L'amor (no és per a mi, va dir Medea)

El mite clàssic de la Medea d’Eurípides, serveix de inspiració per aquesta obra post-moderna. Un pastitx on s’airegen les misèries d’una dona que no se sap estimada i que serveix de palestra per destapar les debilitats del món actual.

Estructurada de manera original, ens presenta la vida d’un personatge en dos temps que donen veu a una Medea actual amb les seves flaqueses e inseguretats.

L’obra ens emmiralla amb un estrat de la societat capaç d’eixir en venjances que desborden atrocitats com l’assassinat dels fills per a despit de la parella.

Una vibrant Rosa Cadafalch ens parla amb veracitat des de la vellesa dels seus últims dies, abandonada en una residència d’ancians,  mirant la immensitat del mar.... amb l’enyorança d’un temps passat que no va ser millor i que ens anirà relatant de manera retrospectiva en el temps.

Intercalant episodis que dibuixen una vida esmicolada, ens trobem amb una superba Patricia Mendoza a l’edat de 8 anys quan, orfe de mare, és internada en una escola, fets que marcaran el seu sentiment d'abandó. La soledat és una afecció recurrent a l'obra.

Els dos relats vitals, encarats al passat i al futur de Medea es faran fonedissos a mig camí, en el moment crucial en que la venjança esdevè en tragèdia.

Amb un guió original, Queralt Riera dirigeix aquest doble monòleg de 60 minuts que ens sacseja i veroleja i ens fa sentir vius. Paradoxes de la vida.

Com a colofó, els acords de piano d’en Joan Alavedra ritmen esplèndidament amb aquest ball d’anades i tornades en un duel interpretatiu brillant que ens recorda la magnitud de l’amor i la fragilitat de la vida.

Un enfoc del clàssic traslladat als nostres dies en una proposta tan encisadora com descomunal.

 

 

Un personatge, dues bones actrius; un escenari, poca definició temporal; una història, emocions gairebé universals. Amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, l’espectacle va guanyar el 47è Premi Octubre de Teatre Pere Capellà, la Beca Odisseu 2018 i va quedar finalista al Quim Masó 2018. L’amor (no és per a mi, va dir Medea) és la vida d’una dona —identificable sens dubte amb el mite grec al qual ret homenatge— marcada pels episodis de més potència i absència amorosa que, al cap i a la fi, n’acaben determinant el destí.

El text de Riera destaca pel to poètic amb què dona veu al personatge que interpreten a mitges Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza: no és que l’amor no estigués fet per a Medea, sinó que justament perquè ella estimava amb tanta força va acabar matant i, diverses vegades abans de la definitiva, també morint. Aquestes morts metafòriques no fan més que generar empatia a qui es troba davant d’una nena/noia amb molt poca sort i d’una dona/vella sense absolutament ningú. L’ambient general, reforçat per les melodies subtils del piano en directe a càrrec de Joan Alavedra, contribueix a la sensació d’abandó de Medea.

De fet, l’abandonament sentit és tal que, després d’una lliçó d’art sintetitzada, potser fins i tot el públic s’acaba preguntant si, de fet, els sentiments i les relacions humanes no podrien ser també considerades postmodernes. Les exemplificacions d’escenes vitals, sense embuts ni maquillatge, arriben més que qualsevol intent de definició de les formes d’amor: si bé podem prescindir d’algunes, no podem renunciar-hi per complet. No volem patir per evitar el dolor, i per això intentem estimar només en el grau necessari, però no ens en sortim, ni d’una cosa ni, en conseqüència, de l’altra.

A Hemingway se li atribueix l’aforisme “estimar malament és el mateix que no estimar”. I en la mitologia grega, en trobem un munt d’exemples. Violacions, infidelitats, enganys i infanticides. És el cas de Medea després de la traïció de Jason. En aquesta obra de Queralt Riera revivim i també ressignifiquem aquest clàssic d’amor, desamor, passió i tragèdia aterrat a les nostres referències i a la nostra quotidianitat: la sèrie a cor obert i la indústria catalana, a tall d’exemple.

En L’amor (no és per a mi, va dir Medea) s’hi desenvoluparà aquesta història explicada d’una forma ben curiosa, des del principi i des del final, es a dir, des de la infantesa i la senectut de Medea, i confluint ambdues cap al cabdell central del relat. Les dues actrius, Patricia Mendoza i Rosa Cadafalch, ambdues amb un paper molt destacable, representaran les dues veus de Medea per donar-li context, història i sobretot, la humanitat de la que la figura clàssica semblava desproveïda. Un text intimista, acurat i poètic com ja ens tenia acostumats l’autora amb, per exemple, De dol. El text és despullat, la posada en escena sòbria i les actrius entregades a servir el paper servint el seu personatge i sense pretensió d’eclipsar-lo. La senzillesa, com sabem ja tots, de cap manera ha de comportar simplicitat.

