Ens colem als camerinos dels pallassos de Rhum per veure què s’hi cou just abans d’una funció només uns dies abans que es faci públic que han exhaurit de nou totes les entrades, que ja estan pensant en un nou espectacle i que incorporaran Laura Aubert al repartiment, en el lloc de Guillem Albà. Queda clar que l’homenatge a Joan Montanyès ‘Monti’ té llarga vida per endavant!
19h. Ens trobem al Bar del Lliure de Gràcia amb Martí Torras, el director de l’espectacle. Està pendent d’una altra entrevista i parlem tranquil·lament, però sense saber el temps que tenim. T’has tret la barba? «Exigències del guió». En Martí, director polifacètic on n’hi hagi -tan bon punt dirigeix un espectacle de pallassos o un monòleg com fa de speaker o il·lustrador-, ens explica que ve de fer una funció d’Ot el Quixot amb Argot Teatre, una companyia del seu poble, Montmeló.
Comencem inevitablement parlant d’en Monti, de records. Viatgem a aquella Petita feina per a pallasso vell, on Joan Montanyès compartia escenari amb Jordi Martínez i Claret Papiol sota la batuta de Ramon Simó. I passem també per les Festes de la Mercè de 2012, on Monti s’acomiadaria del públic amb Històries d’un pallasso, una peça ja codirigida amb Torras. Un encàrrec que va arribar gràcies a L’ànima del bus del Grec del mateix any. Allà hi dirigia, a més de Jordi Martínez, un altre dels que han acabat formant part d’aquesta Rhum-família, Pepino Pasqual. Després vindria la proposta del que hauria d’haver estat Rhum: «Vam quedar un dia aquí a Gràcia i vam començar a perfilar-lo, però poc després va desaparèixer. Vaig estar un temps sense saber-ne res, però ell ja ho feia això…» En aquest cas era la malaltia el que l’allunyava. Després, reprendrien la feina i fins i tot començarien assajar. S’hi incorporaria un altre rhumero, en Joan Arqué, que havia de ser el seu cara blanca, però no es va poder arribar a estrenar.
Rhum parlava d’Enrico Jacinto Sprocani, un pallasso que moria sol en un hospital de París a mitjan de segle passat. «La realitat va acabar superant la ficció i el va acabar fent ell sol i avançant l’estrena, sense voler». Així, quan van començar a donar-li voltes a la possibilitat de fer-li un homenatge per al Festival Grec’14, Torras va tenir clar que no es tractava de fer el mateix espectacle que estaven creant tots dos, sinó un de nou on s’hi pogués reunir aquesta petita família que havia deixat orfe.
19.30h. La família comença a arribar: Jordi Martínez, Pepino Pasqual, Joan Arqué, Guillem Albà i Roger Julià. Es queden a la barra a fer un entrepà abans d’anar cap al camerino. Les seves conyes sobre l’actualitat podrien ben bé ser un altre espectacle, un Polònia sense pèls a la llengua.
En Martí ens explica que ha creat els personatges dels pallassos a partir de la personalitat de cadascun i ha procurat fer una obra molt coral on tots tingui el seu moment de lluïment. En Joan Arqué, de qui diu que té un aire dels Monty Phyton i que sempre té una cita d’alguna pel·lícula preparada, és un dels dos cara blanques, juntament amb en Jordi Martínez, amb qui es bat en duel per fer d’august, ara que aquest (en Monti) ja no hi és. Amb en Jordi és amb el que ha hagut de fer el treball més difícil o emocional, perquè n’era el tiet i, a més, acaba «parlant-hi» a través d’una veu en off. És una «veu de la inconsciència» enregistrada per a Històries d’un pallasso i que intervé davant la seva negativa a continuar fent de pallasso. No és l’únic que han recuperat. L’escenari està ple d’objectes de diferents muntatges, des del vestuari a elements escenogràfics com les cortines o el terra.
