Olivia y Eugenio

Concha Velasco torna al Goya per tercer cop des de la seva reobertura (anteriorment havia presentat La vida por delante i Yo lo que quiero es bailar) i aquesta vegada ho fa amb un text que narra els pensaments contradictoris que té ha tingut i té la mare d'un noi amb síndrome de Down. Es tracta d'una obra honesta i plena de bones intencions, però que malgrat mencionar alguna reflexió que es pugui sortir del considerat com a socialment correcte amb la voluntat de mostrar-se trasparent i realista, no acava d'anar més enllà de la seva pròpia superfície. Per tant, es cert que es mulla en algun aspecte en relació als sentiments de la mare, però ho fa mencionant-ho i no anant molt més enllà. Així mateix, la estructura és totalment convencional, arriscant poc i introduint elements previsibles que poden resultar una mica forçats. En aquest sentit, es troba a faltar més profunditat i una història menys rígida i impostada, tenint un fil conductor que no acaba de funcionar del tot i una resolució no gaire encertada. Malgrat això, la interpretació de l'actriu resulta convincent i juntament amb el seu company, meritòria i admirable interpretació d'un actor amb síndrome de Down, aconsegueixen que el vaixell no s'acabi d'enfonsar i que l'obra es pugui gaudir, tot i els seus defectes. Així, l'espectador presencia una funció tendra, distreta i sincera, però és probable que també s'emporti la sensació que aquesta podria haver anat molt més enllà si s'hagués pulit millor la història i s'hagués aprofundit més en el tema.

Algunas veces, las virtudes de un montaje teatral no tienen que ver con la técnica o el talento sino con algo inaprensible que no es reproducible ni controlable. Olivia y Eugenio es una propuesta fallida por varios motivos. En realidad, como punto de partida funciona pero su desarrollo es lineal, agotadoramente reiterativo y demasiado evidente. Sin embargo, la relación que establece la protagonista, Concha Velasco, con el actor que interpreta a su hijo produce una ternura que traspasa la ficción y resulta verdaderamente entrañable. Éste es el único punto destacable de una obra con problemas de tono, que no sabe si es un drama, una comedia, una tragedia o una parodia. Sus intenciones son muy buenas y su mensaje es positivo y muy loable pero su dramaturgia cae constantemente en explicaciones innecesarias y parlamentos demagógicos. Los discursos de esta madre en crisis exponen ideas con comparaciones absurdas que, seguramente, pretenden dar pie a la reflexión pero no lo consiguen por su simplicidad. Además, el espectáculo es largo, con momentos demasiado azucarados y otros demasiado insípidos. Quizás por algunos espectadores, el final dejará un buen sabor de boca por su vitalismo. Lástima que la evolución emocional del personaje se ejecute en sólo los diez últimos minutos, después de más de una hora de divagaciones.

Les bones intencions poden posar dempeus al públic. Poden fer que marxi del teatre content i satisfet. I, fins i tot, poden fer que la gent vegi una obra que en realitat mai no ha existit.

Com és possible? Doncs bé, pper una banda trobem una il·luminació poc precisa que distreu amb reflexos incomprensibles, un espai sonor que s'encaparra a subratllar el que ja veiem i una escenografia que ni evoluciona ni acompanya l'obra. I el text hi ha moments que és millor no escoltar-lo. De debò, ho dic seriosament. Gira sobre si mateix una i una altra vegada, intenta instruir i moralitzar (a no sé quina població de no sé quin segle), a més a més, és previsible i molt poc arriscat quan ho ha de ser. Una oportunitat perduda per poder tocar el tema de la discapacitat allunyant-se dels tòpics

Però la gent valora, sens dubte, la parella d'intèrprets que hi ha damunt l'escenari. Ella destaca per la força, el talent i l'ofici i ell, per la professionalitat, la valentia i l'enorme habilitat per transmetre. I també agraeix que en una producció important es toqui un tema d'aquesta sensibilitat en una peça d'aquestes dimensions.

Si us agrada la Concha Velasco és un bon moment per veure-la fent una feina (ben difícil) i diferent de l'habitual (malgrat que no acabi de lluir) o bé per poder veure en Rodrigo Raimondi que, per desgràcia, no en tenim gaires, d'oportunitats.

No m’ha agradat, m’he avorrit. Se m’ha fet llarga i pesada. És la primera vegada que no aplaudeixo un espectacle.

El text no m’ha agradat gens, l’he trobat repetitiu i poc afortunat en molts moments. Com es pot dir que una anorèxica no és una persona normal.

Herbert Morote aprofita aquest personatge per fer una crítica social del mon en el que vivim o ens vol donar una lliçó de moralitat ?.

La interpretació de la Concha Velasco l’he trobat fluixa, forçada i poc creïble.

Penso que, per en Rodrigo Raimondi ha estat una experiència molt emotiva i gratificant; amb això voldria quedar-me, no m’agradaria pensar que se l’ha pogut utilitzat com a reclam d’aquest espectacle.