Jacuzzi

“Un musical electoral”. Només en pot sortir alguna cosa bona d’aquest subtítol. I més si ho signen el Marc Rosich i la Clara Peya. Les expectatives eren altes. Imagines que d’alguna manera o d’una altra es carregaran les (estrictes i encotillades) convencions del gènere, que portaran el macarrisme a un nivell bastant avançat i que somriuràs sovint amb la fina ironia.

El resultat supera totes les promeses de campanya: Jacuzzi és una genialitat que fa córrer la pixarada en tromba cames avall, sense pausa, des del minut u fins que s’han obert els llums i estàs sortint per la porta. Jacuzzi és una estripada/frikada/gamberrada exquisida. No hi ha res que desentoni. L’argument passat de voltes, fent servir els tòpics de l’esquerra-dreta política per rebregar-los al màxim, els actors/actrius entrant a sac en el joc tripós i desquiciat, la música sempre preciosa de la Clara Peya entrant i sortint d’escena a tranques i barranques, com si fos un personatge més...

Gràcies a tot l’equip per aquesta petita perla. Esteu tots de majoria absolutíssima.

Jacuzzi, escrita i dirigida per Marc Rosich i amb música original de Clara Peya, és un musical de butxaca que hem pogut anar a veure a la Sala Flyhard.

Una comèdia protagonitzada per una política d’esquerres i ecologista, que guarda un parell de secrets que no vol que transcendeixin: malgrat que ella sempre s’ha ventat de viure en un barri popular i no sucumbir a luxes, s’ha instal·lat a casa seva un jacuzzi.

Els tres personatges protagonistes és una petita caricatura de la realitat (política i social) que tenim. Fins i tot el Ramón, Ramona i Ramonet (tots tres protagonitzats per Oriol Guinart) és el contrapunt als polítics i a un segment de la societat.

Si no vaig errat, és el primer cop que podem veure un musical a la Sala Flyhard i sense intenció de ser un musical com d’altres. Els actors no són cantants professionals, ni intenten ser-ho. És per aquest motiu que encara atreu més els moments musicals. A més, aquests números musicals estàn lligats a la perfecció i sense voler tallar en excès la trama de la història.

Tenim la presentació de l’Agnès Amich, en Ramon i l’Àngela Amat en la primera part de la funció. A cop de comandament  ja tenim la primera canço entra sense cap mena de problema en la història. Però seguim amb la presentació dels protagonistes i amb un nou click una nova canço. Ja tenim l’entrada de tots els moments musicals, sempre acompanyats a cop de comandament a distància.

Una vegada que tenim tots els elements a escena, comença l’acció. Una comèdia entre jacuzzi, lavabos, polítics i molt humor àcid on van apareixen morts cada dos per tres. Cada cop amb un final més surrealista que l’anterior.

Podeu veure la meva opinió a l'enllaç

Per favor no us perdeu aquesta Rosichcada!!!

“Jacuzzi” un musical polític escrit i dirigit per Marc Rosich amb música de Clara Peya. Un musical de cambra a modo de thriller còmic musical, protagonitzat per tres personatges si més no peculiars. Uns personatges que podríem classificar-los d’esperpèntics i caricaturescos. Laia Alsina Riera, Oriol Guinart i Antònia Jaume interpreten l’Agnès Amich, en Ramon i l’Àngela Amat, els principals protagonistes d’aquesta esbojarrada comèdia.

Una comèdia que parla de tots i de totes, d’esquerres i de dretes, de pactes i xantatges, de duos i trios, d’armaris i tisores, de Ramon Llull i Salvat Papasseit.

Una obra original, lluminosa, acolorida i divertida.

Bé,  que si voleu saber-ne més hi haureu d’anar.

Jo m’ho vaig passar genial !!!  Vaig tornar a casa amb un somriure d’orella a orella, i pensava...com m’hagués agradat estar dins d’un assaig enmig de tota aquesta colla.

Si voleu riure i passar una bona estona aneu a veure “Jacuzzi”

***/****

Jacuzzi es una comedia actual, divertida y muy bien representada. Es una crítica despiadada a la imagen que dan o tienen que dar los líderes de los principales partidos políticos, a la imagen obligada que debe ir ligada a cada ideología política. Es una crítica también a la todavía hoy existente vergüenza de salir del armario de las parejas homosexuales i además ostentan cargos públicos o pretenden ganar unas elecciones. Es irónica, sarcástica y arranca risas entre el público por las situaciones cómicas que se presentan. Es irónica hasta que hace un giro exagerado y se decanta hacia un plano más esperpéntico.

Estoy segura que Marc Rosich se ha divertido mucho con la creación y la dirección de esta obra. Para él habrá sido un divertimento y para nosotros también.

Como siempre, Clara Peya compone magistralmente en la dirección necesaria. La música es muy adecuada al tema y a los personajes los cuales, sin ser cantantes profesionales, pueden desarrollar con facilidad unas melodías muy apropiadas al texto.

Antònia Jaume y Laia Alsina son ya conocidas intérpretes del teatro catalán y, aunque han pisado mucho los escenarios de gran formato, están muy a gusto tan cerca del público. Oriol Guinart es el que más me ha sorprendido. También es muy conocido en el mundo del teatro y en Jacuzzi tiene tres papeles. Sabe mantener la comicidad de los personajes aguantando bien el tono y sin caer en el ridículo.

