Tender Napalm

Salvatge i tendra. Delicada i violenta. Intensitat poètica!

Només amb la benvinguda, ja ens posen a un lloc en que desperten la nostra curiositat sobre el que ocorrerà els pròxims minuts en aquell espai. Un espai inquietant. Un espai que ja ens fa intuir que no viurem un història fàcil i de cotó rosa tot i ser d’amor. Té tant d’amor com d’odi. Un amor rosa molt obscur, quasi negre. I amb un sabor amarg sense perdre un rerefons dolç.

L’argument està bé però és la trama la gran protagonista! El que em capta totalment és la manera d’explicar-nos el què ocorre. No és una obra fàcil, no només per la cruesa d’allò que conta, sinó perquè ens trobem en tot moment en un dimensió especial on conviuen dos universos. Es mesclen fins confondre’s, fins confondre’ls, fins confondre’ns. Un és l’imaginari i l’altre el real...és menys real l’imaginari? Quin és finalment el real? Què fa més verídic un o l’altre? Magistral manera de teixir aquest fragment de vida d’una parella passional i intensa.

I donant cos i forma a aquets universos, múltiples llenguatges meravellosament connectats. Múltiples llenguatges que fan un de sol: el que necessita aquesta història per ser vivenciada pels que allà hi som. Un treball amb una harmonia i una precisió molt digna d’admiració que m’ha captivat des del primer moment.

75 minuts en què desapareix la resta i sols existeix aquest espai amb el que en ell ocorre. Un espai molt ben triat, on han sabut crear l’atmosfera que requereix aquest relat. I sobretot, molt ben jugat! Han exprimit totes les seues possibilitats amb el moviment, les alçades, la il·luminació...

Una vegada més Sixto Paz ha apostat fort, buscant sempre fugir de la zona de confort i anar més i més enllà. Així és com arriba  tan lluny, i una vegada més crea un espectacle deliciós que no deixa indiferent.

Tender Napalm desplega una metàfora de fantasia per intentar explicar el mal que fa la pèrdua d'un fill. El text, que sovint es perd en si mateix i hi ha moments que porta massa lluny les seves imatges, proposa una illa plena de perills i monstres que Sixto Paz i la companyia de circ Psirc han estat capaços de recrear en escena fusionant els seus llenguatges escènics. Així, la feina conjunta entre intèrprets de text i de circ dona com a resultat una posada en escena màgica i plena de bellesa, en el que cap peça destaca per sobre de les altres ni tampoc no queda relegada. Una mostra perfecta del potencial que té aquesta fusió de llenguatges. Molt recomanable.

Més informació a Somnis de teatre

Sí, totes aquestes coses en una obra difícil de pair, molt complicada, fosca, però absorbent. Que ens atrau d'aquesta parella? La mort del fill petit? A mi no, això m'esgarrifa i m'angunieja, no m'atreveixo ni a pensar-ho, però els ha passat. Els dos personatges parlen de la seva relació, d'amor, de sexe, baixen als inferns amb temes molt foscos i pugen, de vegades, amunt amb tendresa, una muntanya russa. Per sort, per a nosaltres els espectadors apareixen tres personatges, el trio circense, que ens i els ajuden a tirar endavant, de manera màgica. Circ poètic, una cosa que no sabia que existís, i ara ja estem salvats, els espectadors.

Obra estranya que no s'hauria de perdre ningú. Valents els Sixto Paz de posar aquest projecte en marxa.

 

 

 

 

 

Crítica completa »  bit.ly/2gUGPJR  

Sixto Paz sempre ens sorprèn amb nous reptes. En aquesta ocasió ha estat amb l’obra “Tender Napalm” de Philip Ridley , una proposta complicada de la que els Sixto Paz juntament amb la companyia Psirc se n’han sortit amb nota.

Un text realment complicat, salvatge, poètic, metafòric i amb diàlegs punyents. Un duel entre un home i una dona que es troben en un moment complicat en la seva relació. S’estimen i s’odien. La mort de la seva filla els ha els ha porta a un terreny perillós. Tots dos han patit el mateix, però cadascun d’ells ho viu de manera diferent. Individualment.  Aïllats de la realitat que els rodeja, talment com si es trobessin en una illa deserta, són dos nàufrags que s’aferren o rebutgen tots aquells records que els pot fer la vida més suportable. La mort de la seva filla és el tsunami que els ha canviat la vida.

Al nostre davant veiem una relació de parella brutal i apassionada. Les paraules són les seves principals armes. Diàlegs que parlen d’amor, de sexe, de  jocs sexuals amb bales i granades de ma. Diàlegs plens de fantasia on apareixen naus espacials, animals mitològics i mostres marins. Diàlegs que passen de les carícies més delicades a convertir-se en un cop de puny sec a l’estómac.

Realment, tot i lo complicat que pot ser el text, és una de les millors propostes que he vist aquests darrers dies. Una proposta diferent, arriscada i original que no deixa indiferent a ningú.

Només em resta que felicitat a Pau Roca per un fantàstic treball de direcció, a Mercedes Boronat, encarregada del moviment, per regalar-nos moments realment hipnòtics i visualment increïbles com el de l’Ariadna Cabrol amb l’ajut de Wanja Kahlert caminant perpendicularment per la paret, a Pau Roca i Ariadna Cabrol per unes interpretacions magnífiques, a la companyia Psirc (Wanja Kahlert, Anna Pasqual i Adrià Montaña) per fer visibles les imatges més fantasioses de la peça i a Guillem Gelabert que des del meu punt de vista ha estat un dels punts més importants de l’obra, amb la il·luminació ha creat unes imatges realment extraordinàries.

