Karen

Siempre me han provocado interés las obras que empiezan por el final (o la mitad de la historia) y desde allí, flashback (El crepúsculo de los dioses). Valoro mucho el mérito de la dramaturgia o narrativa en explicar algo que sabemos cómo termina y que aún así nos atrape, conocer los hechos y los porqués más que la consecuencia.

Esto encontramos -bueno, un poco, en Karen-, con registro de intriga familiar y tintes policiales, con texto de Ever Blanchet y dirección de Marta Gil Polo. No nos muestran de inicio el final, sino las consecuencias de unos hechos -que desconocemos- que ocurrieron hace 13 años y transformaron totalmente las vidas de los protagonistas y los personajes ausentes. Iremos descubriendo, pues, en una tensión creciente, a dos matrimonios acomodados, de clase media, sin más problemas que los cotidianos, a quienes sus hijos (¿ambos? ¿Uno de ellos? ¿Cuál?) trastornaron su equilibrio vital. Hechos oscuros y trágicos, silenciados y 13 años después, un reencuentro, con heridas, silencios, algún reproche y, al mismo tiempo, comprensión.

Cierto, hay detalles o subtramas que no acaban de encajar o no se explican o yo no he entendido (¿el animal disecado? ¿Cómo uno de los implicados acaba formando parte de una de las familias afectadas?) pero lo cierto es que la historia no deja indiferente, la trama avanza con suficiente ritmo e interés, la intriga está presente y las interpretaciones, en general, son muy apreciables y combinan en un también destacable trabajo de movimiento, casi coreográfico.

Más allá de la intriga para saber qué pasó, Karen plantea reflexiones sobre cómo se afrontan las consecuencias de los actos de los hijos. ¿Hay redención sin condena? ¿Es imposible para unos padres no exculpar siempre a sus hijos? ¿Harán todo lo posible para que salgan lo mejor parados posible y eludan las consecuencias de sus actos? ¿Qué sacrificios harán para ayudarles?

KAREN és la nova obra d’Ever Blanchet dirigida per Marta Gil Polo.   

KAREN forma part del cicle "Valors familiars en escena" amb TANCATS de Gai Soler que es podrà veure en aquesta mateixa sala al juliol. Les dues peces reflexionen sobre el comportament ètic i moral a l’interior de la institució familiar en la societat contemporània.

KAREN relata la vida de dues famílies que comparteixen destí. Un fet del passat que mantenen ocult, els va obligar a enviar els fills a països sense conveni d'extradició amb Espanya. Quan nosaltres ens endinsem en l’obra han passat tretze anys d’aquells fets.

L'Andreu (Armand Villén) és policia i pare del Nil. La seva dona Tena (Maria Clausó) acaba d’arribar de visitar el seu fill que viu a Colòmbia i es pare de dues filles.

El Mario (Pep Planas) és metge i viu a Austràlia amb el seu fill Marc. Està separat de la seva dona, la Carla (Isabelle Bres) que viu a Barcelona amb l'Abel (Carles Pulido) un noi lleidatà, d'ascendència marroquina, a qui ha afillat.

La Carme (Isa Mateu) és infermera i amiga de les dues famílies.

Com veieu un argument força embolicat, que a nosaltres ens va semblar massa irreal i sobretot a la primera part de la representació ens va fer perdre l'oremus, perquè no enteníem gairebé res, però ...

... segons explica l'Ever Blanchet, el text està inspirat en uns fets reals, en saber d'un jutge que no va poder encausar dos adolescents, acusats d'un important delicte , perquè les famílies els van treure del país. I li va fer plantejar-se les preguntes:

Faries qualsevol cosa pel teu fill?

Podem moure al nostre gust la línia que separa el bé del mal?? en aquest cas, serem sempre bones persones??

KAREN està plantejat com un thriller que indaga en els límits morals i explora la responsabilitat de la família en la sobreprotecció dels fills, així com la pervivència dels valors masclistes en el si d'ambdues famílies.

Un relat que comença pel final, amb la tornada d'en Mario a Barcelona. Encara no sabem quins són els fets que han afectat les seves vides en una primera part, on només coneixem els personatges, amb una posada en escena efectista que juga amb les cadires i les llums. Una intriga que quedarà resolta quan la trama retrocedeix tretze anys en el temps i som coneixedors dels fets que ho van canviar tot a les dues famílies.

El text obre també un espai de reflexió sobre els comportaments masclistes de la societat actual, i que poden derivar en episodis de violència de gènere. Tot i això, nosaltres creiem que peca una mica de massa "moralista" especialment en el tema de les relacions sexuals.

La manca de valors fonamentals i la insuficient confiança entre pares i fills que permetin ajudar l’orientació en l’àmbit de la intimitat i les relacions afectives i sexuals.

Marta Gil Polo ha dirigit la proposta amb la col·laboració de Daniel Cuello-Esparrell i amb l'escenògraf Jordi Bulbena ens presenten un espai no realista amb una taula gran al centre i sis cadires situades delimitant l'espai, des d'on els personatges interactuen intercanviant les posicions. Molt encertada aquesta posada en escena que juga a la perfecció amb les llums de Daniel Gener. Els canvis de vestuari ajuden a situar l’acció en el lloc on transcorren els fets.

Ens han agradat totes les interpretacions que perfilen perfectament els diferents personatges destacant per la seva expressivitat la d'Isa Mateu en el paper de la infermera que odia el mes d'agost.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

I si aquella cosa fos greu,...eludiríes les teves responsabilitats?

