Quan ens haguem torturat prou

Crec que és molt important visibilitzar la violència de gènere. El teatre és un lloc ideal per fer-ho visible, ja que ens descobreix històries que formen part de la nostra realitat quotidiana, moltes vegades silenciades.
Fer visibles els relats sobre violències de gènere ens permet, en primer lloc, entendre com funcionen, visibilitzar qui les gènere i quines eines són necessàries per poder fer-hi front.
Quan ens haguem torturat prou es va estrenar fa uns tres anys al National Theatre de Londres. El maig del 2021 se'n va fer una lectura dramatitzada a la Sala Beckett, sota la direcció de Glória Balaña i Altimira, dins del cicle Jo també. Violència de gènere I estructures de poder.
Aquesta nova producció al TNC està dirigida per Magda Puyo.

La música en directe de Gerard Marsal és interpretada per Alba Gallén, Cristi Garbo i Neus Soler.
L'escenografia i el vestuari van a càrrec de Pep Duran i Nina Pawlowsky, que han creat un espai minimalista.

Quan ens haguem torturat prou, ens presenta a sis personatges que representen un joc perillós de dominació sexual i resistència inspirat en la novel·la epistolar Pamela, de Samuel Richardson, principalment l'Home i la Dona, interpretats per l'Anna Alarcón i en Xavi Sáez, la resta de l'elenc el conformen Alba Gallén, Cristi Garbo, Guim Oliver i Neus Soler.

Quan ens haguem torturat prou està estructurada en dotze episodis que ens mostren històries imaginaries o no, carregades de violència física i verbal.
Segons Magda Puyo, el text està plantejat com una gran metàfora. De fet és un espectacle amb moltes capes, en el que es toquen temes molt delicats, però alhora interessants. L'home i la dona intercanvien rols, diàlegs, roba i pensament. És un constant joc de poder, dominació i submissió. És un muntatge dinàmic, contradictori, irònic i polèmic. Que a més a més de reivindicar el relat de les dones, fins ara silenciat per la veu dels homes, parla de quins són els límits de la identitat de gènere, de la lluita de classes, de l'abús de poder, del desig, de l'abús sexual, dels límits del llenguatge, de l'abús econòmic i de la fragilitat humana.

Haig de dir que malgrat la grandesa d'aquest espectacle, tant en l'àmbit escènic, com en interpretació, no hi he entrat tal com m'hauria agradat.

Anna Alarcon y Xavi Sáez son los protagonistas de esta historia que escribió Samuel Richardson en 1740 y que llevó al teatro Martín Crimp a mitad del siglo pasado  con el título  “When We Have Sufficiently Tortured Each Other: 12 Variations on Samuel Richardson’s Pamela”. Más de dos siglos más tarde, aunque la trama no puede ser la misma, el tema continua siendo desgraciadamente muy actual: El poder y la dominación a través del sexo y de la fortuna.

Aunque no fue el primero, a Richardson se le considera un escritor conocido por haber iniciado el género epistolar en la novela. A través de las cartas y del diario personal de Pamela se conocería el acoso que sufría por parte de su amo. Lo que en el siglo XVIII fue una comedia de enredo para conservar la virtud con un final feliz, Martin Crimp (1955) le da una vuelta, un giro sorprendente en el que resalta como en “Decadencia” de Steven Berkoff,  el triunfo del dinero y del poder en una familia acomodada. El lenguaje provocador de Crimp recuerda a Berkoff por su desenvoltura, realismo, provocación y una buena dosis de crueldad.

La creencia en el género fluido de la sociedad actual hace que el sexo se convierta en una forma de dominación y el equilibrio de poder entre el hombre y la mujer es cambiante. Magda Puyo le da una vuelta más a la dramaturgia de Crimp y aparece su sello personal y crítico con el capitalismo y el patriarcado.

Anna Alarcon,  espectacular en superlativo, reafirma en esta obra su ya conocido gran talento artístico. Bien acompañada de Xavi Sàez  con el que hace un tándem magnífico, los cambios de rol no hacen más que potenciar la lucha por el mantenimiento del poder masculino.

Hay personajes secundarios (Neus Soler, Alba Gallén y Guim Oliver) que pueden alejarte del núcleo principal o añadir un elemento de perversidad a la violencia presente en toda la obra. La criada (Cristi Garbo), que en las obras clásicas acostumbran a tener un papel liberador, aquí se incorpora a  la crítica del poder de la imagen y para participar directamente en la lucha de géneros.

Es una obra excitante y desconcertante que en ningún caso te puede dejar indiferente.