iMe

Vivim en un dels periodes històrics en què més s'ha extés i desenvolupat la comunicació, podent per exemple en qüestió de només un segon parlar o veure a algú que està a l'altra punta del món, però malgrat això, vivim més tancats que mai en nosaltres mateixos. No és estrany, doncs, veure a algú mirar al mòbil enmig d'un sopar en un restaurant, durant la representació d'una obra de teatre o durant la projecció d'una pel·lícula al cinema, estant submergits en un món que malgrat amagar persones al darrera és del tot virtual i que els aïlla dels actes socials en què es troben participant. El més greu de tot és que la societat està començant a considerar com un fet normal i legítim comportar-se d'aquesta manera en situacions com les esmentades. Per això, obres com aquesta són una bufetada de realitat a les nostres consciències i un advertiment sobre el que pot acabar provocant l'espiral d'aillament personal produïda per un mal ús dels dispositius electrònics, de les diferents xarxes socials i d'aplicacions diverses. En aquest sentit, Ime esdevé una obra plena d'enginy que aconsegueix transmetre aquestes idees, entre d'altres, i que a través de l'humor i d'una història ben construïda aconsegueix fer reflexionar a l'espectador. Així, Roc Esquius utilitza la ciència ficció per apropar-nos una temàtica situada en una societat del futur que explicaria els problemes que es deriven de l'actual. Potser Ime com a sistema operatiu no arribarà a existir mai, però els problemes que es plantegen en aquesta hipotètica societat futurista ja els tenim en el nostre present.

Tot i els nombrosos aspectes positius que hi trobem, el text no acaba d'estar del tot polit, presentant alguns altibaixos que afecten especialment a la primera part, moment en que a la història li costaria d'arrencar i no s'acaba de resoldre del tot bé les diferents escenes individuals. Tanmateix, això no esborraria el meritori treball d'Esquius creant una història consistent i ben tramada, fet que també es trasllada a la seva direcció, la qual resulta efectiva i dinàmica, comptant amb quatre actors del tot encertats. Així doncs, estem davant d'una obra que es gaudeix mentre l'estem veient a la butaca del teatre, però que la continuarem gaudint al sortir gràcies a les reflexions que podem extreure d'ella, podent posar-les a debat amb els nostres coneguts o fer un exercici de reflexió personal al voltant d'aquestes.

Las nuevas tecnologías, como internet y las redes sociales son un instrumento de comunicación, de trabajo, de ocio y de información, que si no se llevan con medida puede cambiar a nosotros ya la sociedad en general, creando una adicción. Un hecho muy actual y del todo preocupante en la que nos encontramos hoy en día.

Puede ser la gente no es suficientemente consciente de la gran dependencia que tienen que estar conectados. Es muy triste ir a un restaurante y ver que la pareja de la mesa de al lado no tienen ningún diálogo entre ellos porque están pendientes de su móvil, aifon o Tablet; ver que los jóvenes pierden el mundo de vista si no tienen cobertura, la batería es baja o no encuentran el móvil; es patético ver que la gente mientras está comprando están chateando y ni siquiera miran a la dependienta cuando ésta les habla. Watsapp, Facebook, Twitter …. por desgracia, quien hoy en día no está conectado, no existe. Las tecnologías han invadido nuestra vida cotidiana y han influenciado tanto a nuestros hábitos, que incluso hemos transformado las formas de relacionarnos y de disfrutar del ocio. Todo esto es realmente preocupante, por eso es interesante ver cómo autores como Ivan F. Mula con su obra «2051, Una comedia distópica» y Roc Esquius con «iMe» toquen este tema y nos hagan reflexionar sobre el abuso del consumo de las nuevas tecnologías, de su peligro y de las transformaciones y consecuencias que ello supone para las estructuras sociales, económicas y políticas del mundo actual.

En «iMe» Roc nos presenta una sociedad que vive del todo enganchada a un servidor, donde las relaciones emocionales o sexuales es viven a través de internet. La gente no se relaciona físicamente sino virtualmente. Tres compañeros de piso, que no se miran, no se hablan, no se tocan, no salen a la calle, son personajes anónimos que viven enganchados a la red y que se pasan las horas del día navegando, buscando los datos de otros usuarios y escondiendo quiénes son en realidad, pero todo cambia el día que deja de funcionar el servidor … es el caos. Cambiar los hábitos es difícil. Adicción, abstinencia, recaída en el fácil, el conocido, pero con un paso adelante, ahora ya saben quién es quién.

Con una escenografía sencilla, una buena dirección de Roc Esquius (autor de la dramaturgia) y unas interpretaciones de Isidre Montserrat, Mireia Pàmies, Nuria Deulofeu y Bernat Mestre fantásticas podemos afirmar que estamos ante una obra totalmente recomendable para todos los públicos en general y una gran mayoría en particular :)

iMe habla de un futuro que se parece demasiado a nuestro presente. Los humanos se han implantado sus dispositivos móviles para estar conectados a las redes 24 horas a día. En un mundo donde hace años que nadie se mira en los ojos, ¿podemos decir que estamos realmente conectados?