Dins el Cicle Valors Familiars en Escena que es pot veure al Teatre Gaudí, hi ha programada l’obra “Karen” d’Ever Blanchet. Es tracta d’un thriller inspirat en fets reals que ens fa reflexionar sobre quins són els límits en la sobreprotecció dels fills, i quines són les seves conseqüències.

Dues famílies es veuen obligades a prendre decisions davant d’un esdeveniment tràgic. Son persones amb estudis i per tant no ignoren la gravetat dels fets. Cal actuar ràpid i trobar una sortida.

“Karen” és una reflexió crítica sobre l’ètica i la moral, el bé i el mal, el desig i la voluntat, la raó i la consciència.

Coses que m’han agradat de “Karen”, i coses que no m’han convençut:

Per exemple, la idea argumental m’ha agradat molt, penso que abordar el tema sobre, quins són els límits de la sobreprotecció dels pares envers els fills és molt interessant. Tots els que tenim fills tendim a sobre protegir-los, conscient o inconscientment; “Karen” ens fa replantejar-nos si tot fet és justificable.

M’ha agradat molt la posada en escena. Minimalista i alhora simbòlica.

Pel que fa a les interpretacions m’han semblat una mica desiguals, per un costat hi ha actors que m’han agradat molt la seva manera de treballar el seu personatge, però a la contra, n’hi ha hagut d’altres que els hi falta una mica més de naturalitat.

Que els principals protagonistes siguin els personatges absents a escena m’ha semblat molt original.

Hi ha algunes coses que no les vaig acabar d’entendre, com lo de l’animal dissecat, l’adopció del marroquí o per quina raó també marxa el pare cap a Austràlia.

Reflexió final. Com a mare, no sé que faria si em trobés en el la situació d’aquestes famílies; el que sí sempre he dit als meus fill és que, tots els actes tenen les seves conseqüències, i cadascú de nosaltres és responsable dels seus actes.

Joves incapaços de controlar els seus sentiments i els respectius pares es disputen la culpabilitat a quatre bandes, al Teatre Gaudí. Un thriller del qual en sabem el final només començar i que a poc a poc anem descobrint el perquè de tot plegat. A través d'un text que pots descobrir per on aniran els trets, es va desmantellant la trama d'aquesta obra ambientada a l'actualitat. Navegant per un mar on els prejudicis i els pensaments et poden jugar una mala passada, creus que els teus amics donarien la vida per tu.

Personatges perseguits per una mala decisió, que intenten defensar-se utilitzant arguments en contra dels altres, remarquen la falta de confiança entre pares i fills que creuen que tenen una estreta relació entre ells. Això queda ben reflectit a la posada en escena, on les distàncies entre personatges són més llargues del que és habitual, simbolitzant aquesta fredor dels enllaços que els lliguen. Les relacions es veuran afectades i posaran en ment de tots el preu que comporta mantenir una relació d'amistat.

Obstacles que et trobes pel camí de la vida que te la canvien d'un dia per l'altre i que et situen en escenaris que mai haguessis desitjat arribar. Molt bon recurs de l'espai i les distancies, juntament amb les llums que configuren una visió més fictícia d'aquest text natural. Obrint portes interiors i reclams de canvis de pensaments antics, Karen és el camp de batalla de dues parelles d'amics encobertes per les seves mancances personals.

 

Toda obra de teatro tiene que tener un significado, un objetivo, un todo que justifique que los espectadores hayan estado dedicándole su atención. A veces, el objetivo principal es desconcertar al público, proponiéndole una aventura arriesgada, diferente, que le haga salir del arquetipo de texto teatral que conocemos.

Bien, pues yo no sé cuál era el objetivo de Karen y, después de verla, tampoco lo tengo claro. La historia nos presenta a un hombre que vuelve a Barcelona más de 10 años después que se produjera un suceso con su hijo que le hizo decidir marcharse del país con él. Vuelve y se pone en contacto con la familia de quien fuera el mejor amigo de su hijo, y parte implicada en el hecho, excusándose de haberse ido, de dejarlos solos. A partir de aquí, conocemos a los personajes y acabamos, como ya nos pensábamos, descubriendo qué pasó hace una década.

Aunque el argumento no es el más original, sí que da la posibilidad de explorar los personajes y su evolución, haciendo un salto temporal hacia atrás cuando nos explican qué pasó realmente. De hecho, esto es lo que se esperaría, pero no es lo que se acaba mostrando. Nos encontramos a unos personajes que, aunque están definidos, quedan demasiado superficiales en el cómputo de la historia. No dejan de ser estereotipos de personas, acciones, reacciones y pensamientos que se pueden predecir desde el inicio de la obra. Algunas tienen un trasfondo interesante como el personaje de Abel (Carles Pulido), que tiene un planteamiento diferente y una evolución clara, pero del cual no se nos explica nada que dé sentido a su situación actual, todo lo sobreentendemos.

Personajes y diálogos forzados van sucediendo a lo largo de la trama, creando un texto que no te acaba de creer. Los más verosímiles son Mario (Pep Planas), Carme (Isa Mateu) y Abel, pero siempre con algunas reservas hacia la formación de su historia y actitud.

Este es el principal tropiezo de esta representación, su texto y su trabajo con los personajes en el escenario. En cambio, hay un gran trabajo en la puesta en escena, la transición temporal, el sonido y el juego de luces y mobiliario. Es una lástima, porque con más claridad en el texto y unos personajes bajo una mirada diferentes sería un espectáculo bastante interesante. Al final, queda como un momento confuso encima del escenario.