Mercè Sampietro y Àngels Gonyalons protagonizan La dona del 600, un espectáculo escrito y dirigido por Pere Riera.

Sinopsis

Tomàs es viudo, tiene más de setenta años, y el médico le obliga a prescindir del café, la leche, la sal y las grasas. Vive solo, i pasa las horas como aquel que cuenta estrellas a medianoche. Un buen día, su hija Montse le lleva un regalo inesperado: la maqueta de un Seat 600. Ella, que es médico sin fronteras y se pasa más tiempo lejos que cerca, ha pensado que el regalo mantendría a Tomàs entretenido; más todavía, reconstruyendo una copia a escala del vehículo que tuvieron en casa durante tantos y tantos años. El “confit” como ellos lo llamaban, el nombre con el que Carme, la mujer de Tomàs, bautizo al 600 el día que, hace mucho tiempo, él lo llevó a casa, para convertir a ese coche pequeño i bonito en un miembro más de la familia.

Duración:
90 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 13

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Carme Canet
Teatre Barcelona

Estimar i perdonar en territori familiar

Vaig aprendre a canviar les marxes d’un cotxe en un 600. Deuria tenir uns 10 o 12 anys. Els meus pares van llogar-ne dos a Mallorca, per poder recórrer l’illa amb uns amics. La meva mare feia poc s’havia cremat la mà i part del braç cuinant, i jo li canviava les marxes. Històries familiars. Ara, amb la cinquantena passada i la meva mare a prop dels 90, les històries familiars són el pa nostre de cada dia. Són allò que expliquem als amics quan fem una cervesa. Ja no parlem de bolquers talla 6 mesos. Però ens preocupem dels nostres pares igual que ho vam fer dels nostres fills. Què mengen, amb què es distreuen, amb qui van. A la dona del 600 Pere Riera explica històries familiars, relacions diverses, reaccions divertides i també dramàtiques, i ens adonem de les coincidències. “Fer-se gran és una enganyifa!!” diu un dels progenitors de dues filles que no coincideixen en quin és el sentit comú que cal aplicar en cada cas. En l’atenció als pares, però també a elles mateixes. Superba la interpretació de Jordi Banacolocha!!! És d’aquelles, com m’havia passat tantes vegades amb la Lizaran, que no distingeixes si el que diu és d’ell o de l’autor. El text li entra en ell com un mitjó ajustat al peu. I cada cop que és en escena, tant si és drama com comèdia, et porta pel camí de les emocions del personatge, i t’hi trobes al seu costat amb tanta veritat. Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Rosa Vila i Pep Planes viatgen amb ell, dins i fora del 600 que construeix ell. Un 600 que és joia i tristesa, vida i mort, família i soledat. “La vida és un centrifugat que no para mai” i la història gira rodona com un confit, i t’atrapa des de l’inici, i hi entres (malgrat la mala salut de tants espectadors) i et deixes conduir fins el final, quan veus que feia temps que no veies un text dramàtic tant ben construït. Cinc vides que expliquen que els cal un xic més de convivència, i un xic més de mirar-se al ulls, demanar perdó i estimar-se de debó. Una bona història, bons actors i bona dramatúrgia.

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures

02/12/2019
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Nostàlgia amb tocs còmics i dramàtics

No hi ha dubtes que el 600 és una de les grans icones del segle passat al nostre país i, agradi o no, ha format part tant d'una immensa part de la població com de la vida social i històrica del país. És evident que evocar a aquestes alçades aquest cotxe ens porta cap a la nostàlgia i això és aprofitat de forma intel·ligent per l'autor. Així, a partir d'aquesta nostàlgia i de la utilització de flashbacks, els personatges de l'obra són capaços d'encarar un present que estava encallat pel passat, tenint un 600 metafòric i alhora real que representa indubtablement el passat, però que alhora hi és en el present i d'alguna manera també formarà part del futur.