Bajo esta premisa, Roc Esquius (autor y director de iMe) trama una magnífica historia llena de detalles y matices que hace reír pero que también hace pensar (¡y mucho!). Cuatro actores sobre una escenografía minimalista crean personajes entrañables, muy humanos y con los que nos podemos identificar.

Con una cartelera totalmente invadida por un Grec que parece que no acaba de dar la talla, iMe es un soplo de aire fresco, una historia realmente original y divertida que vale la pena ir a ver.

No os arrepentiréis.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Així, ras i curt, perquè és una comèdia que toca un tema d'actualitat, l'excés de connexió a les xarxes amb el que suposa de desconnexió en relacions humanes, però amb un toc de comèdia molt equilibrat, mesurat i amb cada cosa al seu lloc. Roc Esquius ha fet puntes de coixí amb el text i ha imposat autoritat en la direcció que ha portat als quatre actors a l'excel·lència. No és comèdia de riallades sorolloses, més aviat és de somriures continuats. No us la perdeu; aquests dies que al Grec s'han vist coses molt gruixudes, us anirà alliberar tensió, paraula de kabrota.

http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Els Dara Teatre han demostrat ser una companyia molt intel·ligent. Han aixecat el cap, han mirat al seu voltant i ens ho tornen en forma d'una comèdia molt original. I quan dic original no em refereixo a innovadora o trencadora sinó a tornar a l'origen: disseccionar la societat, trobar-ne els defectes i posar-nos-els davant del nas. El tema de l'obra ja us el podeu imaginar: les relacions humanes i les xarxes de comunicació. (algú, de manera força encertada, ha dit que és com un episodi de Black Mirror en clau de comèdia)

I ja que han aixecat el cap, jo els hi demano que no el baixin. Primer de tot, perquè poden estar orgullosos de tenir entre mans una obra tan ben acabada: des de la direcció al programa de mà (passant pel text, els actors, l'escenografia...) I, sobretot, perquè puguin seguir mirant-nos amb aquests ulls crítics i divertits.

Bé, crec que apartaré la vista de la pantalla i us vindré a recomanar l'obra en persona. Ens veiem pels teatres de Barcelona!

Esta es una comedia distópica que nos habla de un futuro, quizás no demasiado lejano, en el que la vida y todo el que la rodea está dominado por la Red y el mundo tecnológico. Las aplicaciones lo han suplantado todo, y las personas no se atreven a mirarse o a tocarse, porque no lo han hecho nunca o casi no lo recuerdan. Originales y prometedoras premisas para una comedia que no decepciona, sino que sorprende por cómo va desarrollando una trama nada sencilla y unos personajes muy interesantes. Bien es verdad que Roc Esquius -autor y director de la pieza- trae su material a buen puerto, a pesar de algunas contradicciones internas y algunos giros de guión un poco forzados.

Lo mejor de iMe es que está muy bien dirigida y muy bien interpretada, con cuatro actores que encajan perfectamente y que se divierten de lo lindo en cada escena. Además, el producto resulta simpático mientras lo ves… pero acaba dejando un poso amargo y peligrosamente contemporáneo. Y es que cuando sales del teatro, subes al metro, y observas que todo el mundo tiene un móvil o una tablet entre los dedos empiezas a sufrir ciertas paranoias. ¿Acabaremos sin mirarnos a la cara? ¿Nos amaremos vía Internet? ¿Expresaremos sólo los sentimientos y las necesidades más básicas a través de las redes sociales? Esperemos que no, pero si vais a ver este montaje de la Compañía Dara seguro que os acabáis haciendo preguntas similares…

Elegant i sofisticada com un telèfon intel·ligent, iMe és una divertida comèdia que exagera l’addicció de la nostra societat a Internet, les xarxes socials i les noves tecnologies fins a extrems tan hilarants com terrorífics. Escrita i dirigida per Roc Esquius, l’obra planteja un món on les persones ja no es miren mai a la cara, ni es toquen, ni tan sols es parlen directament. Aquesta premissa crítica resulta molt suggerent i un mirall força tenebrós on, com malalts que estimen la seva condició, no podem deixar de mirar-nos. En aquest sentit, el muntatge és molt encertat i troba el to just entre la paròdia i l’anàlisi sociològica. A més, la dramatúrgia de la història està plena de trucs, girs inesperats i alguna sorpresa interessant. Tot plegat, doncs, manté l’interès per les trames i el destí d’uns protagonistes que acabaran vivint tota una aventura livestream. També són molt originals les picades d’ullet al gènere post-apocalíptic (essencialment cinematogràfic), posant de manifest de forma irrisòria la nostra dependència envers una constant connexió a la xarxa. Malauradament, algunes de les seves argúcies argumentals són un pèl forçades i entren en contradicció amb la lògica d’alguns personatges, dels seus objectius i el seu comportament. En qualsevol cas, el treball dels actors és bo: simpàtic i mesurat; i es tracta, en general, d’un espectacle honest i actual que té molt clar a quina ferida vol ficar el dit, ho fa sense contemplacions i, a més, sense embrutar-se.