Encara que pugui semblar estrany, l’adaptació al teatre de Cantando bajo la lluvia no es va fer fins el 1983. Suposo que ningú era tan agosarat com per convertir una pel·lícula emblemàtica -per a molts, el millor musical cinèfil de la història- en una obra teatral que no comptaria, evidentment, amb el talent inigualable de Gene Kelly. Com fer que el públic oblidés un referent tant important? Com representar a l’escenari escenes mítiques com la de la pluja, i tantes d’altres? Com aconseguir que uns actors ballessin, cantessin i anessin sobrats de carisma? Doncs bé, el West End de Londres va ser el lloc que va veure la primera versió als anys vuitanta. Una versió que no va voler arriscar i que va comptar amb el mateix llibret i quasi totes les cançons de la pel·lícula, a les que va afegir també alguns èxits de Roger Edens, George Gershwin, Dorothy Fields o Cole Porter.
Amb els anys es van fer més versions (la de Broadway va ser força diferent), i fins i tot a Espanya se’n va veure una dirigida per Ricard Reguant l’any 2004. La que ens ocupa avui s’inspira força en la versió londinenca i compta amb la traducció i adaptació de Marc Artigau. Suposo que els esculls amb els que s’ha trobat han estat els mateixos que anys enrere… Com fer que la gent s’oblidi parcialment del musical, i com aconseguir que els actors no siguin comparats constantment amb els de la versió cinematogràfica. La solució crec que és més senzilla del que sembla: fent bon teatre i creant un espectacle solvent. I així ha estat! Manu Guix, Àngel Llàcer, Myriam Benedited i Andreu Gallén -no ens oblidem de la direcció musical- han creat un show competent en tots els aspectes. S’ha cuidat el treball coreogràfic, el to de la comèdia, les resolucions escenogràfiques i de vestuari i, evidentment, tota la part musical. Quan tot això encaixa, els espectadors gaudeixen amb el que passa a escena… i valoren un treball ben fet, rigorós i molt atractiu.
El més agraït d’aquest espectacle és el seu ritme frenètic, aconseguint crear un munt d’espais i situacions diferents amb molt poca cosa. En aquest sentit, passem d’una estrena de Hollywood a uns estudis cinematogràfics, a una festa, als camerinos o a la casa dels protagonistes… sense oblidar els carrers de Los Ángeles, on evidentment hi plou. Molts dels números musicals estan creats a imatge dels originals, però sense voler imitar-los, cosa que és d’agrair. Els balls, que n’hi ha molts, tampoc volen ser una còpia sinó que més aviat són el fruit de la inspiració. I està clar que els protagonistes –Ivan Labanda, Diana Roig i Ricky Mata– han de cantar i ballar, demostrant un esforç i un treball que ara es veu recompensat. La seva feina, a l’igual que la de secundaris com la gran Mireia Portas, és brillant i mereix tots els elogis.
En definitiva, el musical més complex que ha creat la productora Nostromo, i possiblement també el més reeixit. Una suma de petits i grans encerts que desemboquen en un èxit segur.