Sovint la manca de referències històriques, així com un deliberat interès polític, corona a reis que mai van ser-ho, dota de gepa a reis que mai van assassinar els seus fills o dona el protagonisme al Fat tenebrós el destí d’un reialme que necessita ser alliberat. Com si es tractés d’una operació militar nord-americana, vaja…
És per a això que Sir Geoffrey de Monmouth agafà al semi-llegendari Brut de Troia del qual temps després en farien el seu romanç o prendre la referència històrica d’un cabdill celta per coronar-lo com a un rei llegendari de nom Artús i així tenir un reguitzell de noms grans per a legitimar la nissaga dels Plantagenet.
Després arribà Shakespeare, es remirà les cròniques de Holinshed escrites vint anys abans i escrigué Ricard III i posteriorment, no content amb això, reescrigué la història d’Escòcia amb la maleïda obra escocesa: Macbeth.
El poder, com sempre, fa el que pot per perpetuar-se, atribuint-se mèrits immerescuts o atribuint tares i misèries a aquells que no són ells. En cas de no poder-ho fer a partir dels medis, la guerra i esbudellament d’innocents prenen el paper principal. Com si -reiterem- es tractés d’una operació militar nord-americana, vaja…
Tot és legítima defensa quan es tracta de tocar poder, ja sigui pels que el tenen com pels que no el tenen. El Fat pot intervenir i fer-nos sentir allò que volem sentir. Només calen les paraules adequades perquè comenci la seducció, i si aquesta falla… bé, malauradament sempre hi ha formes d’aconseguir el desitjat recipient mortal que permet assaborir, per un instant, aquella eufòrica immortalitat anhelada.
La Perla 29 sovint han aprofundit en l’obra de Shakespeare o els derivats d’Stoppard al llarg de la seva carrera, però aquesta col·laboració amb un trio londinenc de renom és -possiblement- la cirereta del pastís.
Per a molts, The Tiger Lillies, són aquella estranya aparició fa molts i molts anys al Later… with Jools Holland, entre Nelly Furtado i els mancunians James, presentant la seva òpera Shockheaded Peter esbudellant a tres ximples nois abusadors l’any 2001, però The Tiger Lillies i el seu grotesc i circense estil musical són responsables, en gran manera, de la popularització a començament dels dosmils del punk cabaret i del dark cabaret, fent que sortissin de l’ostracisme els després cèlebres The Dresden Dolls i la seva cantant Amanda Palmer, o els novaiorquesos The World/Inferno Friendship, amb el que van compartir les seves dèries pel cabaret berlinès, els inadaptats i el gust per fer àlbums que esdevenen espectacles sense caure en el deix carrincló setantí de l’òpera rock i que obrí també pas a un seguit d’artistes com Hellblinki, Circus Contraption, H.U.M.A.N.W.I.N.E., The Scarring Party, Reverend Glasseye and his Wooden Legs o les -malauradament- cèlebres en aquests últims temps Dakh Daughters.
Amb la connexió londinenco-barcelonesa, The Tiger Lillies han compost 22 cançons en la seva línia habitual de sòrdid i demencial cabaret i Oriol Broggi ha confeccionat un text que no només ens remet a l’obra original de Shakespeare, sinó que també recull un munt de mots més d’altres de les seves obres.
És també gust de la direcció el fet de afegir-hi projeccions cinematogràfiques intercalant-se amb les càmeres que enfoquen de tant en tant, els rostres dels actors. En aquest cas, el film en qüestió és l’adaptació fílmica de Macbeth d’Akira Kurosawa Kumonosu-jō (és a dir: Tron de sang), que apareix sovint i fins i tot ho arrodoneix amb l’aparició d’un maniquí que es manté a escena observant amb una yukata.
Les projeccions d’aquestes també s’alternen amb projeccions de les pintures animades de l’alma mater de The Tiger Lillies Martyn Jacques, que és possiblement, després de Nick Cave i amb perdó del difunt Shane MacGowan, un dels lletristes més clarividents de la llengua anglesa. Les pintures de Jacques de caràcter expressionista (o fins i tot d’Art Brut) que ens remet a les obres de Franz Marc o d’Ernst Ludwig Kirchner és una picada d’ullet més a l’espectador coneixedor dels Lillies, que tan poc es prodiguen per les nostres terres i que, sovint, quan ho fan, és per un temps és que limitat. Com sent massa conscients de la seva condició firaire.
Ara bé, el fet de poder gaudir d’una posada en escena on existeix una alternança amb un segona trinitat, més enllà de la del cel i la que es troba encarnada en els Lillies, exercint també de tres bruixes o Weird Sisters que fan servir els seus instruments a mode dels Familiars (theremins, xerrac musical, acordions i pianos, amb l’afegit de foleys, a manera de gripaus al·lucinògens, gats i rates a mode there) dota d’un gran dinamisme a la posada en escena, que va més enllà de projeccions, monòlegs i cançons com és, per exemple, la seva aproximació a la inadaptable At the Mountains of Madness, en la que s’acompanyaven d’un dels creadors de la música industrial i de l’avantgarde alemanya Alexander Hacke, membre fundador i encara en actiu dels Einstürzende Neubauten.
Els tres intèrprets surten i entren dins del cos de Macbeth, alternant-se com una Hidra o Cèrber, creant una cacofonía en la qual també esdevenen el Rei Duncan, Banquo, Fleance, MacDuff, així com l’inefable tàndem de Macbeth i Lady Macbeth, amb la resta de personatges que abasteixen la innominable obra escocesa esdevinguts clowns didàctics (amb permís dels londinencs de cos present) que reflexionen sobre el poder, l’ambició i les seves conseqüències. Ara bé, com ja hem apuntat prèviament, el rol de les Moires del Destí és quelcom exclusiu dels Tiger Lillies, ja habituats a interpretar totes les cares d’Hècate i totes les males consciències del món.
El regnat de Macbeth, el literari, és de pocs dies, en contraposició contra el personatge veritable que prengué com a referència Shakespeare, que va cometre tots aquests assassinats al llarg de tres lustres. La posada en escena de La Perla 29 és de menys de dues hores de símbols solapant-se esdevé un grandiós gaudir estètic i una d’aquelles comptades ocasions en les que podem veure a personatges com els Lillies, que regnen des del seu tro de la marginalitat on allò que és bo, és dolent, el que és bell és lleig i el que just és injust.