Verbagàlia

La Sala Atrium abre sus puertas con una remodelación y estreno de dos piezas muy poco o nada conocidas por el público amante de la obra de V. Català.
Constantemente se representaron obras de Caterina Albert. Recordemos La infanticida de la que pudimos ver una versión musical con Neus Pàmies y música de Clara Peya en 2021. Al año siguiente, Carme Portacelli dirigió en el TNC un espectáculo basado en los libros Tots els contes i Mosaics junto con un repaso de la vida y su obra. Y en el año 24 La Compañía La Tremenda presentó Lo cant de les ànimes mudes, una deliciosa mezcla del poemario de los meses musicado por Ismael Dueñas y el cuento Les ànimes mudes, adaptado por Jordi Vilà al teatro por cuya adaptación fue nominado a mejor libreto en los Premios de Teatre Musical.
Verbagàlia es la fusión de dos monólogos de Víctor: La tía y Verbagàlia, ambos escritos en 1899 y que son representados por primera vez conjuntamente en un escenario. Sin tener nada que ver uno con otro y sin que exista interacción entre los dos intérpretes, sus miradas confluyen, se escuchan y se entienden.
Bajo la dirección de Albert Arribas, Paula Blanco y Oriol Genís interpretan cada uno su monólogo. Hay que leer los textos o ir a ver ahora la obra a la Sala Atrium para escuchar las maravillosas palabras de Víctor Català (a veces alguna es difícil de entender) y las magníficas interpretaciones. Paula Blanco no sólo recita el texto sino que habla con los ojos, el tono de voz y pequeños movimientos de expresión en la cara. No mueve ni un poco el cuerpo por lo que te puedes concentrar más en la historia y las palabras. Oriol Genís se mueve un poco más porque el texto lo pide. Incluso canta una canción: “Ai! Quina mare tinc! con música y letra originales de Víctor Català.
Se termina hoy. Espero que hagan gira o la reprogramen porque pienso volver.

Verbagàlia és l’obra que l’Albert Arribas ha muntat a partir de dues obres de Víctor Català: La tieta i Verbagàlia, dos monòlegs que comparteixen una mirada, la de dos éssers que semblen haver dimitit de viure, necessitats d’afecte, que viuen sense haver acomplert les expectatives amoroses que algun dia van tenir. Tots dos comparteixen també una mena de fatalisme que, sobretot en el casa de la tieta, frega la desesperança i, fins i tot, el cinisme.

La posada en escena d’Arribas és sòbria i molt audaç. Imagineu-vos una tarima petita, dues cadires, la llum i el so (amb disseny de Lucas Ariel, capaç de crear una atmosfera pètrea sense escarafalls), una actriu i un actor sobre els qui recau tota la responsabilitat i el pes dels monòlegs. Paula Blanco interpreta la tieta i té una feinada, perquè l’Arribas li fa fer una cosa que he vist poques vegades: li demana a l’actriu que es mantingui els quaranta minuts a punt d’explotar però sense fer-ho, sense acabar de fer-ho, amb el to de qui ja hi ha pensat un munt de vegades en tot això, de qui potser hi pensa cada dia, de qui potser ja no pensa una altra cosa i ho repeteix com una salmòdia indefugible. Hi ha moments amb què s’expressa amb sornegueria, burlant-se d’ell, perquè hi ha un ell a qui recorda i de qui ens parla, d’ella mateixa, de com han anat les coses…, però sempre s’imposa la dona desesmada.

L’Oriol Genís és el Mero, un personatge que sembla que l’autora hagués escrit per ell fa 125 anys. Menys complexe que el de la tieta i amb més espai per a l’humor i certa modulació emocional…

La verbagàlia, la xerrameca extraordinària de Víctor Català via Blanco i Genís atorga a la nova Sala Àtrium encara més lluentor després de la seva remodelació, i posa el llistó ben alt per a la nova temporada.

En la sala fosca, només il·luminada per dos focus potents, una vídua que es comença a fer gran i un home amb incontinència verbal comparteixen escenari. Es tracta dels protagonistes de La tieta i Verbagàlia (1899), dues peces de l’escriptora ja prou reconeguda —i dubtem de si ja prou valorada— Víctor Català, que va suposar una renovació en la literatura catalana de principis del segle XX pels temes i l’estil punyents de la seva obra.

Amb textos com aquests cal tenir en consideració que l’espectador no té la possibilitat de fer consultes al diccionari en temps real i que, per tant, la dicció i l’entesa del text són essencials perquè en pugui seguir el fil conductor. El director del muntatge, Albert Arribas —que l’any 2020 va signar la dramatúrgia de l’adaptació de Solitud dirigida per Alícia Gorina—, opta per una posada en escena gairebé estàtica en què l’atenció es concentra essencialment en les paraules.

Paula Blanco i Oriol Genís interpreten cadascun el personatge del seu monòleg respectiu i esdevenen col·laboradors excepcionals en la direcció marcada per Arribas: amb la capacitat de moviments molt restringida, l’expressió facial i l’entonació verbal són els recursos teatrals per excel·lència amb què ambdós actors proven de desencriptar per al públic la riquesa lèxica de(l) Català.