Irene es la dueña de una finca dedicada al cultivo de manzanas, donde vive con su hijo. Su hija se fue hace mucho tiempo y ha perdido el contacto. Un otoño, ella regresa y se desencadena este relato sobre la madurez y los cambios de la Inglaterra rural de hoy. La firma una de las dramaturgas más reconocidas del panorama británico actual.

Duración:
140 minutos

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Oscuridad emocional

Quizás más conocida como novelista que como dramaturga, gracias al éxito en nuestro país de El color de leche, Nell Leyshon es una escritora inglesa que retrata muy bien la idiosincrasia de la familia inglesa y la vida en el campo, mezclando realismo y una cierta poesía. En esta misma línea, se nos plantea Si mireu el vent d’on ve, una propuesta inquietante, llena de dramatismo y misterio. Lo más destacable del montaje es un espacio escénico impresionante que aprovecha toda la profundidad de la sala y consigue ambientar perfectamente una historia a medio camino entre la lírica visual, la belleza onírica y la oscuridad de una pesadilla. La trama es, en parte, previsible y no demasiado elaborada, a pesar de su calado emocional y la riqueza de sus metáforas. Sin embargo, el verdadero problema es que las interpretaciones han sido conducidas por el director hacia una estridencia, en muchos momentos, innecesaria. Si a esto le sumamos que algún personaje resulta irritante y falto de carisma, el producto queda bastante lejos de ser óptimo. Teniendo en cuenta las posibilidades del espectáculo, se echa de menos la sutileza y efectividad de su envoltorio también en las actuaciones. Afortunadamente, el conjunto es lo bastante sugerente y perturbador como para mantener cautivado el espectador hasta el final, aunque no acabe de conmover del todo.
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Una família dominada per una mare possessiva

Vam esperar al dia del col.loqui per poder gaudir d'aquesta esplèndida proposta, escrita per Nell Leyshon, traduïda de l'anglès per Marc Rosich i dirigida per Fernando Bernués.

Una escenografia de Max Glaenzel, autènticament impactant, supèrbia, de les que et deixa bocabadat al punt d'entrar a la sala. Els actors a escena, esperen. Els ulls no poden abastar la immensitat d'un espai delimitat per les parets que conformen una mena de capsa tancada, on aquest món rural esdevé claustrofòbic, trist i fred.

És tardor, els dies són curts i les fulles i les pomes cauen dels arbres en una finca rural d'Anglaterra. Compartim amb la família un dia de les seves vides, un dia especialment dur marcat per la mort i el funeral del cap de família.

A la primera part l'atenció queda centrada a l'interior de la casa, on comencem a intuir les relacions entre els membres de la família i on se'ns plantegen un munt de preguntes que en caure el telo a la mitja part no han tingut resposta.

A la segona part centrem l'atenció en l'exterior de la casa, els camps i les pomes, i comencem a entendre les relacions de dependència d'aquesta família dominada per una mare possessiva.

Una finca en procés d'abandonament, on els arbres no estan podats i les pomes no estan recollides. Una dona aparentment fràgil, però molt manipuladora, que vol controlar "els seus homes" fent fora les dones que suposen competència, començant per la seva pròpia filla.

Emma Vilarassau ens ha interpretat, una magnifica Irene (potser una de les millors interpretacions que recordem), de caràcter dur i obsessionada a mantenir el seu fill a la casa perquè ocupi el lloc del pare. És l'hereu. No li vol xicotes ni família, i el noi viu dominat per ella incapaç de prendre decisions.

Ella també se n'ocupa del seu germà, una extraordinària interpretació de l'Eduard Farelo, que l'interpreta d'una manera molt creïble, un disminuït psíquic que viu feliç, en la seva permanent innocència, i que vol acontentar a tothom. Un nen gran que es deleix perquè la germana li expliqui contes.

La Brenda és la germana bessona del Roy, la filla "rebutjada" que s'enfronta amb la mare de la qual està distanciada. També manipuladora, a la seva manera, intenta provocar la rebel·lió del germà.

I l'única persona aliena a la família és la Linda, de la que el fill havia estat enamorat i que havia estat allunyada per la mare com una "fruita prohibida".

Nosaltres creiem que es tracta d'una història senzilla en un món rural tancat, on no passen grans coses, però on les relacions i conflictes familiars es viuen intensament i segurament prenen una major importància que en altres entorns més oberts. Una història que potser pot resultar lenta i avorrida per alguns espectadors, perquè està explicada d'una manera pausada i s'allunya de les preses i a l'obligada i continuada acció, a la què ens obliga la societat en què vivim.

