Hàbitat (doble penetració)

Aquest cop a l’últim moment per anar al Teatre Tantarantana i veure una de les propostes guanyadores del cicle de creació escènica DespertaLab 2018.

DespertaLab 2018 aposta per donar visibilitat a joves creadors (locals o a nivell internacional), i tant que ha donat visibilitat en aquesta proposta. És una obra escrita i dirigida per Roer Torns, en un encreuament d’històries connectades entre elles amb un nexe en comú, les xarxes socials.

A partir d’uns textos que han creat directament els actors, s’ha creat aquest muntatge en un espai que ens sembla una mena de pantalla de mòbil. On tot el que succeeix és per cridar l’atenció dels que estem a les butaques. El contacte que els joves realitzan amb la societat és a través de la pantalla, sense cap mena de comunicació real. Una visió sobre la comunicació dels joves (i a vegades no tant joves) davant la societat.

La proposta m’ha encantat, donar veu a la comunicació dels joves, ara falta que els joves assisteixin aquests dies que queden al Tantarantana. La veritat és que val la pena i veure que en pensen al veure’s reflectits. És una obra creada i realitzada per joves i que va més dirigides als joves.

Parteix d’una premisa molt interessant. A més van retransmetent (*) la funció en Stories de l’Instagram. I al tornar a casa el primer que he fet ha estat anar a veure les diferents Stories i m’he trobat que ... seguieix la resta de l'opinió a l'enllaç

Si una cosa podemos tener clara después de ver este espectáculo es que el hábitat de la juventud actual no es sólo la calle, o las discotecas, o los afters, sino el espacio virtual que conforman las redes sociales. Seguimos teniendo jóvenes perdidos, desarraigados o confundidos, como en generaciones anteriores, a pesar de que ahora la impersonalidad de las nuevas tecnologías acaba agravando o sobredimensionando los problemas. Ante esta premisa, un grupo de autores ha construido varios textos que Roger Torn se ha encargado de dramatizar y dirigir. El resultado tiene momentos interesantes y escenas visualmente potentes, pero la creación grupal no ayuda a desarrollar un proyecto coherente ni sostenible. Tenemos diálogos crispados, situaciones extremas, utilización de móviles y tablets, muchos gritos… e incluso alguna canción. Tenemos también cinco actores bastante esforzados (Diana Gómez, GeorginaLatre, Maria Hernández, Jaume Viñas y Rafa Delacroix) y un espacio escénico con mucho sentido, pero todo ello resulta inconexo, sin alma. Quizás era uno de los objetivos del proyecto, a pesar de que como espectador no me acabé de sentir cómodo en ningún momento. Hemos visto recientemente otros propuestas de estilo similar, incluso con premisas muy parecidas, que llegaban a conectar mucho más y que transmitían un mensaje más claro y comprensible.

Si una cosa nos puede hacer tener una cierta esperanza respecto a las futuras generaciones, es la existencia de jóvenes creadores que, más allá de ser víctimas de su momento histórico, tienen la capacidad de tener una visión crítica de la realidad con la que conviven. El director y dramaturgo Roger Torns, voz inquieta en constante experimentación, propone con Hàbitat un interesante compendio de algunos de los rasgos más enfermizos a los que nos ha llevado la sociedad de las redes sociales. Sin caer en un pesimismo impostado o apocalíptico, lo más interesante de la propuesta es una conexión muy inteligente entre la forma y el contenido de su discurso. El uso de los teléfonos móviles por parte tanto de los actores como de los espectadores acaba por resultar caótico y agotador, dando pie a una reflexión muy valiosa sobre nuestros propios comportamientos en nuestra vida diaria. Ciertamente, es difícil seguir las diferentes historias que se explican en el montaje, a pesar de conseguir algunos momentos visualmente muy sugerentes y la máxima entrega física de los intérpretes. En resumen, podríamos decir que han captado muy bien el empacho tecnológico, el banal exhibicionismo y el vacío existencial que sufren los más jóvenes hoy en día, para tirárselo al público a la cara… a pesar de que esto no resultará demasiado complaciente para ciertos espectadores.