L'obra navega entre el drama i la comèdia, desenvolupant correctament els dos gèneres i donant profunditat a la història i als personatges. De fet, la part inicial està molt ben aconseguida, tant des del text com en la direcció, amb situacions còmiques amb molt de ritme i interès. No obstant, l'aparició del flashbacks posteriors fan trontollar aquest ritme aconseguit i la barreja d'escenes de diferent gènere el fan ressentir. En aquest sentit, malgrat que la construcció d'escenes i el desenvolupament resulten encertats, a l'hora de barrejar-se trobem desigualtats que no ajuden al seu visionat i que trenquen el bon ritme que s'havia aconseguit fins llavors.

Malgrat les mancances, es tracta d'una obra entretinguda que sap anar més enllà i que compta amb un bon repartiment que ens fa encara més atractiva la proposta. Potser no és l'obra que podria haver estat amb el seu magnífic inici, però si esdevé suggerent i resulta ser una proposta que deixa un bon sabor de boca gràcies a una bona posada en escena i a l'eficient tractament dels diferents temes presentats.

12/11/2019
Andrea Caballero García
Teatre Barcelona

Una familia muy real

Pere Riera es el autor y el director de La dona del 600, una propuesta teatral muy original. La obra gira alrededor de una familia catalana y sus vivencias con un coche Seat 600.

Este motivo principal ya se puede apreciar des del principio, debido a que toda la escenografía está centralizada en el 600. Este decorado está muy bien trabajado, ya que es muy completo con la combinación de diferentes elementos lumínicos, sonoros y visuales. La originalidad del texto es evidente, pero esta necesita de algo más para conseguir que la obra funcione. Y es que la propuesta del director es brillante, porque consigue tratar temas trascendentales, como las relaciones familiares o la muerte, desde un punto de vista humorístico y cotidiano. Además, el texto y la interpretación están perfectamente equilibrados, es decir, las partes más dramáticas se combinan suavemente y sutilmente con aquellas escenas más divertidas. Con todos estos componentes, la obra consigue cautivar al espectador y hacer que este último empatice, se emocione y se ría con toda la familia protagonista.

Como conclusión, por todos los motivos comentados, cabe destacar que La dona del 600, es una obra muy recomendable para a todo el público adulto que quiera pasar un rato emocionante, divertido y reflexivo en el teatro.

11/11/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Clásica y emotiva

Dice Pere Riera que tenía intención de hacer una obra sobre el 600, y lo cierto es que se ha ingeniado un punto de partida muy original para homenajear al coche más famoso de los años sesenta y también para explicarnos los pequeños o grandes secretos de una familia catalana muy concreta. Tomás y sus hijas discuten por la presencia de un automóvil en medio del comedor de casa, pero en el fondo están asumiendo la ausencia de la madre, pieza fundamental de una estructura familiar aparentemente normalizada. Los recuerdos que tienen de ella, y también las discusiones o los pequeños problemas diarios nos regalan un texto que fluctúa entre drama y comedia de una forma natural, casi sin saltos. Este es el principal valor de Riera, un autor que sabe crear situaciones interesantes (Desclassificats, Lluny de Nuuk), que utiliza impecables estructuras dramáticas (Barcelona) y que crea diálogos realmente brillantes (Infàmia). Es cierto que aquí le sale una pieza un poco larga y más conservadora que otras, más tradicional, pero evitando siempre la ramplonería o el peligro de caer en sentimentalismos innecesarios.

La dirección, también de Riera, apuesta por una naturalidad imperiosa. Nada tendría sentido si los actores y las actrices no apostaran de forma decidida por la verosimilitud y por la generosidad escénica. En este sentido, funciona muy bien la complicidad entre las hermanas (impecables Àngels Gonyalons y Rosa Vila), y también con el recuerdo de esta madre fantasmal, omnipresente y luminosa (seductora interpretación de Mercè Sampietro). No podemos olvidar, sin embargo, los dos personajes masculinos (el veterano y siempre acertado Jordi Banacolocha y el felizmente reencontrado Pep Planas), que aportan el contraste necesario en esta pieza eminentemente femenina. Un reparto en estado de gracia que se mueve como pez en el agua por un espacio escénico creíble, pero con un punto de teatro clásico demasiado acusado… Por cierto, si se pudieran evitar los golpes de las paredes del fondo cada vez que se abren y se cierran, seria todo un detalle.