Un text amarat de poesia que ens parla d'un món rural, ja en extinció, que sobreviu gràcies a aquestes famílies tancades i conservadores on els odis i els ressentiments entre els membres de la comunitat també sobreviuen.

La nostra valoració és de 8 sobre 10

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ
Aleix Bonet-Ragel
Teatre Barcelona

… veureu el gran talent de la companyia!

Una de les que serà, de ben segur, de les millors propostes de la temporada, tot i ser un text del que en pots predir els fets. De totes maneres, a la primera part surgeixen tot de preguntes de les que esperes que més endavant n'obtinguis les respostes...però no és així. Queden fils sense lligar, potser expressament perquè sigui el propi públic qui posi els lligams de la família.

Des del moment en què l'espectador busca la seva butaca per seure-hi, ja pot entrar al món paral·lel que Fernando Bernués construeix a partir del text de Nell Leyshon, ja que no hi ha teló i la família camperola anglesa seu repartida per la immensitat de l'escenari. Un escenari pràcticament sense final, més enllà de la imaginació de l'espectador que és qui delimita la dimensió dels terrenys, vestits per pomers cap per avall. Les terres de la família, al començar queden apartades de la vista de l'espectador ja que l'escena se situa dins del menjador de la casa i és a la segona part quan el públic esdevé part íntegra dels arbres fruiters. Una escenografia senzilla però grandiosa que no fa empetitir el gran talent de les dues perles interpretatives com són Emma Vilarasau i Eduard Farelo, que té un paper molt difícil d'aconseguir però que l'encara meravellosament. Sí que és cert que tanta brillantor de qualitat interpretativa enlluerna poca naturalitat de la resta de companys d'escena. Si mireu el vent d'on ve deixa entre veure que els humans som com les pomes, dures i arrogants, però quan ens treuen "la pell" sabem obrir el cor i acceptar el que és inevitable.

PD: Si us plau, quan aneu al teatre, apagueu el mòbil!! No sé com dir-ho. Es va haver d'aturar la funció perquè sonava un mòbil... un fet que va despistar als actors i més d'algun espectador li va costar tornar a entrar a la finca de la Irene.
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Poques paraules i moltes insinuacions

“Si mireu el vent d’on ve” és la segona peça teatral de Nell Leyshon, una de les novel·listes i dramaturgues més reconegudes de la literatura britànica actual. Guardonada amb el premi Evening Standard Theatre, “Comfort Me With Apple” es va estrenar per primera vegada en el 2005 al Hampstead Theatre, al barri de Camden (Londres).

Es tracta d’una història ambientada en l’Anglaterra rural de finals dels anys noranta, estructurada en dos actes. Un primer acte ple de preguntes sense resposta, on la informació és retinguda per crear suspens. I un segon acte, on comencem a comprendre la font dels traumes de la família. Però tot i així, al final, queden moltes preguntes sobre el passat de la família sense resoldre's.

L’obra està protagonitzada per Emma Vilarasau (Irene), Claudia Cos (Linda), Eduard Farelo (Len), Lluís Marquès (Roy) i Laura López (Brenda).

Personatges que estan sota la influència de la mare, una dona que se’ns mostra freda, possessiva, manipuladora i egoista. Personatges que amaguen coses, on tots es necessiten, però no s’acaben de retrobar. Personatges que se senten atrapats dins d’un rol familiar establert. Uns intenten sobreviure i seguir mantenint allò que per tradició els ha tocat viure, altres sobreviure en un món dominat pels homes, i altres intenten trobar el seu lloc dins el nucli familiar.

El muntatge està dirigit per Fernando Bernués i traduït al català per Marc Rosich.

De l’escenografia de Max Glaenzel cal destacar la profunditat de l’espai; un espai que transmet fredor, solitud,...i que empetiteix als seus protagonistes. Una escenografia que indirectament ens mostra lo perduts i allunyats que estan entre ells. Són personatges que ens fan pensar en persones solitàries i perdudes. El contrast dels arbres secs i la foscor de l’espai, amb els colors grocs, verds i vermells de les pomes és d’una bellesa realment indescriptible.