20.00h. Ja al camerino Arqué i Martínez comencen a pintar-se la cara de blanc. Julià és al terra, estirat en una màrfega. «Avui fa veure que fa estiraments perquè hi sou vosaltres», bromegen. Torras ens explica que és l’únic que no coneixia i que van incorporar al repartiment a partir de referències. «Ha estat tot un descobriment, té una gestualitat molt especial. Ve de la commedia dell’arte i això es nota». Fins ara se l’havia pogut veure en altres registres còmics als espectacles dels Dei Furbi. Però no és l’únic que ha hagut d’adaptar-se. Fins i tot en Guillem Albà, que sí que prové del món del clown, ha hagut de trobar un altre registre. «Ell mai havia fet de pallasso amb nas i li ha sabut donar una altra dimensió al seu clown».
20.30h. ‘Companyia, falten 30 minuts’. La megafonia del teatre emet el primer avís. Guillem Albà i Pepino Pasqual encara són a l’escenari afinant els instruments. Sona La Troba Kung Fú i Martínez rondina. «Han de tocar cada dia la mateixa cançó? Si com a mínim la toquessin bé!». La confiança fa fàstic, diuen, i ells se la foten per tots cantons, a la cara i d’aquella manera que només permet una relació d’amistat més enllà de la feina. Torras ja ens havia avisat abans d’entrar «no us espanteu». Però no és només entre ells. En tots els comentaris hi ha una bona dosi d’ironia. Parlen del Barça, d’altres espectacles i d’un possible bolo a Mèxic. No reproduirem les bromes sobre aquest destí, perquè ja no serien per a tots els públics… Que, per cert, és el premi al que optaven als Premis Butaca. «Heu vist que bé que tusso? -diu Martínez en un atac de tos- m’haurien de donar el premi Butaca al millor tossidor… per a públic familiar, es clar!».
Però més enllà dels possibles bolos o el futur d’aquest Rhum, Torras ens sorprèn amb una notícia que faran pública aquesta setmana: ja estan preparant un segon espectacle! El que no ens diu, i sabrem a través de les xarxes, és que Guillem Albà no podrà participar-hi i fan un fitxatge estrella: Laura Aubert. Possiblement tots dos comparteixen una certa timidesa fora de l’escenari, però una gran vis còmica tan bon punt surten a escena. El que no sabem és si ella també va sempre a última hora. La megafonia avisa que queden 10 minuts i Albà encara no s’ha maquillat. Mentrestant Pepino Pasqual amb una calma absoluta i Jordi Martínez amb més nervi es prenen un xupito. «En voleu?».
21.00h Sala plena. «Rhum, on ets?» -diu en Martinez a l’inici de la funció. Sabent de totes totes que en Rhum ja no hi és ni hi serà mai més de cos present, se’ns posen els pèls de punta. Els cinc pallassos de formen una companyia que, després de molt de temps sense treballar, rep una trucada per fer un bolo al Teatre Lliure. «Un trabajo de trabajar», diuen, i així comença un viatge emocionant ple de rialles, dels gags que feia en Monti com a August, ara amb el primer i últim carablanca de Monti -en Martínez i n’Arqué «Arquetti»- i un Albà explosiu i gamberro, a més d’un Pepino virtuós, que toca des de la bateria fins a uns quants xiulets o una serra de serrar, o un tendríssim, menut i entranyable clown interpretat per Julià. En cada gag és fàcil imaginar la rialla d’en Monti barrejada amb la del públic.
22.20h Llarg aplaudiment i públic dempeus. Sembla difícil no sortir emocionat i entusiasmat d’una funció amb aquests pallassos. Torras ens deia abans de començar que ell els va a veure sovint, no tant per fer anotacions i anar corregint coses com per desconnectar i gaudir. «Hi ha molt de públic que també repeteix, alguns fins a quatre o cinc cops. S’ha produït un entranyable fenomen fan i del boca orella». I això els ha permès ser on són: exhaurint per segona temporada consecutiva al Teatre Lliure després pel seu pas pel Grec i el Premi Zirkolika de Pallassos i preparant el segon espectacle. Llarga vida als pallassos!
Text: Marc Torrecillas i Mercè Rubià.
Il·lustracions:
CARAM – Dibuixant i teatrer, company de pis d’en Marc Torrecillas, autor i director de teatre. Podeu trobar-lo al Facebook i al seu bloc.
