Valenciana (la realitat no és suficient)

Els anys 90 van sacsejar la Comunitat Valenciana a nivell polític i social d'una forma contundent. Potser, el primer trigaria uns anys més a fer-se del tot evident, amb judicis que encara arriben fins als nostres dies, però a nivell social, els successos van calar molt fons amb fets tràgics que es van utilitzar per part d'alguns mitjans de comunicació com autèntica mercaderia de la premsa sensacionalista més cruel, inhumana i salvatge que va ser recolzada per una gran audiència. D'alguna forma, això també va marcar la nostra manera de consumir televisió (o de programar-la), tot i que es podria extrapolar també a altres factors que han anat evolucionant a la seva manera fins al nostre present. Així, l'obra ens trasllada a aquests fets en una dramatització ben portada que alterna entre si tres històries amb una alta exposició de detalls que denoten la seva documentació. A més, la posada en escena dinàmica resulta atractiva i aconsegueix que l'espectador pugui portar millor tota la informació que se li està donant. En aquest sentit, l'obra resulta ser densa donat que potser s'excedeix en explicar massa coses, les quals són tan potents i sucoses que donarien per fer tres obres independents, i la seva durada de dues hores i quart s'acaba per fer una mica pesada. Tot i això, la funció resulta interessant i els seus punts forts s'acaben per imposar, gràcies també a un repartiment excel·lent que sosté una història que ha marcat tota la Comunitat i, segurament, l'estat espanyol fins als nostres dies.

La dramaturgia catalana, que ya se quitó los complejos del género (thriller, ciencia ficción) a principios del siglo XXI, ha empezado, recientemente, a atreverse también a abordar temas autóctonos que, a pesar de su delicadeza, son un gran material para explicar nuestra esencia e identidad colectiva. Jordi Casanovas es un gran artífice de la superación de estas barreras, atreviéndose a escribir obras en torno al caso Bárcenas o el juicio de La Mandada (Jauría) desde una mirada al estilo anglosajón que hace universal lo particular. Ahora, Casanovas ha tenido el acierto y la valentía de escribir sobre el crimen de Alcácer, un caso que hizo tambalear nuestras conciencias, especialmente, por el tratamiento morboso que hicieron los medios de comunicación hace ya más de 25 años.

Lo mejor de Valenciana, sin embargo, es que sabe ir más allá de este terrible suceso y trata de hacer una radiografía de toda una época (los 90), un territorio (el Levante español) y casi una manera de vivir y entender el mundo. Casanovas lleva un paso más allá al teatro documental y aspira a construir la gran historia valenciana como ya hizo con Cataluña en Una història catalana o Vilafranca. La propuesta es inteligente y elaborada, sabe jugar con el misterio, el sentido del humor y el drama con cierta habilidad pero, sobre todo, no le falta ninguno de los elementos que mejor definen aquellos tiempos. Desde la ruta del bacalao hasta la corrupción política, la pieza es un gran viaje al que, quizás, le han faltado medios o presupuesto para lucir, sobre el escenario, al nivel que un punto de partida tan ambicioso requería. Por otro lado, la mezcla entre ficción y realidad resulta, a veces, algo confusa y ciertas tramas acaban siendo hasta cierto punto prescindibles. En cualquier caso, a pesar de la pobreza de algunos momentos, el texto es evocador y poderoso y, en general, el reparto hace un buen trabajo interpretativo, cosa que sostiene un montaje que merecía haber logrado una excelencia formal de la que, finalmente, ha quedado lejos.

Dissabte  29 de juny, de nou al Teatre Goya per veure l'última proposta de Jordi Casanovas presentada, tan sols dos dies, dins del Festival Grec 2019.

VALENCIANA, un viatge per deu anys de la nostra història recent. Una proposta que, a través de la història d'amistat de tres amigues de València, ens parla de la corrupció, la "ruta del bakalao", el cas de les nenes d'Alcàsser i la tele-escombraries.

VALENCIANA, és una obra de ficció basada en fets reals i s’allunya una mica del teatre documental que Jordi Casanovas va utilitzar en propostes com “Ruz-Bárcenas” (espai Lliure 2014),(vegeu ressenya) “Port Arthur” (CCBB 2016) (vegeu ressenya) o “Jauria” (no estrenada a Barcelona).

Una proposta que comença justament amb l'advertiment que "tots els personatges i situacions són ficticis i que qualsevol semblança amb personatges o fets reals són pura coincidència". Aquest advertiment provoca en el públic una atenció més gran per identificar-los. Són dotze els actors a escena que interpreten una gran quantitat de personatges en escenes curtes i contundents: Rebeca Valls, Lorena López, Vanessa Cano, Carles Sanjaime, Verònica Andrés, Toni Agustí, Enric Juezas, Paloma Vidal, Laura Sanchis, Juli Disla, Laura Valero i Carlos Amador.

Els crims d'Alcàsser presentats des de l'òptica del show mediàtic que va crear el pare d'una de les noies i de com els mitjans de comunicació, televisions públiques o privades és disputàvem la seva presencia constant en programes que podem anomenar de tele-escombraria dirigits per personatges com Nieves Herrero o Paco Lobaton.

La corrupció del PP a les terres de la comunitat valenciana, impulsats inicialment per xarxes periodístiques i mediàtiques i convertits més tard en els personatges polítics més corruptes que hem conegut fins ara. Unes persones que van estendre les seves xarxes de corrupció amb total impunitat i deixaven pel camí a tots els que ja no eren profitosos pels seus interessos.

La "ruta del bakalao", una mina per tots aquells que van saber aprofitar el boom de la música electrònica i les drogues de disseny. 

Aquestes tres línies argumentals lligades amb les vides privades de les tres amigues, molt diferents entre elles, Encarna (Lorena López), la mes "clàssica" de les tres que es posa al servei del poder fins que aquest poder la destrossa. Ana (Rebeca Valls) la periodista que s'aparta dels focus televisius quan comença a veure la utilització morbosa dels crims i que acabarà obligada a tornar, i Valeria (Vanessa Cano) perduda en el món de les drogues arran del suïcidi de la seva mare.

Gran treball de totes elles i magnífics també Carlos Sanjaime en el paper del pare “mediàtic” i Toni Agustí en el paper del polític corrupte.

Una magnífica escenografia i il·luminació de Maria de la Cámara i Gabriel Paré que amb diferents espais i nivells permet la interacció de diferents escenes on es barregen documental i ficció.

Una bona proposta, que en algun moment se'ns ha fet una mica llarga i on trobem a faltar una mica d'implicació emocional de l'espectador en el sentit que cal assumir part de la culpa, de fet la tele-escombraria existeix perquè hi ha un públic que la segueix i aixeca els índexs d'audiència, i la corrupció existeix perquè els que la veuen/veiem no són/ som capaços de denunciar-la. Caldria que en sortir ens féssim més preguntes, que l'obra no es quedés dins del teatre.

Una proposta estrenada al Teatre Principal de València el passat dia 22 de maig sent coproduïda per l'Institut Valencià de Cultura, la Diputació de València i el Grec Festival de Barcelona. Esperem que torni en temporada.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