Let me down slowly

El més enriquidor de donar veu i espai a les noves generacions de creadores i creadors és que aporten una mirada fresca i trencadora sobre temes que, fins ara, no s’estaven qüestionant prou o només s’havien tractat de manera superficial o tangencial. Un bon exemple és el de la companyia Afflictus que, després d’explorar el cantó fosc de l’amor a Only Love Can Hurt Like This, ha decidit abordar, en aquesta ocasió, les diverses formes de viure les relacions i la vulnerabilitat que sentim quan estimem. Per fer-ho, el grup exposa una sèrie d’experiències doloroses, frustrants o insatisfactòries amb gran honestedat, naturalitat i sentit de l’humor. A vegades, la proposta és dispersa i algun dels seus fragments (com la interacció amb el públic) estan encara en procés de construcció. Malgrat això, resulta molt interessant escoltar la defensa que Let Me Down Slowly fa d’una obertura a les alternatives no monògames des d’un univers poètic, simpàtic i musical. Al final, l’Èric Pons i l’Anna Torrella el que plantegen és un joc que es qüestiona l’hegemonia de l’amor romàntic i això és tan valuós i necessari com innegablement actual.

Let me down slowly, que ganó el premio del Público en la última Mostra de Teatre de Barcelona, nos habla de las relaciones de pareja en la época actual. Personas jóvenes que huyen del amor romántico -o no- y que encuentran en el poliamor y otras experiencias similares un refugio provisional. Cómo era de esperar es una obra con muchos mensajes de móvil, muchos encuentros de Tinder y Grindr, muchas alternativas al amor convencional, etc. Pero en el fondo de todo hay los mismos miedos a enamorarse, las mismas inseguridades y las mismas dudas que han tenido generaciones anteriores. Incluso hay alternativas similares, pero con nombres diferentes. Quizás la particularidad es que aquí hay un mensaje final esperanzador, un canto a la amistad que deja un buen sabor de boca… a pesar de que no resuelva ninguno de los problemas.

La compañía Afflictus, formada por Anna Torrella i Èric Pons, debutó con Only love can hurt like this, otra pieza que hablaba del amor aunque fuera con un tono muy diferente. Se nota que entre los dos creadores hay un buen entendimiento arriba del escenario. Esto se nota a lo largo de la obra, pero sobre todo en el momento en que se rompe la cuarta pared y la obra de teatro deja de serlo para convertirse en asamblea. Es la parte más sorprendente y divertida de la obra, puesto que se pone en práctica un pequeño experimento y se pide a los espectadores que sean interactivos y revelen su comportamiento en las relaciones amorosas. Un juego que crea buena energía y que da un punto distintivo a a este montaje.

Aquesta és la segona obra de creació de la companyia Afflictus a la Sala Barts. Es tracta de la peça LET ME DOWN SLOWLY creada i interpretada per Eric Pons i Anna Torrella.

Aquesta jove companyia va crear la peça "ONLY LOVE CAN HURT LIKE THIS" que van presentar l'estiu del 2017 i que va guanyar un premi a l'intèrpret revelació per Eric Pons, una nominació a millor actriu per Anna Torrella, i el premi especial del jurat a la 23a Mostra de Teatre de Barcelona celebrada en el Teatre del Raval.

Aquesta nova proposta que ens presenten ara, també gira entorn del tema de l'amor i centra la mirada en les alternatives no monògames que existeixen i les diferents possibilitats de relacionar-se en una ciutat i un món que utilitza el llenguatge del mòbil per relacionar-se.

LET ME DOWN SLOWLY, apropa al públic les diverses maneres de viure l’amor mostrant la vulnerabilitat que sentim quan estimem.

Dues persones, ell i ella, l’Eric Pons i l’Anna Torrella, Ens mostren les diferents alternatives de conèixer algú i iniciar una relació, i ho simbolitzen amb uns cubs identificats per colors des d'on, mòbil en mà, parlen, xategen, deixen missatges, .... amb terceres persones i també entre ells dos, que són únicament amics.

No volen patir en les relacions que inicien, es volen enamorar però no gaire, es volen il·lusionar però sense haver de patir quan la desil·lusió arribi, i busquen alternatives a l'amor romàntic, però ben aviat descobriran que potser aquest camí no és tan senzill com esperaven.

Una proposta on han aprofitat les dues disciplines escèniques de les que provenen els dos creadors (l'Anna de la música, l'Eric de la interpretació) per fer una simbiosi d'ambdues disciplines, afegint la del món audiovisual, i hi han construït la peça, comptant també amb la Mar Martínez, l'Adrià Andreu i la Bruna Artigal, en un procés de creació que, segons comenten, ha durat més de sis mesos.

Una primera part de la proposta d'anades i vingudes dels dos protagonistes, viatges en metro, missatges i més missatges entre ells, xats amb les noves parelles, ..... i de cop, l'acció s'atura, i ells es dirigeixen a nosaltres i ens comenten que és el que intenten explicar, a on intenten arribar amb la proposta, i ens demanen la nostra col·laboració.

A partir d'aquest moment, ha estat participatiu i engrescador, demostrant tots dos una gran capacitat comunicativa. Per nosaltres aquesta ha estat la part més interessant de la proposta, La peça ha derivat a una sèrie de conclusions entorn del tema principal i ha finalitzat amb un cant a l'amistat amb majúscules.

Si haguéssim de posar algun "però", seria en la part de l'audiovisual, que està projectat a sobre d'una pantalla negra, que dificulta i molt la seva correcta visió, especialment en els diàlegs del xat. Potser també caldria una petita retallada, en la primera part per no fer-la tan reiterativa.

Una proposta diferent, fresca, dotada de moments d'una gran espontaneïtat i simpatia.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