Medea es el personaje más inquietante de la tragedia griega. “L’amor (no és per a mi, va dir Medea)” la guardaré en la memoria como guardo también otra obra, “Medeamix” una obra coral de seis mujeres dirigidas por Magda Puyo que se estrenó en 1996. El increíble trabajo de la Metadonas o la mítica figura de Eurípides crearon un recuerdo imborrable como inolvidable será también esta obra de Queralt Riera sobre una Medea contemporánea con muchos paralelismos con la heroína mítica.

Jasón, (Jason con pronunciación inglesa para nuestra Medea actual) abandona a Medea para casarse con la hija de Creonte, el tirano de Corinto. A Medea se la destierra y obliga a marchar con sus dos hijos abandonándolos a la miseria y a su suerte. El panorama es desolador para los tres y son pocas las posibilidades de supervivencia. Su acto es un acto de amor hacia sus hijos. A pesar del título de la obra, creo que el amor, sí que era para ella.

En esta también magnífica producción, la Medea de 88 años vagabundea para recordar todas las atrocidades de su pasado mientras que la Medea de 8 años sueña y vive su infancia feliz. La obra avanza dando saltitos, una mirando el pasado y la otra al futuro. Es un recurso teatral poco utilizado y que da profundidad e interés a la obra. Las dos se cruzan en el medio dándose la mano y compartiendo la única realidad que les queda: la soledad y la tristeza de haber perdido a sus hijos.

El conflicto principal es conocido y los personajes ya no esperan una compensación final. La tragedia está servida y lo que es más original es la forma de presentación y el trabajo actoral de las dos Medeas: Rosa Cadafalch y Patrícia Mendoza.

El texto inicial de Medea mayor, representada de manera espléndida por Rosa Cadafalch es sublime y nos coloca desde un principio en una posición emocional con capacidad de entender todo lo que pasará a continuación. El momento del descubrimiento de la infidelidad para Medea joven, magníficamente representado por Patrícia Mendoza, nos muestra su espectacular talento.

A pesar de que algunas escenas con finalidad distractora podrían ser prescindibles, el ritmo es dinámico, ágil y resolutivo con algún punto de comicidad.

Es un espectáculo encantador que sabe transmitir el espíritu de la tragedia griega que lo acompaña, atrapando al espectador desde el primer momento.

Si oblidem l’heroi i ens centrem i aïllem el personatge femení que sempre està present en qualsevol tragèdia grega, el resultat serà una dissecció profunda sobre els sentiments i les inquietuds que es remouen dins del personatge, un ampli catàleg d’emocions que dibuixen els pensaments com a gasolina de les seves accions. Queralt Riera proposa exactament aquest procés sobre el personatge de Medea, encarnat per un duet formidable; Patrícia Mendoza i Rosa Cadafalch. La història transcorre sobre un coixí de música a piano que l’acompanya en moments puntuals i li dóna la musicalitat necessària per tancar un cercle meravellós.

Patrícia Mendoza i Rosa Cadafalch condueixen una Medea postmoderna cap a un repàs interior a la recerca de propagar un amor allunyat del narcisisme. Una cursa de dues Medeas; una amb actitud retrospectiva i l’altra amb les vistes posades al futur, per crear una fina rivalitat que xocarà en el moment més clau de la seva vida. Aquest joc delicat entre les dues protagonistes genera una àuria de resignació i tristesa característica de Medea.

En definitiva, l’enèsima prova que Queralt Riera ens tira a la cara sobre la seva concepció de l’amor, la vida i la poesia de cada personatge. Una proposta per esbrinar què s’amaga a cada racó de l’interior d’aquest personatge clàssic traslladat a l’actualitat i per deixar clar que Medea i l’amor sempre seran antagonistes

La vigencia de las grandes tragedias griegas y, sobre todo, de sus personajes a pesar de la mirada actual es una circunstancia que nunca deja de sorprenderme. Si hablamos, más concretamente, de las protagonistas femeninas, la admiración resulta todavía más grande y me reconcilia con una parte importante de la historia del teatro. Retratada en el mundo clásico, principalmente, por Eurípides, Medea es una figura interesante, triste, intensa y sobrecogedora de la que ha sabido sacar un buen partido la dramaturga y directora Queralt Riera.

