Solitud

Descubrí “Solitud” y “Drames rurals” durante mi adolescencia. Con esta puesta en escena recupero la profunda impresión que me causaron.

Caterina Albert tuvo que usar un pseudónimo para publicar unas obras que habrían quedado en la papelera de la historia. Más de un siglo más tarde, podemos hablar de Víctor Català sabiendo que detrás de este nombre existe la más profunda conocedora del alma humana femenina.

Solitud fue publicada en forma de fascículos en la revista Joventut entre marzo de 1904 y mayo de 1905. Alicia Gorina nos ha regalado un trabajo respetuoso con el texto resaltando todos aquellos aspectos que, seguramente, la autora hubiera destacado de su obra: la montaña y su silencio, el murmullo del miedo, la sensualidad de la naturaleza, el descubrimiento del deseo, la brutalidad como contraste con la delicadeza de las palabras y los sentimientos más nobles del alma femenina.

Se suspendió en marzo del 2020 por el estado de alarma. Ahora la he podido ver en TNC digital y lo agradezco porque la riqueza del vocabulario y del lenguaje de esta novela montañesa no se puede paladear de una sola vez. El formato me ha permitido verla otra vez, apuntar notas, escribir palabras para buscarlas más tarde, retroceder y avanzar. Ha sido un verdadero placer y un trabajo de investigación de esta gran novela del modernismo catalán.

Parecía imposible que una novela descriptiva como “Solitud” pudiera ser llevada al teatro. Estaba intrigada y temerosa de que el resultado traicionara el gran recuerdo que yo tenía de ella. La dramaturgia de Albert Arribas tejiendo la descripción, narración, diálogo y movimiento te transporta al misterio de la montaña y a los sentimientos de Mila, magníficamente interpretada por María Ribera.

En este caminar por las alturas del paisaje alrededor de la ermita y las profundidades de los sentimientos de Mila, la acompañan Pepo Blasco, la parte más primitiva y animal que llevamos dentro, el pastor que, con el placer de la palabra y el gusto por el recitado de sus rondallas, despierta los ocultos sentimientos y el deseo no descubierto. Es Pol López quien encarna el papel de la montaña y la gente que la habita, la riqueza de la palabra y la musicalidad del lenguaje. Espléndido trabajo actoral de este texto maravilloso.

Podría diseccionar toda la obra: los originales cambios de escena, la idea de la participación del público escuchando la rondalla del pastor, que no se pudo llevar a cabo por la obligada distancia entre las personas, los elementos rurales que se utilizan para situar la escena, los actores-actrices como narradores, etc. Pero prefiero deciros que no dejéis de verla.

En primer lloc, dir-vos que “Solitud” és una obra realment complexa, per la qual cosa us recomano que abans d’anar-hi seria bo que us llegiu el llibre; ja que es tracta d’una obra que necessita de la màxima concentració per part de l’espectador perquè està plena de simbolismes. En Gaietà (el pastó) i l’Ànima són la base del simbolisme que teixeix l’obra. Aquests dos personatges representen la vida, el bé i el mal; en Baldiret (un nen de vuit anys) simbolitza el desig de la maternitat, i l’Arnau el desig sexual.

Altres elements simbòlics que trobem al llarg de l’obra són la muntanya, les pintures, les taronges (que substitueixen les flors de la novel.la), els sons guturals de l’Ànima (que ens recorden als que emeten els animalS), els complements que identifiquen a cada un dels personatges ( campana, conill, corda,..), els elements de la natura, el rostre de la Mila reflectit en l’aigua, la capella i la imatge de Sant Ponç (símbols d’un món i d’un ordre establert irreconciliable amb la Mila),...

Els cinc sentits també hi són presents al llarg de l’obra. La vista, el tacte, l’oïda, el gust, però sobretot l’olfacte, perquè les olors i pudors tenen un paper molt destacat. De la mateixa manera, la llum també és un element indispensable dins l’obra. De fet aquests dos elements són molt importants alhora de crear l’ambient i als personatges.

“Solitud” es centra en el trasbals interior d’una dona, la Mila, principal protagonista de l’obra. De fet tota l’obra s’explica des de una mirada femenina.

Es tracta del viatge emocional de la protagonista; i ho fa des de dos punts de vista, l’extern i l’intern. El camí vers l’autorealització com a dona, la presa de consciència com a individu i la pròpia realització personal fins arribar a assumir, per voluntat pròpia la solitud; i amb la solitud la seva llibertat.

És una obra narrada i dialogada. Els actors a part d’interpretar llurs papers, també fan de narradors. Amb els diàlegs i la manera de vestir podem endevinar com és cadascun dels personatges (culte, vulgar, popular o autòcton).

Una de les curiositats d’aquest muntatge és que l’escenografia es va teixint a mida que avança la representació. Els actors (Maria Ribera, Pol López, Pepo Blasco, Oriol Guinart, Pau Vinyals i Adrià Salazar) surten mica en mica a escena, i juntament amb l’Ona Grau, Laura Luna i Adriana Parra (ajudants de sala) s’encarreguen tant de posar veu a la part narrativa, com a la construcció de l’escenografia.

Els temes que surten a “Solitud” són la marginació de la dona per raons de sexe, el desig sexual femení, la crítica a la institució del matrimoni, la incomunicació entre home i dona, la solitud al abandonar al marit com a alliberament personal.

També l’obra juga molt amb la fantasia i la realitat, el conscient i l'inconscient, la sensualitat i la sexualitat. Les veus amb eco, la utilització de micros i altres efectes especials ens mostraran la part onírica de l’obra i el pensament de la protagonista.

El que sí s’hauria de millorar és la vocalització i projecció de la veu d’alguns dels actors perquè de vegades és molt difícil entendre el que diuen; principalment en Pol López, especialment en el moment en que explica la llegenda de “Les Llufes” (una de les metàfores de l’obra) que ho fa d’esquenes al públic. Consti que jo seia a primera fila i l’oïda la tinc prou bé.

En general tots els actors em van agradar força, especialment en Pepo Blasco, en Pau Vinyals i la Maria Ribera. Sensacional el monòleg final de la Mila, amb una interpretació colossal d’una Maria Ribera totalment entregada al seu paper.

Tot i la complexitat de l’obra, us recomano que l’aneu a veure perquè és una obra que trenca amb uns valors que no encaixaven dins l’època en que van ser escrits, per el seu contingut ple d’elements simbòlics, per la crítica que desprèn el text i sobre tot per descobrir una dramatúrgia què va suposar la incursió de la dona dins la literatura catalana.

***/****