La memòria perduda

Aquesta és la nova proposta de Pablo Ley, LA MEMÒRIA PERDUDA.

“A mi m’hauria agradat que això fos una superproducció. Una superproducció de les d’abans. Perquè la història que explicaré requeriria una superproducció. Sí. Perquè per exemple el que hauríem de posar aquí al darrera és una gran ciutat com a teló de fons. Grans avingudes, carrers traçats amb tiralínies que fan que les paral·leles s’ajuntin a l’infinit. I als carrers caldria que hi poséssim pistolers…”

Així comença Raquel Ferri la seva extraordinària interpretació d’aquest text escrit i dirigit per Pablo Ley Fancelli, un text que vol ser un homenatge a la seva mare i a la seva generació. Un espectacle que repassa la història recent d’Europa des de la mirada d’una jove de 15 anys.

Una noia nascuda en 1921, a la Barcelona del Pistolerisme que viurà la Guerra Civil sent adolescent. Aquest fet comportarà la sortida d'Espanya, amb la seva mare i el seu germà, per buscar refugi a Itàlia d'on era originaria la família del seu pare. En acabar la Guerra d'Espanya tornen a Barcelona des d'on viuran la II Guerra Mundial i la llarga travessia del franquisme. Una noia que "va dir adéu" el 1999 marxant per un túnel de llum cap al futur.

Una proposta absolutament captivadora pel text, d'una gran sensibilitat, per la interpretació i per la música, que de la mà de Jorge de la Torre ha acompanyat, de forma magnífica, a la protagonista al llarg de tota la història.

La posada en escena és magistral, amb un escenari buit on la veu i la gestualitat de Raquel Ferri ho diuen tot, ens fa veure i viure el que ella va veure i viure: la seva infantesa, el seu anyellet blanc, el seu jugar a princeses, el seu amor per Clark Gable, la seva estada a un poble de la costa amb els oncles, la fugida cap a Itàlia, la pèrdua “obligada” de la virginitat, la torre de Pisa, l'ascens amb burro al poble de muntanya, la seva vida a Lucca, la seva visita a Roma i els crits de "duce, duce", la tornada a Barcelona.

.....  Ella és la narradora i la absoluta protagonista d’aquesta història.

Un viatge al passat d'una dona que vol recuperar, abans de marxar, els retalls de la seva memòria, i retrocedeix en el temps.

Una dona que pot ser Margarita Fancelli Duran, la mare de Pablo Ley, a qui ell dedica l’espectacle.

Pablo Ley (Barcelona, 1961) és dramaturg i llicenciat en Història de l’Art, Cap del departament de Dramatúrgia i Direcció a l’escola Eòlia i Professor d’Història i Teoria de la Literatura Dramàtica a l'Institut del Teatre. El 2008 funda amb Josep Galindo la companyia Projecte Galilei. Nosaltres, d'ençà que el vam conèixer som seguidors de les seves propostes.

Jorge de la Torre (Valladolid, 1980) és pianista, compositor i director musical i és també llicenciat en Història de l’Art. Pianista en formacions musicals de diferents estils i compositor de  propostes teatrals com “El viatge d’Orfeu” de Pablo Ley i “Alicia” de David Maqueda i dramaturgia del mateix Pablo Ley.

Raquel Ferri (València, 1990) s’ha format a l’Institut del Teatre i és graduada en Educació Social. Va ser la protagonista de "Joana 2015 Batalla Campal", de Pablo Ley i ha format part de la Kompanyia Lliure 2016/2019.

Una proposta que ens ha agradat molt i ens ha descobert una part de la memòria històrica amb els ulls amarats d'ingenuïtat d'una dona que acaba concloent que cal gaudir de la vida perquè TOT A LA VIDA ES PUR ATZAR.

Totalment recomanable. Imprescindible. Fins al 17 de març al Teatre Eòlia.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Las personas que se van no lo hacen del todo mientras quede alguien que las recuerde. Y esto piensa Pablo Ley quien además de recordar a su madre, Margarita Fancelli Duran, le rinde un homenaje en esta pequeña gran obra para que su memoria perdure más allá de él. Y lo hace de una manera muy original con los únicos recursos de una espléndida actuación y de un piano que va acompañando los sentimientos de una niña y de una adolescente “voyeuses” a lo largo de un cuarto de siglo lleno de horror y de guerra. La interpretación del texto es de Raquel Ferri y de la música y su composición de Jorge de la Torre.

Su original inicio empieza al final de la vida de la protagonista. Ella va caminando hacia el más allá y vuelve desgranando los años hacia un pasado para explicar su vida y dejar constancia de la misma. De manera simétrica y calculada, después de describir sus recuerdos, vuelve al túnel de la luz, satisfecha de haber dejado esta nostálgica huella.

También es muy original la forma de presentación del espectáculo. No es un monólogo acompañado de un piano, no es una simple y detallada descripción de una vida. Es un ensayo con el guion en la mano, es un proyecto que se va construyendo despacio, es una ilusión que se va convirtiendo en obra. Y son estas dos originalidades las que me han llamado la atención junto a las excelentes interpretaciones de la Ferri y de la Torre. Un dueto muy bien atado con una gran complicidad. Fue una noche deliciosa.

“La memòria perduda” és l’exemple de com fer una gran obra amb pocs recursos. Feina, feina, feina, esforç i molta il·lusió és el que hi ha al seu darrere;  on direcció i interpretació destaquen de manera excel·lent.  I és que, en el tàndem Pablo Ley i Raquel Ferri es nota que hi ha molta química.

“La memòria perduda” és un viatge al passat, l’homenatge a tota aquella generació que va viure la seva adolescència entre bombes i revoltes durant la dècada dels 40. Una mirada des de la ingenuïtat d’aquells nois i noies, que malgrat tot el que els envoltava no van perdre mai la il·lusió de viure, com la Margarita Fancelli Duran, protagonista d’aquesta història, a la que Pablo Ley, el seu fill, li dedica aquest espectacle.

“La memòria perduda” és una creació on text, interpretació i música fugen dels convencionalismes al que el públic estem acostumats. Un espai buit, despullat. La fusió entre temps i espai. Una posada en escena que neix de la imaginació de l’espectador. Una interpretació molt acurada. Raquel Ferri aconsegueix crear un espai utilitzant tots els seus sentits (la seva mirada, la seva energia, les seves emocions). Ella és narradora i protagonista. A través d’ella veiem el paisatge, els carrers, i descobrim la noia ingènua que s’amaga rere el personatge que interpreta.  Una interpretació magistral, intensa. El compositor , pianista i director musical Jorge de la Torre mitjançant la música mostra els diferents estats d’ànim de la protagonista i també posa so als efectes especials de la història, com els trets i l’esclat de les bombes. Un viatja ple de sensacions, amb un resultat és espectacular.