Es evidente que el mito de esta mujer asesina de sus hijos ha resultado notablemente inspirador para Riera. Con audacia, poética e inteligencia emocional, la autora consigue reflexionar sobre el amor romántico, la familia, la maternidad, la felicidad o la soledad desde el punto de vista de una Medea que se siente rota y mira hacia atrás. La propuesta juega con habilidad con diferentes episodios de la vida de la protagonista, mostrando su evolución desde los 8 a los 88 años, sin justificarla, más allá de querer profundizar en su gran drama y universo doloroso. Interpretada por dos espléndidas actrices (Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza), esta dualidad narrativa es un recurso que suma capas psicológicas al personaje y añade agilidad al espectáculo.

En definitiva, se trata de una pieza trascendente que sabe ser accesible sin renunciar a la complejidad sentimental que tiene entre las manos. Ni juzga ni disculpa a Medea, simplemente, la pone ante nuestros ojos como una persona que ha vivido una vida… que podría ser la nuestra. Seguramente, esto es lo más impactante de todo y la razón de ser de todo el montaje.

Un título que lo engloba todo: la aceptación triste y resignada de una vida malograda, donde por amor, o mejor dicho, porque su amor fue traicionado, Medea llegó a matar a sus amados hijos. Un texto de Queralt Riera que pide a gritos ser leído y que, no es tan habitual en estos casos, no va del brazo de una dramaturgia pesada, lenta, pretenciosa y alejada de ser asequible. Sí, es trágica, porque lo fue la vida de Medea, pero también es poética, incluso con alguna sonrisa y no, no busca reivindicar la figura ni justificar nada, sino traer a hoy en día sus circunstancias y sufrimiento, tan unido a haber querido y no haber sido suficientemente querida.

Si a la absolutamente original «Aquí. De Santander a NY «, de la misma autora, 3 actrices eran un mismo personaje femenino, aquí dos actrices interpretan (¡y de qué manera!) a Medea: vemos una con la vida por delante, desde la niña pequeña que pisa charcos, y ya debe aprender a ser objeto de pocas atenciones y sobrevivir a nivel emocional, la adolescente, la joven enamorada … todos ellas son una fantástica Patrícia Mendoza (Júlia), si es posible, más expresiva que nunca, juguetona niña y loca enamorada , amante esposa, celosa, herida hasta la locura que la llevará a un acto cruel. La misma Medea, Rosa Cadafalch, ya mayor, marcada por el sufrimiento que ha arrastrado desde entonces, al lfinal de la vida, mirando al mar, donde tantos y tantos viajes hizo con Jasón, que ahora escupe una imagen de muerte y pesadilla. Así, una Medea avanza por el hilo de la vida y la otra va hacia atrás recogiéndolo hasta que las dos son una única Medea.

Un espacio con el mar omnipresente y una silla es todo lo que necesitan para llenar el espacio escénico con una puesta en escena donde parece que las palabras han sido coreografiadas, y acompañadas por el piano de Joan Alavedra, con una composición mágica, especialmente cuando pellizcando las cuerdas del piano nos mece con una musicalidad etérea y misteriosa.

En resumen: Un texto de aquellos que quizás una sola escucha por atenta que sea no es suficiente para sacarle todo el jugo.

La frase: No m’agrada parlar. Ja està tot dit.

Sempre m'he sentit atreta per el personatge de Medea. Em pregunto, què la va empènyer a actuar d’aquella manera? Gelosia? Venjança? Odi? Despit? Amor?

A “L’Amor (no és per a mi, va dir Medea)”, l’actriu, directora i dramaturga Queralt Riera ens presenta una peça inspirada en la Medea d’Eurípides. No és tracta ni d’una adaptació, ni d’una versió, sinó d’una visió més contemporània del mite tràgic.

Suposo que tots coneixeu la història original de la Medea d’Eurípides, la relació problemàtica amb el seu pare, la mort del seu germà, l’amor obsessiu cap al seu marit,  però sobre tot, per passar a la història com l’assassina dels seus propis fills.

La Medea de Queralt Riera és la nena feliç trepitjant bassals amb les seves botes d’aigua; és l’adolescent que descobreix el despertar de la vida; és la dona culta que li apassiona la seva feina, és la dona enamorada, és la mare que estima amb bogeria als seus fills. Però també és una persona necessitada d’amor ; és aquella nena, noia, dona que se sent enganyada i abandonada, és aquella persona turmentada que creu no merèixer ser estimada. L’amor no és per mi, no puc deixar que els meus fills m’estimin, no m’ho mereixo.