 

Si sou dels que us heu perdut aquest espectacle, no us preocupeu , al gener tindreu una nova oportunitat d’anar-la a veure!!!

El millor de Sixto Paz (Pulmons, hISTÒRIA, Dybbuk...) és que no es queda mai a la zona de confort i amb cada nou muntatge obre una nova porta: nous llenguatges, temàtiques, eines per connectar amb l'espectador... Ara bé, a Tender Napalm han fet un pas més enllà. Unir teatre, circ i moviment en una obra de text i que tot quedi perfectament integrat en la dramatúrgia no només era difícil, sinó que fins i tot era un risc. Però no només se'n surten, sinó que a més a més ho fan amb una posada en escena d'una bellesa extraordinària.

Han partit d'una obra salvatge, sensual i inquietant de Philip Ridley que juga amb la fantasia a través de nombroses metàfores (l'illa, els micos, les serps...) i està plena de poètica. Un text que parla del dolor de la pèrdua d'una filla; d'una parella (Pau Roca, Ariadna Cabrol) que s'estima, però li costa retrobar-se després d'aquest gran tsunami. Un text que esdevé una arma de doble fil perquè, si bé permet i agraeix aquesta aposta per a la hibridació de llenguatges, també té força mancances: es perd en la poètica i la metàfora i, quan aterra a la realitat, ho fa amb qüestions superficials, tòpiques i molt poc interessants. És una llàstima que la força de Ridley per evocar les pors, la buidor, tristor, passió i ràbia amb les primeres granades s'acabi perdent i els bocinets de realitat no acabin creixent cap a quelcom menys superflu.

La gran posada en escena, la minuciositat de totes les peces i la delicadesa en l'encaix entre elles, però, acaba compensant qualsevol crítica. Pocs espectacles hem vist últimament d'una bellesa tan aclaparadora. Cal lloar la direcció impecable de Pau Roca; el moviment deliciosament elegant de Mercedes Boronat, que esdevé vital per unir amb tal naturalitat circ i teatre; i la imprescindible tasca de Guillem Gelabert amb l'espai (menys és més) i una il·luminació extraordinària, hipnòtica i preciosa que embolcalla a la perfecció la resta d'elements per reglar-nos grans imatges. Sense oblidar la joia de l'espectacle (si més no a ulls d'una servidora, que se n'ha enamorat absolutament): la companyia Psirc o, el que és el mateix, Wanja Kahlert, Anna Pasqual, Adrià Montaña. Fan fàcil allò que no ho és; amaguen la tècnica per mostrar delicadesa, naturalitat i integrar-se absolutament a la dramatúrgia, omplen totalment l'espai, s'hi fonen quan cal... Estan al servei de l'obra i fan una gran exhibició de talent des de la total humilitat. S'estrena l'abril vinent al Mercat de les Flors, però el seu proper espectacle ja està ben apuntat: El meu nom és Hor.

La productora Sixto Paz, responsable de propuestas tan interesantes como Pulmons, L’efecte o Història, entre otras, continúa creciendo y experimentando esta vez asociándose con la compañía PSIRC, con quienes han creado un espectáculo visualmente bellísimo. Tender Napalm es un conjunto de alegorías sobre la fatal pérdida de un hijo por parte de una pareja. La tristeza, la rabia, la lucha contra el dolor y el miedo, entre otras muchas emociones y pensamientos, queda perfectamente plasmada en este montaje que mezcla textos esencialmente metafóricos con una poética del lenguaje físico exquisita. Resulta a alucinante la fluidez con la que se han integrado las coreografías de movimientos con los diálogos y las diferentes escenas. No sólo consiguen que todo encaje a la perfección sino que, además, el conjunto es una delicada preciosidad que el excelente diseño de iluminación termina de redondear. Hay que aplaudir la aportación de los acróbatas de PSIRC pero también el fantástico trabajo de dirección de Pau Roca y el movimiento a cargo de Mercedes Boronat. El problema de la propuesta, desgraciadamente, es que el texto abusa del contenido simbólico enlazando tramas fantásticas interesantes pero que acaban siendo repetitivas. Llegados a cierto punto, la lucha contra un monstruo o contra otro o contra los elementos aportan sensaciones demasiadas parecidas. Se echa de menos, en el texto, una perspectiva más realista que aborde directamente el conflicto del que se habla en algún momento y compense con un dramatismo más terrenal y cotidiano. Sin embargo, hay que insistir en que se trata de una puesta en escena que enamora; una de las más bonitas que se han visto últimamente.

Esta obra trata el dolor de una pareja al perder a su hijo. Lo digo antes que nada, porque si no os lo explican es difícil que se entienda. Y es que entre otros, aquí se habla de un ejército de monos sirvientes, de una roca en forma de ballena, de una tía abuela serpiente, de un consolador con forma de delfín y hasta de un extraterrestre que se comunica telepáticamente. En este mundo creado por Philip Ridley nada es lo que parece, pues la relación y la posterior pérdida se convierten en una especie de viaje de aventuras extremadamente metafórico.

Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-tender-napalm/