Una altra vegada, Rigola tria el camí menys gastat per crear una ficció, i s’agraeix que entre tantes propostes convencionals (en el millor i en el pitjor dels sentits) una figura com la de l’ex-director del Lliure, que participa de l’escena teatral mainstream barcelonina, se submergeixi en formes menys evidents d’explicar una història.
En aquest cas, el canal és el testimoniatge de vida, la ficcionalització de les converses reals entre el propi Rigola i l’historiador Josep Pujol (pare de la protagonista de l’obra, Alba Pujol) al voltant de la mort i del llegat ètic i vital que un pare pot deixar a una filla. No hi ha una voluntat universalitzadora en la proposta, sinó el final d’UNA vida i la capacitat per a treure’n conclusions, la mirada de qui mor i l mirada del qui es queda.
La posada en escena és, aparentment senzilla, perquè procura transmetre amb fidelitat les paraules de Pujol i les de la seva filla, una Alba Pujol brillant que troba l’equilibri perfecte entre dues identitats tan confuses com la de la filla de Pujol i la de l’actriu que interpreta la filla de Pujol. Passeja per la corda fluixa durant hora i quart sense caure en la trampa del sentimentalisme ni en a temptació d’atrapar l’espectador en la xarxa dels baixos instints. Pep Cruz és el pare, que llegeix i no diu les paraules de Pujol. Les preguntes de Rigola es projecten ala pantalla, que també servirà per complementar l’entrevista amb dos documents audiovisuals contraposats quant al contingut que miraran d’oferir pistes al públic pe a que aquest pugui fer-se preguntes encara més ben fetes.