La mateixa autora ha estat qui ha dirigit aquest muntatge. Es tracta d’un monòleg a dues veus. La formula que ha triat m’ha semblat sensacional, dues actrius interpretant el mateix personatge: Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza, i la intersecció entre totes dues en el temps. És a dir, l’obra comença amb la Rosa Cadafalch interpretant Medea a l’edat de 88 anys i la Patrícia Mendoza a Medea de 8 anys. Les dues comparteixen escenari. Mentre una ascendeix en el temps, l’altre descendeix. El punt de trobada és justament el del desenllaç dels fets. Amb elles recorrem la seva vida. Una vida que es desmunta mica en mica. Fins hi tot podem entendre (no justificar) quin va ser el motiu per el qual va actuar com va actuar.

Estem davant d’un text, una direcció i unes interpretacions formidables.  Una posada en escena senzilla però sòbria (una cortina platejada que ens recorda a les onades del mar, una plataforma blava que representa el mar, una cadira de rodes i un piano de cua).

Gran treball de Joan Alavedra al piano, que a través de la música ens expressa per un costat les emocions i sensacions de la protagonista, i per un altre marca el ritme de l’obra.

Fantàstic el joc que hi ha amb el vestuari  i la transformació dels personatges.

Extraordinàries, formidables, sensacionals, brillants Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza!  La connexió entre totes dues és total, ninguna destaca per sobre de l’altra. Hi ha moments interpretatius extraordinaris. Impressionant interpretació de Patrícia Mendoza en l’escena del part.

 “L’Amor (No és per a mi, va dir Medea)” és una petita joia que no us heu de perdre.

 

****1/2

Hem tingut l'enorme sort de poder encabir a la nostra agenda l'última de les quatre funcions previstes aquests dies de L'AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) que s'han representat al Teatre Eòlia.

Una proposta imperdible sense cap mena de dubtes, i que es podrà veure durant la temporada 2019/2020 al mateix teatre.

El text, escrit per Queralt Riera, ha guanyat el 47è Premi Octubre del Teatre Pere Capellà 2019, la Beca Odisseu Eòlia i+D 2018 i ha estat finalista del Premi Quim Masó 2018.

Queralt Riera (Parets 1978), és graduada en direcció i dramatúrgia a Eòlia ESAD i nosaltres la vam conèixer amb la proposta  AQUÍ “de Santander a NY” (Sala Atrium, 2018) (vegeu aquella ressenya) i que serà representada al Teatre Fernán Gómez de Madrid en novembre 2019.

En aquesta proposta, dirigida per la mateixa Queralt Riera, Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza, són Medea. Estan acompanyades de la música en directe de Joan Alavedra.

En paraules de la mateixa autora, considera que és fonamental recuperar algun concepte de la tragèdia grega a la societat actual, i que per tal que es consideri tragèdia ha d'haver-hi amor, mort i veritat. Tres eixos que han estat constantment revisats a l'obra: "patim perquè estimem i perquè estimem patim".

Una peça construïda a partir de dos Medeas, que evolucionen temporalment en sentit invers, la Medea adulta (excel·lent interpretació de Rosa Cadafalch) que observa el mar des de la residència d'avis on viu els seus últims dies de vida, i contempla astorada com el mar torna el cadàver d'una nena ofegada que no té ulls "perquè se'ls han menjat els peixos". Ens parla del seu dia a dia esperant la mort. Voldria recordar, però al mateix temps no vol recordar gaire als seus fills absents.

D'altra banda la Medea nena, que amb vuit anys sent l'absència de la mare i viu sola amb un pare que no li pot dedicar temps i un germà més gran que ella amb qui no té connexió. Ens explica com ocupa el seu temps en tornar de l'escola i ens fa partícips del seu procés de creixement, l'internat a Suïssa, la mort del germà, el seu matrimoni, els seus fills ... la seva enorme soledat. Una extraordinària Patricia Mendoza que canvia magistralment de registre amb les diferents edats de la protagonista.

Les dues Medeas evolucionen endarrere i endavant fins que es troben en el mateix punt vital. Una posada en escena absolutament poètica i mil·limetrada. Magnífic espai escènic de José Menchero i la música de Joan Alavedra, que ha estat la major part del temps, acompanyant a les dues Medeas.

Un text dotat d'una sensibilitat exquisida i on les paraules semblen fluir per arribar directament al nostre jo més profund.

Una proposta que paga la pena. Per a nosaltres, tal com hem dit a l'inici de la ressenya, una proposta totalment imperdible.

.... I ara, amb ganes de llegir el text.

Per poder veure la ressenya, només cal clicar en aquest ENLLAÇ