08/11/2019
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Nostálgica y entrañable

Pere Riera ha escrito y dirigido una obra entrañable y es así porque aquellos que no han conocido el 600, que seguramente serán muchos, encontraran en ella muchos aspectos que les harán sonreír, llorar en algunos momentos y en otros, identificarse con algún personaje, pero siempre con un toque de ternura hacia todos ellos.

Se trata de una obra sobre las relaciones familiares que son siempre, complicadas. En una hora y cuarenta y cinco minutos aflora todo aquello que de cerca o lejos hemos podido vivir: celos no confesados, secretos no desvelados, ausencias no aceptadas, roles auto-impuestos, reproches y culpas. Todo ello va saliendo y hacen del escenario un gran plató psicoanalítico en el que se descubren los mundos interiores de todos y que ayuda a la comprensión y al perdón.

Todos los actores y actrices están formidables. Guanyalons nos sorprende cada vez más y en cada obra crece en su forma interpretativa. Mercè Sampietro, aunque tiene poco papel en el escenario, representa un personaje ausente que es el hilo conductor de toda la obra y, tanto ella como su interpretación están siempre presentes. Jordi Banacolocha es un actor veterano consolidado y su seguridad da paz y equilibrio a toda la obra. Rosa Vila es el contrapunto de la hermana. Tiene un papel más difícil porque es la más atormentada de la familia y vive consumida por la falta de aceptación de la muerte de la madre. Lieto fine forzado pero gratificante.

La escenografía de Sebastià Brosa es dinámica con escenas que vuelven al pasado en el que aparece la madre. El 600 está siempre presente en el escenario.

Felicito a Pere Riera por la delicada manera de tratar la muerte y su aceptación como un hecho natural y la no intervención de la familia respetando la voluntad de la enferma. Es más efectivo para la muerte digna una obra como ésta que todas las leyes que se puedan promulgar las cuales normalmente llegan tarde y son insuficientes.

Es un canto a la estimación de la familia, al poliamor, al respeto a las personas mayores, a los vínculos familiares y a la manera de fortalecerlos. La estructura teatral es redonda y el ritmo adecuado.

Muy recomendable

04/11/2019
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

El «confit» entre la comèdia i el drama

Aquesta setmana s'ha estrenat, al Teatre Goya, LA DONA DEL 600, la primera coproducció entre Bitó i Minoria Absoluta, escrita i dirigida per Pere Riera. Nosaltres vam anar ahir dia 1 de Novembre amb un teatre ple de gom a gom ... quin goig !!!

LA DONA DEL 600 és la història d'una família al voltant d'un cotxe, el SEAT 600, un cotxe que per a moltes famílies va ser molt més que un mitjà de transport i va ser incorporat en el si familiar com un membre més. Un cotxe que va marcar tota una generació per ser un dels primers vehicles a l’abast de la classe treballadora a Espanya i que va canviar la manera de viatjar de l’època.

Una dada curiosa, el 1964 un Seat 600 valia 63.500 pessetes (uns 370 euros), i cal tenir en compte que el salari mínim era de 1.800 pessetes (10,82 euros) al mes.

LA DONA DEL 600 és una intel·ligent barreja entre comèdia i drama, molt ben construïda, on les veritables protagonistes són les emocions.

Estem a casa d'en Tomàs (excel·lent Jordi Banacolocha), ell parla per telèfon amb la seva filla Montse (Àngels Gonyalons) que diu trucar des de Burkina Faso, ella és metgessa de Metges sense Fronteres, i està emparellada amb un metge alemany. Passa molt temps allunyada de casa. Però en realitat ella parla des de la porta de la casa, ja que ha vingut uns dies de visita i vol fer-li una sorpresa. Tomàs és vidu, té més de setanta anys i viu sol. Havia treballat a la Pegaso i ha estat capaç de construir el cotxe que està al mig de la sala, un Seat 600.

