Rhum

Malauradament vaig descobrir Monti molt tard, a les Festes de la Mercè de 2012. Encara el recordo arrossegant la maleta cap al Racó Poètic del Castell de Montjuïc, un espai recollit, menut, enmig d'altres propostes de més gran format. Hi vaig arribar de retruc, sense saber ben bé què hi veuria. Hi vaig trobar La història d'un pallasso, un espectacle que em va enamorar, em va fer riure i em va fer redescobrir i esborrar de cop prejudicis absurds dels espectacles de pallassos. Em vaig apuntar ben apuntat el seu nom. Vaig fer tard, seria el seu últim espectacle.

Però resulta que aquella història en Monti no l'havia parit sol. L'havia ajudat en Martí Torras. El mateix amb qui preparaven un altre espectacle: Rhum. No podrien acabar-lo...

Ara, després de badar i trobar-me totes les sessions exhaurides la temporada passada, per fi he pogut fer cap al Lliure. No diré res de nou, però mereixen que els ploguin elogis i m'hi sumo. Rhum és emoció, riures, energia, explosió, tendresa. Rhum és una família reunida pel buit que deixa una figura encara no prou reconeguda, una companyia que es complementa a la perfecció. Rhum és la lluita per la dignificació dels pallassos. Són gairebé dues hores de les que surts esgotat de tant riure. La constatació que Torras domina el ritme de l'espectacle i no el deixa decaure ni un segon. La certesa que Jordi Martínez és un dels grans, tan capaç d'emocionar-te fent un paper dramàtic com de pallasso; te'l creus, t'emociona, i és capaç de trobar el gest i l'ànima de cada personatge. I el descobriment de Roger Julià, quina tendresa!

Què voleu que us digui, quina felicitat veure el Lliure ple d'adults rient com nens un dijous de debat electoral (siusplau, que mai més ni ningú digui que és un circ i són uns pallassos!). Quina felicitat que acabem dempeus aplaudint. Pepa Plana em deia un dia que li havien proposat de fer temporada a Barcelona, però ho havia descartat per les condicions i perquè és molt difícil omplir cada dia en aquesta ciutat amb un espectacle de clown. Que Rhum obri camí i que els teatres els donin l'espai i les condicions que es mereixen. I sobretot, GRÀCIES. A mi en Monti em va fer acostar als pallassos i gràcies a això després he gaudit de la Pepa, la Claire Ducreux, en Toti o el Leandre. Estic segura que Rhum està obrint ara la porta de bat a bat a moltíssima gent i dignificant l'ofici de fer riure.

 

Una cosa queda clara al finalitzar la funció. Fer riure no és tan fàcil com sembla i el món del clown pot ser molt més dur que una rialla fàcil.

Hi ha números genials, com el del sopar. Però he de destacar el número aquàtic, una Escuela de Sirenas en una piscina de plàstic per a unes sirenes més que canalles.

És en definitiva tornar a la infantesa i per una estona transformar-te en un nen petit. I aconsegueixen oblidar-te de les coses tristes del dia a dia per sortir el somriure al primer minut.

Tot i que...

Senyores i senyors, ladies & gentlemen, madames et messieurs, nens i nenes, petits i grans.... Passin i vegin!

A l’entrada un vestit de pallasso..., és el vestit d’en Monti que ens dona la benvinguda.

La pista ja és a punt, caixes, baguls i maletes plenes de pols, esperen ser obertes, els instruments aviat sonaran, les guirlandes de bombetes de colors esperen de ser enceses , en un racó...,unes sabates de pallasso.

Les cortines vermelles s’obren i cinc pallassos aniran apareixent a la pista, són en Wilha (Guillem Albà), el senyor Arquetti (Joan Arquè), Giuliani (Roger Julià), el senyor Martines (Jordi Martínez) i en Peppino (Pep Pascual). També hi són en Rhum i en Monti.

“Rhum” és tendresa, nostàlgia, amor, emocions, poesia, dedicació, màgia, generositat.

“Rhum” és un homenatge al món del circ i a tots aquells que han dedicat la seva vida a fer-nos riure, gent humana i meravellosa que ens omple d’optimisme, esperança i felicitat cada vegada que surten a la pista, gent generosa i entranyable que el que volen és fer riure al públic.

Música, cançons, jocs, bromes i pallassades. Moments realment divertits que no tenen preu i que em van fer riure de valent, com el de la piscina de plàstic, el del mirall, el de parar la taula i el número musical final.

Pel que fa al vestuari de Rosa Solé he de dir que és meravellós, des del vestit de colors vius, el nas vermell i les sabates grosses de l’August, el blanc elegant del Carablanca i els vestits grossos amb tons sorra i gris de la resta de la companyia.

La meva valoració és la màxima, per què a part de la magnífica feina que fan tots els artistes, al darrera hi ha una cosa de més valor que cal destacar, i és la feina, amor, treball, dedicació i sentiment que hi posa tot un col·lectiu de gent, penso que poc reconeguda pel que fa anys que porten fent: que la nostra vida sigui, si més no, més feliç.

A “Rhum” es respira AMOR I ADMIRACIÓ, i ho escric amb majúscules per què jo ho vaig sentir així.

A mi m’heu fet riure i emocionar. Gràcies !!!

Nos lo pasamos muy bien con las sorpresas que los payasos nos tienen preparadas, especialmente en la escena de la piscina…. pero no es aquí donde explicaremos el argumento de lo que os espera si de verdad desáis reír y participar como niños de este espectáculo de circo, que en buena medida también se trata de teatro… y hacer de clown no es una tarea «teatrera «nada fácil.

El resto de mi crónica aquí.

Rhum es emoción, risas, amistad, la magia de una profesión y, sobre todo, el amor por una persona. Un homenaje entrañable y precioso, lleno de matices y detalles que te cautivarán.

Nos encontramos ante una pista de circo llena de baúles, maletas, música, ternura, caresblanques, lucecitas, recuerdos, ‘muehte’ (de morirse) y cinco payasos fantásticos: Jordi Martínez, Joan Arqué, Roger Julià, Guillem Albà y Pep Pascual, que hacen que la sala se llene de complicidad, de risa sincera y de ganas de que no termine.

Un payaso no debería morir nunca. Pero es que si lo hace, los propios payasos se encargarán de que así sea. Payasos que homenajean payasos. Poesía por uno de los oficios más generosos: hacer reír. La reivindicación de una profesión. Nadie sabe de dónde vienen, cómo son, ni hacia dónde van. La cuestión es que están. Una historia preciosa que, por si fuera poco, va más allá de la pista. Y si no, queda un día con el Martí Torras (director) y hablad. Eso sí, un día que tenga unas cuantas horas por delante, pues os aseguro que quedaréis boquiabiertos, con la de cosas que os explicará. Y ya está, os habrá atrapado, porque es de esas historias que te llevas a casa, que al día siguiente todavía le das vueltas y sonríes recordándola.

Rhum es un trabajo de artesanía construido entre todos. El primero, el Monti. Tanto Monti, Monti tanto. Pero lo cierto es que las cosas, cuando se hacen ‘contodoelamordelmundo’, tienen ‘unnoséqué’ muy especial difícil de olvidar.