Rodelinda

Divendres va tenir lloc l'última representació de RODELINDA, òpera barroca de Georg Friedrich Händel (1685-1759) que s'ha representat per primera vegada al Liceu, en una coproducció amb el Teatro Real de Madrid, l'Òpera de Lyon i Oper Frankfurt.

RODELINDA, regina de Longobardi, és una òpera en tres actes amb llibret de Nicola Francesco Haym, qui va adaptar un llibret anterior d'Antonio Salvi. Està basat en l'obra de Pierre Corneille "Petharite, roi des Lonbards". La música de Händel és rica en matisos infonent veracitat a les emocions, en aquesta història d'amor conjugal.

Georg Friedrich Händel va ser un músic alemany, format a Itàlia i finalment nacionalitzat angles. Contemporani de Bach i de Scarlatti va gaudir de reconeixement en vida com a autor d’oratoris. A Londres va exercir com a compositor i com a empresari teatral. Ens ha deixat títols operístics com “Agrippina” (1709) que vam veure en el Liceu en 2013,   “Rinaldo” (1711), “Giulio Cesare in Egitto” (1724) que nosaltres vam veure en els Yelmo des de El Metropolitan de N.Y., “Alcina” (1735), “Ariodante” (1735) ó “Serse” (1738).

RODELINDA es va estrenar el 13 de febrer de 1725 al King's Theatre de Londres amb gran èxit de públic. És un títol poc freqüent als escenaris lírics del món. El muntatge estrenat al Liceu està dirigit escènicament per Claus Got i musicalment per Josep Pons.

La direcció musical de Josep Pons ha estat magnífica i l'Orquestra del teatre ha brillat sota la seva batuta. Molt aplaudida en finalitzar la representació.

El repartiment ha estat encapçalat pel contratenor Bejun Mehta, en el paper de Bertarido, el rei dels llombards aparentment mort, la soprano Lisette Oropesa en el paper de Rodelinda, i el tenor Joel Prieto en el paper de Grimoaldo, l’usurpador del tron. Els tres ens han arribat a posar la pell de gallina amb les seves magnífiques interpretacions vocals, i han provocat  un munt de "bravos", alguns d'ells sortits de la nostra gola.

Han completat el repartiment, Fabián Augusto Gómez, l’actor que interpreta el paper del fill de Rodelinda i Bertarido, la mezzo soprano Sasha Cooke en el paper d’Eduige, germana de Bertarido i promesa de Grimoaldo, el contratenor Gerald Thomson en el paper d’Unulfo, el conseller i el baix-baríton Gianluca Margheri en el paper de Garibaldo, duc de Torí.

La producció de Claus Guth ens explica la història de Rodelinda des dels ulls del seu fill Flavio, el personatge sense veu que hi es pressent en tot moment a l'escenari. Ell i les seves fantasies dibuixades que prenen cos. La dramatúrgia és de Konrad Kuhn amb una esplèndida coreografia de Ramses Sigl.

La magnífica escenografia de Christian Schmidt està formada per una gran casa d'estil georgià en ple camp anglès. Sobre els murs de la casa, projeccions d'Andi A. Müller dels dibuixos amb la mirada infantil de Flavio o del paisatge que envolta l'indret. Magnífic també el vestuari del mateix Schmidt i la il·luminació de Joachim Klein.

La casa, totalment blanca,  està situada sobre un escenari giratori que roda, i és oberta per tres dels seus costats. Les diferències escèniques a cadascun dels actes vénen determinades per la videocreació, la llum o la foscor i els petits detalls que omplen les habitacions com el menjador o el dormitori, i que depenen del moment de la trama.

Una òpera amb una partitura farcida de recitatius i àries de gran bellesa i força dramàtica. La força de RODELINDA rau en la música i les interpretacions i, amb una acuradíssima posada en escena.

A nosaltres ens ha satisfet molt, moltíssim.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

La producción de Händel es muy importante en todos los géneros que se practicaban en su tiempo. Solo en ópera tiene más de cuarenta títulos, entre los que destacan Alcira, Orlando o Giulio Cesare, entre otros muchos. A pesar de ser una de las más importantes óperas italianas del compositor, Rodelinda no se había representado nunca al Gran Teatro del Liceo. De hecho, la ópera barroca no es precisamente uno de los estilos operísticos más escuchados en el teatro de la Rambla, donde prima sobre todo el verismo y las piezas de Wagner o Richard Strauss.

Rodelinda explica las intrigas políticas y las luchas de poder para ocupar el trono de Milán. Musicalmente, destaca por las arias «de capo»  típicas del Barroco (aquí destacarían las fantásticas Dove sei, amato bene? o Ritorna, o caro e dolce mio tesoro) y por el dúo Io te abraccio al final del segundo acto. El grande peso de las arias y momentos más destacados recaen en los personajes de Rodelinda y Bertarido, maravillosamente interpretados por la soprano de coloratura Lisette Oropesa y el contratenor Bejun Mehta. Solo por ellos dos ya merecería la pena asistir al teatro, pero no tenemos que olvidar que el director escénico Claus Guth nos binda una versión original y bellísima en la que tenemos una doble visión de los personajes. De hecho, Guth nos plantea toda la pieza a través de los ojos del hijo de los protagonistas, Flavio. Sus dibujos, sus deseos y sus miedos van haciendo aparecer unos personajes deformados y monstruosos, que a la vez son una especie de sombra de los reales. Todo esto se consigue gracias a una casa giratoria que ocupa prácticamente todo el escenario. Un gran acierto escenográfico que ha envuelto perfectamente esta joya barroca hasta ahora casi desconocida.