsòvia del 1942 i escenes de la Varsòvia d'avui.

L'escenografia i el vestuari d'Alejandro Andújar, la il·luminació de Juan Gómez-Cornejo, el so de Mariano García i la direcció que conformen aquest espectacle, són també cartogràfics. El color vermell ho domina tot, roba, utillatge, escenografia, .... Podem dir que hem intentat dibuixar un mapa. Cal recordar que un mapa és més valuós quan és menys evident el que ens deixa veure.

Una proposta que parla de l'extermini dels jueus i que partint de la "Shoah" ens porta als diferents escenaris de l'horror del present. Només sent conscients del passat podem construir un futur.

Dues històries que s'entrellacen, amb la comuna voluntat de combatre l'oblit, de no acceptar que la mort sigui la que digui l'última paraula. Aquestes dues històries s'acaben trobant.

Els dos actors protagonistes es mouen per l'escena amb una gran gestualitat que sovint substitueix les paraules i aconsegueixen donar vida a una escenografia austera. Una proposta que pretén que l'espectador, en sortir del teatre, acabi dibuixant el mapa de vida, de la seva vida, marcant els llocs que tenen un significat per ell i pensant en quines persones són les que figurarien en aquest mapa.

Unes interpretacions magnífiques i entregades de tots dos actors, que no eviten que EL CARTÓGRAFO no sigui un espectacle còmode ni fàcil de veure. Dues hores i quart en què cal mantenir una atenció intensa i continuada i la imaginació en actiu. És potser aquests condicionants que la fa, almenys per nosaltres, un pèl feixuga, i encara que hem de dir que ens ha agradat, ens hem adonat que hem mirat cap al final, massa sovint el rellotge.

Una proposta estrenada en 2016 i que després de Barcelona, on estarà fins al 21 de juliol, acaba, de moment el seu recorregut a Varsòvia, allà on tot va començar.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