Montaldo

Aquesta obra de l’actor multiperformer Ernesto Collado parteix com a pretext de l’aventura d’un tal Ignasi Montaldo, un català del XIX que representa que se’n va anar a l’Amèrica del Nord rere les passes d’un grup il·lusionat d’icarians, una colla d’aquells primers socialistes utòpics que van fracassar a l’hora de trobar la seva Icària perduda. Collado ens explica com la majoria del grup va tornar, però que el català del seu relat tipus polifònic-documental-de-creació assegura la llegenda que es va quedar sol allà i, fins i tot, que va arribar a ser cap d’una tribu ameríndia. Un altre català fent l’indiu, això promet! La història té la seva gràcia, ja que al protagonista se’ns el situa escapant-se d’una Catalunya i una Barcelona convulses, la societat de signe divers, suma de capes, que ja començava a patir bona part de les tensions esquizofrèniques que li són habituals, cosa que, com a sortida, ha potenciat segurament la tirada individualista d’alguns dels seus arrauxats més insignes.

És difícil saber si aquest Ignasi Montaldo va existir (diria que no per com sona el català de les seves cartes, tenint en compte que se’ns diu que és del s. XIX). Més aviat sembla una creació a l’estil d’una pel·lícula com El invisible Harvey (1950), de Henry Koster, protagonitzada per James Stewart, o a l’estil de com el dibuixant i guionista de còmic Seth, en una novel·la gràfica d’aquests darrers anys titulada La vida es buena si no te rindes, s’inventa l’existència d’un dibuixant de l’època daurada de la tira còmica als diaris nord-americans. En tots dos casos (en l’obra de Seth, per cert, el protagonista entra en un cine a veure la pel·li de Koster), la invenció planteja una mena d’epifania, és una manera d’enfrontar-se per via interposada als dubtes del present; aquí, concretament, als dubtes que al narrador se li plantegen entre engrescar-se a formar part d’una societat d’individus que vagin “a su puta bola” o cedir davant els xantatges emocionals, la pornografia sentimental, que el main stream potencia. Collado és més mental que no sembla, balli o no balli. Passa que ho fa amb un canal multibandes, un aparell que sintonitza una bona colla d’emissores en paral·lel. Així, Montaldo té banda sonora, ensenya fotografies dels paisatges que recorre, presenta munts de capes i llenguatges, i recorre a uns quants estrats geològics de paraules que cal desbrossar perquè s’acumulen més dialògicament que dialècticament, per dir-ho segons la distinció que Collado recorda en començar l’obra. L’acumulació de materials constitueix una mena de relat calidoscòpic, multifocal. És teatre dialògic, teatre postmodern que suma estrats sense establir jerarquies i una road movie de broma, un viatge iniciàtic inventat en què podem veure quin és el cotxe del seu periple a Texas: l'auto de joguina que corre tallant amb els fars la foscor de la nit catalana, representat en petit sobre una pista de scalextric.

Ernesto Collado ha treballat sovint amb altres heterodoxos catalans com el compositor i showman de teatre de varietats Alfonso Vilallonga o com el guionista cinematogràfic i creador empordanès de “dansa tramuntanada” Tomàs Aragay. Les males companyies se li noten. Que bé.

Heredera de la tradición literaria del viaje iniciático y novelas como On the road (1957) de Jack Kerouac, la road movie es un género cinematográfico que trata, con estructura episódica y un desplazamiento geográfico como metáfora, la revelación de un personaje sobre su propia identidad o la del territorio que atraviesa. Cogiendo mucho de este espíritu aventurero y mezclándolo, teatralmente, con el de una crónica periodística o documental, Ernesto Collado escribe, dirige y protagoniza esta entretenida pieza que, por encima de todas las cosas, está defendida con mucha dignidad y de forma honesta y divertida. Montaldo cuenta la historia de un hombre que se marcha a Texas (EE.UU.) a investigar la figura de un catalán mudo y tímido que, en el siglo XIX, se convirtió, según la leyenda- en jefe de una tribu de indios . Este punto de partida, curioso e interesante, llena gran parte del espectáculo que aguanta, básicamente, por la proximidad interpretativa del actor, su sentido del humor, su capacidad narrativa y su carisma y espontaneidad innegables. Sin embargo, el desarrollo del monólogo cae demasiado en la anécdota sin conseguir que el relato tome un poco más de profundidad. Del tal Montaldo, finalmente, poco aprendemos más allá de la premisa; y el territorio, un marco ambiental exótico, tenía muchas posibilidades de las que se aprovechan sólo unas pocas. Tampoco obtiene el peso que le corresponde el conflicto del mismo narrador, la transformación del cual no es tan reveladora como debería. Ahora bien, la duración en conjunto es adecuada. En ningún momento, se hace pesado o aburrido. Algunas partes resultan bastante divertidas y los momentos más surrealistas de verdad funcionan. En este sentido, como descripción de un viaje lleno de vivencias resulta excelente… aunque no tiene suficiente contenido para trascender un poco más que las anotaciones simpáticas del diario de un viajero inteligente.

Hay un tipo de actor y/o creador que puede explicar lo que sea, de la manera que sea, y dejarte completamente convencido. Puede ser por su magnetismo, por su capacidad comunicativa o por la originalidad a la hora de explicarse. Ernesto Collado se enmarcaría, sobre todo, en las dos últimas opciones. En Montaldo, precisamente, el actor utiliza una historia interesante pero la deja cuando quiere, la abandona en medio de la carretera, y la recoge un rato después para seguir el viaje de esta «road-tale» tan peculiar. Poco importa la premisa original, y mucho más la forma o los personajes «freaks» que van apareciendo aquí y allá (el camionero-mofeta, la chica que abraza sin brazos, los hombres disfrazados de jabalí, etc). Recomendable para los que les gusta que les cuenten historias que rozan el absurdo, y también para todos los fans de Collado, que son ya un buen grupo… Puedo asegurar a estos últimos que Montaldo no les decepcionará.