El “confit”, com ells n’hi deien; el nom amb què la Carme (Mercè Sampietro), la dona d’en Tomàs, va batejar el 600 el dia que, fa un munt d’anys, ell el va dur a casa, per convertir aquell cotxe petit i bonic en un membre més de la família.

La Pilar (Rosa Vila) es funcionaria, germana de la Montse i amb un caràcter totalment oposat al d'ella. S'ha allunyat del pare, a qui no visita i s'ha separat del seu marit (Pep Planas) després de vint anys de matrimoni i sense cap motiu aparent.

Quan les dues germanes descobreixen el cotxe al mig de la sala esclatarà el conflicte i la disparitat d’opinions, que s’ha de fer amb el cotxe ??

Amb LA DONA DEL 600, Pere Riera ens transporta, a través del cotxe que presideix l'escenari, a la vida de la família i ens parla de les seves relacions, dels seus secrets, dels conflictes familiars i sentimentals, del dolor per la pèrdua de la mare i de com aquesta pèrdua afecta a cadascú dels membres de la família. Una proposta amb un equilibri exquisit entre el plor i el riure, entre la tristesa i l'alegria compartida.

Unes interpretacions magnífiques i justes de tots els actors protagonistes, i una acurada posada en escena amb el punt just d'humor que aconsegueix endolcir els moments més tristos de la història. Els flaix backs resulten totalment entenedors ajudats pels jocs de llums de Sylvia Kuchinow, els efectes sonors de Jordi Bonet, el moviment dels elements escenogràfics, inclòs el cotxe, i els vídeos de Francesc Isern. L'escenografia és de Sebastià Brosa i el vestuari de Raquel Bonillo.

Un text ple de matisos i amb converses molt punyents entre les germanes, pare i filles, mare i filles, matrimonis, .... diàlegs vius i molt propers.

Vam gaudir molt d’aquesta proposta i hem de dir que la trobem absolutament recomanable.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

02/11/2019
Aleix Bonet-Ragel
Teatre Barcelona

B-451 473, matrícula d’honor

No tots els records han de ser petits ni quedar amagats en la imaginació, amb aquesta premissa Pere Riera podria presentar "La dona del 600". Un text que ens parla del dol, el record, les relacions i, sobretot, l'acceptació d'un mateix. Cadascú amb el seu passat i els seus defectes però que si s'aturen i hi pensen, junts construeixen un puzzle perfecte. Una comèdia disfressada de drama o un drama disfressat de comèdia a parts iguals, on les transicions d'escenes de drama a escenes d'humor estan molt ben conduïdes portant a l'espectador a un ambient ple de nostàlgia i dramatisme precedit d'humor i riure.

L'escenari del teatre Goya demostra la capacitat tot-terreny que té, convertint-se en una pista de ball de llums i d'espais que transportaran als actors, amb els espectadors de copilots, a tots i cada un dels llocs que Pere Riera ha volgut crear. Certament, hi ha moments que trenquen amb la normalitat de l'obra innecessàriament; qui sap si per centralitzar la mirada de l'espectador en un altre lloc i que no noti que no sempre es representa tot al mateix espai o per voler encaixar el muntatge dins de les noves tecnologies amb la incorporació del vídeo en directe.

Sembla mentida com en un cotxe tan petit hi puguin tenir cabuda tants i tants sentiments, sentiments de nostàlgia, d'esforç, de superació, d'humor, d'alegria i, al cap i a la fi, d'unió. Un muntatge que deixa clar que els interessos de cadascú han de quedar eclipsats per la força d'una família. Una obra on tothom sap el final però ningú sap com es desenvoluparà i on Àngels Gonyalons posa la sisena marxa i fa una exhibició d'interpretació sobre l'escenari del Goya, que presenta una aposta catalana i augura un gran èxit per aquesta temporada.