Mi madre hubiera dicho: “es una obra para pasar el rato”. Yo en este caso le diría que esta obra, además, plantea situaciones extremas que hacen pensar y ayudan a descubrir que la realidad no está tan alejada de la exageración presentada en jacuzzi.

Una desilusión. Iba con muchas ganas, por el equipo creativo de calidad más que contrastada, Marc Rosich (Qué fue de Andrés Villarosa) y Clara Peya (en solitario o con Les Impunxibles), la apreciable línea, en general, de la programación de la sala Flyhard y su apuesta, por primera vez, creo, por un musical. Esperaba mordacidad, conexión con el público, algo de astracanada -claro que sí-, una propuesta gamberra, con ritmo, cómica, contemporánea e inteligente. Desgraciadamente, también esperaba que me interesase.

La premisa, aunque ya vista, podía dar de sí: dos políticas en campaña, encarnizadas enemigas y sentimentalmente unidas, sin que ello pueda hacerse público. Un juego de enredos, de tapar mentiras que cada vez se van haciendo más grandes y que va adquiriendo tintes de farsa. Admito, y lo siento, que me aburrí pese a algún gag muy buena, como la comicidad ligada a las referencias literarias, y a que visualmente capta la atención. La entrega de los intérpretes es incuestionable pero aparte de que, para mí, falta química entre la pareja protagonista, ha habido demasiado atrevimiento o inconsciencia al configurar un reparto donde no todos parecen estar habituados al género musical (perdón si no es así, pero eso me pareció). El contraste es aún mayor con una Laia Alsina, de reconocida calidad interpretativa y solvencia vocal (protagonista, por ejemplo, de uno de los momentos teatrales de la temporada en Akelarre) y con una comicidad absoluta (The Feliuettes, Parking Shakespeare).

La obra apunta, de inicio, a comedia sobre intrigas políticas y las contradicciones de los progresistas abanderados de la ética (de los otros, ya se presupone que no tienen), y acaba derivando, que podría ser interesante, en un gore de poca monta, que tiene su aquél. El problema es que por el camino hay demasiada repetición y el humor prácticamente no me llegó.

Al igual que no sería honesto sino expresara mi decepción, tampoco lo sería no decir que la sala estaba llena y el público reía.

Lo mejor: el diseño de iluminación, marca de la casa, y la excelente escenografía (quiero aquel lavabo!) milagrosamente encajada en aquel pequeño espacio.

Ahir dilluns 20 de maig vam fer cap a la Sala Flyhard, i hem de dir que tant de bo no haguéssim anat, perquè se'ns fa molt difícil escriure aquesta entrada sobre el treball d'una persona a la que admirem, apreciem i considerem un bon amic. Malauradament, JACUZZI és per nosaltres un projecte fallit, especialment en la dramatúrgia i la direcció.

Potser en llegir el subtítol de la proposta "Un musical electoral de Marc Rosich ....." esperàvem quelcom semblant a aquella peça que es va representar a la Sala Petita del TNC "A tots els que heu vingut" que ens va fer riure de valent. Res a veure, el que pretén ser una peça entre la farsa i el thriller, pateix d'una dramatúrgia inconsistent on els tres actors neden com poden.

Àngela Amat (Antònia Jaume), és l'alcaldable d'esquerres que comença la campanya electoral amb la simbòlica enganxada de cartells. Abans passa per casa seva on s'està instal·lant un Jacuzzi. Àngela vol fer signar a l'instal·lador (Oriol Guinart) una clàusula de confidencialitat... però ell només hi accedirà si li deixen fer ús privat de l'equipament un cop a la setmana.

Agnès Amich (Laia Alsina Riera) és la cap de comunicació del partit conservador, enemic polític de l'Àngela.

L’Àngela i l’Agnès fa anys que amaguen la relació sentimental que mantenen. L’embolic està servit…..

La música signada per Clara Peya està enregistrada i s'ofereix entretallada com a fil musical del jacuzzi, fet que ens impedeix gaudir d'aquesta creació com de ben segur mereix; per valorar-la com cal, potser l'hauríem d'escoltar de nou, sempre que aquesta música la poguessin escoltar deslligada de les lletres de les cançons, que al nostre entendre la malmeten.

Interpretacions a moments molt histriòniques i amb una gestualitat, al nostre entendre, excessiva. Tampoc resulta convincent la part cantada, tot i que han tingut a Mariona Castillo com a coach. Destacaríem positivament la part interpretativa de l'Oriol Guinart que es posa a la pell de tres personatges i les converses amb la Gladys, la teleoperadora que es converteix en amiga intima de les dues dones.

Una comèdia molt inconsistent, una dramatúrgia plena de tòpics amb algunes referències a Ramon Llull o Salvat Papasseit i una part de thriller amb un gir gore que porta a les dues protagonistes als assassinats sense escrúpols.

Com hem indicat en començar aquesta entrada, ens sap greu valorar negativament una proposta teatral, però nosaltres ens mantenim en la línia d’escriure el que pensem, sempre deixant clar que és una opinió personal, que no desmereix en absolut la feina que sabem que hi ha al darrere de qualsevol proposta.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