Misántropo

Un espectacle teatral és un engranatge complex de peces molt diverses i quan n’hi ha més d’una que grinyola, malament, és difícil que es trenqui la quarta paret i intèrprets i espectadors vagin a una. En aquest Misàntrop, ple de bones intencions, jo he trobat que grinyolaven vàries peces, unes més importants que altres, però suficients per mantenir-me distant de la funció.
L’adaptació és interessant, però es recrea massa en el tòpic i, a més a més, no acaba de rematar la feina de submergir Molière en aquest mar de merda que és la nostra societat contemporània, de tant en tant l’autor treu el cap, com un ninot de suro, i llavors es produeix una dissonància incòmoda entre dues èpoques, malgrat tot, tan diferents.
La direcció i la interpretació (les lligo perquè no sé ben bé que correspon a cadascú) són erràtiques. hi ha personatges que a estones estan bé (d’altres no, alguns intèrprets actuen contínuament impostats i aquí no són creïbles, jo no sé a Madrid). Però, a més a més, es passa de situacions més o menys naturalistes a l’histrionisme sense que s’acabi de veure perquè.
La plàstica de l’espectacle: l’espai escènic, el vestuari… no hi ajuden gens. L’escenografia al seu autor li deu agradar molt, però és un suplici per a l’espectador. Vaig tenir la mala sort que em va tocar seure davant de «la pared» (qui l’hagi vist ja sap de què parlo) i, per tant, veure tota l’obra de gairell i aguantar en primer pla les oníriques projeccions que només serveixen per distreure. No es tracta que l’escenografia serveixi el muntatge i faciliti la connexió amb el públic…?
El vestuari és lleig, però, més enllà de l’estètica, hi ha un problema que afecta l’argument: L’actriu que fa el personatge de Celimena, la bellesa i seducció de la qual representa que porta tothom de corcoll, me l’emboteixen en un vestit-pantaló, que (la noia tira una mica a estatopígia), en lloc de ressaltar-li les gràcies, que les deu tenir, l’espatlla, com si l’hagués vestit la seva pitjor amiga. Una cosa similar passa amb el personatge d’Oronte, que sembla tret d’un circ i de mascle seductor queda en una ambigüitat pròpia del burlesque. Que dius, si això lligués amb alguna cosa… però no.
I per acabar-ho d’adobar, l’Alcestes, quan decideix abandonar la foguera de les vanitats i esdevenir un presumible anacoreta, se’n va per la platea, trencant per primera vegada la convenció, com si, de cop, un muntatge en aquest sentit d’allò més convencional, s’hagués convertit en un experiment del Living Theatre, més ben dit, en una mala i innecessària imitació.
Es deixa veure? Sí, però, vaja, es tracta del Lliure i és una obra del Nacional de Madrid. Hom gosaria esperar-ne alguna cosa més, tant en la solidesa de l’adaptación com en la posada en escena. Afortunadament, al mateix Lliure i en un munt de sales de petit format es poden veure espectacles molt més rodons i exigents. Llàstima que aquests no anran mai al Nacional, ni al d’aquí ni al d’allà.

Una gran reinterpretació del clàssic de Molière adaptat als temps actuals i unes interpretacions brillants per part dels actors, destacant Israel Elejalde. No us la perdeu!