01/11/2019
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Dramedia familiar (con coche)

Puede parecer un espectáculo cualquiera a simple vista, dependiendo de los prejuicios que tenga cada uno, pero la verdad es que La dona del 600 es una propuesta atípica para nuestra cartelera. La mezcla de comedia y drama donde las emociones de los personajes son el verdadero motor de la historia es muy habitual en el cine actual pero no tanto en el teatro que nos rodea. Las comedias que se programan de forma más habitual son muy histriónicas o buscan ser rompedoras, mientras que los dramas tienden a la densidad, la tragedia o, muy a menudo, al panfletarismo político . En este caso, Pere Riera ha hecho una más que agradable apuesta por la amabilidad, con una premisa sencilla, cuidando con mucho respeto su creación y dotándola de nostalgia y un gran encanto. Lo más destacable, por lo tanto, es este equilibrio tan natural entre la risa y la tristeza que transmite la pieza que, a partir de la reconstrucción de un coche, nos habla de conflictos familiares, sentimentales y del dolor de perder a un ser querido. El reparto completo hace un trabajo magnífico, repleto de naturalidad, carisma y ternura, destacando una pletórica Àngels Gonyalons que nunca dejará de sorprendernos. En definitiva, se trata de un montaje entretenido, que hace un valor de su sencillez y originalidad (el 600 en escena llega a ser un personaje más). Quizás el único reproche que le podríamos hacer es una duración algo larga que, en todo caso, queda compensada por una emotividad muy efectiva y nada lacrimógena.

31/10/2019
Taradete

La Dona del 600 nos muestra como depositamos amor y sentimientos a ciertos objetos y como la presencia o recuperación de estos nos trae buenos recuerdos. Los placenteros recuerdos de la nostalgia. Tomas decide construir el 600 contra viento y marea porque quiere recuperar de alguna manera ese recuerdo de su esposa fallecida, esas sensaciones que tenía con ella a través del coche y esto la obra lo plasma bien.
Crítica completa en el blog El Rincón del Taradete

30/11/2019
Victòria Oliveros Layola

Una comèdia per a tots els públics, rodona i emocionant. Una comèdia que et fa passejar, a cavall d’un inesperat SEAT 600, per la història d’una família, que pot ser la de qualsevol de nosaltres, entre rialles i llàgrimes amb la sensibilitat del mestre Pere Riera i amb unes interpretacions magnífiques de tots els actors protagonistes. En definitiva, una obra molt recomanable sobretot per qui vulgui passar una molt bona estona. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/11/15/la-dona-del-600/

16/11/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una buena tarde disfrutando de una comedia dramática interpretada maravillosamente por todos los actores y con el Seat 600 como gran protagonista!
Tomàs es viudo, hace 3 años que su mujer murió de cancer y vive solo ya que sus hijas hace mucho tiempo que se independizaron.
Para recordar a su difunta esposa decide reconstruir en su comedor el 600 de la familia. Ese coche con el que la matriarca se sentía libre!
Claro… las hijas al encontrarse el coche en medio del comedor se empezarán a preocupar por su padre…
Una obra que habla sobre temas peofundos como la soledad, la amargura, el abandono de la familia y sobretodo el amor.
El elenco femenino está maravilloso y también sobresale Jordi Banacolocha que se me ha hecho muy tierno y entrañable su personaje.
Un texto fresco y muy disfrutable. Quizás recortaría un poco su duración y tendría en cuenta el sonido cuando los actores están dentro del coche ya que apenas se escucha…