La il·luminació ens regala moments realment poètics i de gran bellesa

No queda clar quina ha estat la causa de la decrepitud de la granja, però el que sí que queda realment clar és l'estat d'ànim dels personatges que hi habiten. En el fons tots ells són víctimes de la repressió rural, i del lligam que porten lligat a l’esquena, una motxilla que porta en el seu interior: el del sentit del deure de seguir mantenint el patrimoni familiar, tot i l’estat de desintegració en que es troben. Com deia Nell Leyshon en una entrevista: "Som el producte del moment i el lloc en el que ens ha tocat viure"

Si m’hagués d’identificar amb algun d’aquests personatges seria amb en Roy. Sé el que és voler escapar i no poder . La obligació, el lligam sentimental, el seguir mantenint allò que possiblement ja ha arribat a la seva fi. Poder començar de nou. Trencar lligams.
Josep Aguilera

Un drama amb cinc actors i actrius de qualitat. L’escenari és impressionant i l’argument insòlit. Si us agraden les obres de teatre amb un argument molt obert i que durant la trama vas descobrint motius, accions i conseqüències. Pel meu gust, el repartiment ha estat ideal: Emma Vilarasau, Eduard Farelo, Lluís Marquès, Clàudia Cos i Laura López.
El teatre permet una acústica perfecte i els efectes especials sorprenen. Els canvis de punt de vista et deixen bocabadat. Una obra molt interessant per un cap de setmana.
caterina

Crec que el director de Teatre Fernando Bernués ha dirigit magistralment aquesta dura obra de conflicte familiar a l’àmbit rural.
Començant per l’escenografia espectacular i continuant amb unes actuacions estel·lars.
Emma i Laura ( Irene i Brenda ) impressionants , un dol de dives que ens han emocionat . El germà tan tendra que borda E. Farelo ens ha encantat i Roy i Linda excel·lents cadascú amb el seu dol. Es una obra que s’ha de veure .
JLLgarcia

Quina passada d’obra de teatre. Feia molt de temps que no sortia del teatre amb aquesta sensació, m’han captivat les interpretacions del personatge de Irene (E. Vilarasau, com sempre brillant), la seva filla Brenda (gran descobriment de l’actriu L. López, una interpretació impressionant), excel·lent la interpretació del personatge Len (E. Farelo), en Roy i Linda, personatges molt be interpretats (L. Marquès, C. Clos).
També m’agradaria destacar la bona direcció de F. Bernués (li vaig escoltar en el col·loqui després de l’obra), amb molta sensibilitat i al mateix temps donant als personatges una dosis de passió dramàtica imprescindible… i per suposat he de destacar l’escenografia de M. Glaenzel impressionant… obra molt recomanable.
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Drama rural, de los que me gustan.
Una historia de manzanas, de una familia infeliz, una madre fría y egoísta y un hecho que hará saltar por los aires los lazos de los integrantes de la familia. Este hecho nos lo intuirán en la 1ª parte de la obra para esperar a la 2ª parte para sorprender a toda la platea. Aunque tengo que decir que me han quedado Cabos sueltos sin explicar. Así que tendré que verme el coloquio de la obra jajajaja
La escenografía me ha encantado. Muy poética, muy profunda, con esos árboles secos colgando y una iluminación maravillosa.
Destacar el trabajo de Farelo interpretando al hermano deficiente de la protagonista. Bravo por él
Y la Vilarasau correcta como siempre. Es una apuesta segura.
Hèctor Fibla Ferrà

Un drama sobre la memòria i la pèrdua dels referents familiars.
Josep OS

Avui al Lliure he vist aquesta obra de la novel·lista anglesa Nell Leyshon i que dirigeix Fernando Bernués. Es tracta d’un drama rural i ens situa a Anglaterra en el si d’una família on la mare, una dona possessiva i manipuladora acaba de quedar vídua. Jo no sé si avui no era el meu dia però el text m’ha deixat totalment indiferent, no m’ha aportat absolutament res, se m’ha fet lenta i repetitiva i no he marxat a la mitja part amb l’esperança que la segona millorés, però que va més del mateix per no dir pitjor. He sortit totalment decebut. No tot per això ha estat negatiu, l’escenografia de Max Glaenzel m’ha semblat espectacular i fins i tot poètica. I pel que fa a la interpretació, Eduard Farelo en el personatge del germà de la dona, una persona amb deficiència i en la qual Farelo, està brillant. I Emma Vilarasau tot i que aquesta vegada no cau en l’histrionisme com alguna vegada ha passat, l’he vist moltíssimes vegades millor que avui amb aquesta obra. Pel que he vist a la platea hi ha hagut opinions contraposades, ja que els del meu costat i davant a mitja part han marxat, però al final hi ha hagut molts aplaudiments.

Emma Vilarasau y Eduard Farelo vuelven a reunirse en 'Si mireu el vent d'on ve'

El Teatre Lliure pondrá de manifiesto la relación de dependencia que hay entre ser humano y naturaleza con el montaje Si mireu el vent d’on ve, una traducción al catalán […]

9 febrero 2018