03/11/2019
Elsa Cano

Tendresa i comèdia en sintonia
«La dona del 600» em va cridar l’atenció des del principi. Tenia molta curiositat de saber de què anava aquesta obra amb un cartell a l’estil «Miss little sunshine». Vaig decidir no llegir la sinopsi i anar a veure-la que per intuïció ja sabia que seria molt tendre.
El teló s’obra i apareix un menjador amb un Seat 600 al mig. L’avi Tomàs (Jordi Banacolocha) l’està netejant amb tanta cura que sembla porcellana xinesa. Li truca la seva filla Montse (Àngels Gonyalons) dient que està a Burkina Faso quan en realitat està entrant per la porta de casa per fer-li una sorpresa.
I s’enceta el conflicte: perquè hi ha un cotxe al menjador, ho sap la meva germana?, és el cotxe de la mama, tots la trobem a faltar però muntar un cotxe papa, si la Pilar ho veu…
L’autor i director Pere Riera utilitza el mític cotxe Seat 600 com a nucli per fer orbitar els 5 personatges al voltant d’aquest. Tots ells tenen conflictes, temes sense resoldre, tristeses enquistades molt a dins, i sobretot el dolor de perdre una mare i el dolor de perdre una esposa. Cada personatge ho viu diferent i per això és tan fàcil empatitzar amb qualsevol d’ells. De fet, els actors estan magnífics i es percep un treball en la seva direcció molt ben planificat i encertat (l’escenari i l’attrezzo quasi cinematogràfic ajuda molt).
Tanmateix, en alguns moments vaig trobar l’obra un xic extensa. Com també una insistència per part del guió de descriure els personatges de manera tan exhaustiva que a vegades se t’acabaven fent llargues certes escenes. Sobretot amb les germanes i el marit d’una d’elles: sí, ja sabem que la Pilar no està bé, sí ja sabem que no sap què fer la Montse, sí, ja sabem que en Manel no entén res,… Això sí, els flashbacks, sempre tan polèmics, estan molt ben triats i s’entenen molt fàcilment.
En definitiva, una obra ben construïda que passa de la comèdia al drama de manera subtil i orgànica, et trobes somrient i amb els ulls plorosos al mateix temps. Opino que pels més joves potser és una mica complicat poder connectar amb els personatges, ja que els seus dilemes els hi poden quedar una mica lluny… No obstant això, segur que hi poden veure reflectits els seus pares i els seus avis en els personatges.
Perquè, com diu la Montse, ens fem grans, tenim més experiències, però al cap i a la fi, continuem sense saber quines són les bones decisions.
LA FRASE CLAU: «Quan tornem a casa els pares ens comportem com si mai no haguéssim marxat»

03/11/2019
Josep OS

Ahir vaig estar al Goya gaudint d’aquesta comèdia escrita i dirigida per Pere Riera. Que el 600 és un cotxe que ha marcat història i fins i tot que formava part de les nostres famílies, crec que en totes n´hi ha hagut un, és una realitat i aquest cotxe és el fil conductor que Riera ha utilitzat per endinsar-nos en el si d’una família formada per un pare que fa poc ha enviudat, una filla que per la seva condició de metgessa a Metges sense Fronteres sempre està molt lluny de casa, l’altra filla casada i el seu marit, encara que el seu matrimoni està a punt de fer aigües, i la mare. Conforme va avançant es van obrint capes que ens parlen de la vellesa, la relació pares / fills, les diferents formes d’encaixar el dol i les conseqüències que comporta la mala relació que hi ha entre les dues germanes. I ho fa amb tendresa, amb una gran dosi d’humor i amb uns durs diàlegs qe mantenen les dues germanes. El text està molt bé teixit i et manté expectant les gairebé dues hores que dura l’obra. Una escenografia adient que com no podia ser d’una altra manera, presidida per un 600. Pel que fa a la interpretació, un repartiment de luxe i en la qual els cinc sense excepció, estan extraordinaris. Per posar un però, i com ja m’ha passat altres vegades al Goya falla la sonoritat i encara que estava a la fila 3, sobretot quan són dins el cotxe, em vaig perdre part del que deien. Són les primeres funcions i crec que estan a temps de solucionar-ho. M’ha agradat molt i pels aplaudiments crec que va ser generalitzat i auguro serà un èxit.

27/10/2019

Deja tu opinión

'La dona del 600', una comedia de Pere Riera llega al Teatre Goya

La obra La dona del 600, una comedia con un toque de nostalgia escrita y dirigida por Pere Riera, llega al Teatre Goya a partir del próximo 25 de octubre […]

17 octubre 2019