Hàbitat: lloc o espai on viu una comunitat de manera còmoda i resistible.

Aquest és el primer espectacle que es pot veure dins el cicle Desperta-Lab. A partir de textos base d’un grup de joves actors, neix “Hàbitat (Doble penetració) de Roger Torns, un muntatge on tota l’acció transcorre dins un espai escènic tancat i aïllat al públic, però visible als ulls de tots els que hi som presents. Es tracta de un seguit d’històries de persones anònimes, que es troben exposades a tothom, i connectades entre elles mitjançant les xarxes socials. Un hàbitat en el que en un principi era un lloc al qui hi pertanyia una generació relativament jove , però que de mica en mica hem anat formant part la resta de la societat, indistintament de la nostra edat i estatus social.

Si tens una botiga online, una web corporativa o un blog, una de les millors coses que pots fer és estar present i actiu a xarxes socials. Messenger, Instagram, Facebook, Twiter, whatsApp, LinkedIn, Wallapop,... són actualment la nostra manera de comunicar-nos i relacionar-nos; uns per solitud, altres per reconeixement, per comprar o per vendre,... Són l’aparador on ens mostrem (real o no)..., però el que sí es cert, que d’una manera o altre, tots acabem formant part d’aquest joc irracional . O en formes part o et quedes fora. Curiosament els que no evolucionen amb les noves tecnologies i formes de comunicació, són els que al final queden aïllats de la resta.

El problema esdevé quan un oblida que tot és virtual i que en realitat les amistats en molts casos no són reals. A mi m’ha passat. Estic dins un grup virtual “tancat” sobre hàbits alimentaris en els que actualment som més de 16.000 membres ( membres, no amics.Cal tenir-ho present).No conec a ningú, ni ells em coneixen a mi. L’altre dia, i de manera privada, hi va haver una persona demanant-me ajuda. El cas era complicat. Quin mal trago!!!  Realment aquella persona creia que jo la podia ajudar.

Tinc 50 anys, tinc Facebok, Instagram i twiter, i haig de reconèixer que estic pendent si tinc un me gusta o no. Em moc per internet. Pertanyo a diferents grups virtuals. Compro i ven per Wallapop. Penjo diàriament fotos a l’Instagram (personal i laboral). Em comunico per whatsApp.  El pitjor de tot és, que de vegades no m’he n’adono que estic fent el que he recriminat un munt de vegades als meus fills: estar pendent del mòbil, fins hi tot a taula.

Aquesta proposta m’ha servit per reflexionar i arribar a la següent conclusió: Tot i que necessitem de les xarxes socials per tal de no quedar fora del sistema, no deixeu de banda les relacions personals, cuideu les amistats reals i el tracte directe amb les persones. No ens convertim en ésser solitaris amb milers d’amics virtuals.

***/****

Veiem i escoltem els personatges a través d'una cortina transparent de plàstic. És una interferència, un obstacle per a la comunicació, perquè del què ens parla Hàbitat... és de la comunicació frustrada, de la incapacitat, malgrat tot, d'establir contacte real amb els altres, i de la paradoxa dramàtica a què ens enfrontem avui dia: en el moment en el qual la tecnologia més ha posat de la seva part per a connectar-nos, més difícil està essent la comunicació veritable.

Roger Torns ha pensat la posada en escena a partir d'aquesta paradoxa i de les conseqüències funestes que ja comencen a definir el signe dels nostres temps. Un escenari encaixonat entre dues cortines on cinc personatges miren d'enregistrar amb avidesa tot allò que diuen o que fan, com un intent (infructuós) de deixar constància de la pròpia existència. Als personatges els han convençut que cal acostar-se a la realitat fent-la passar pel filtre de la pantalla, de les taulestes, del mòbil... S'hi enfronten, doncs, indirectament, a una realitat ja transformada, retocada al nostre gust.

Actrius i actors entregats a la causa es posen en la pell, a flor de pell i sense concessions, dels protagonistes d'una generació que pateix perquè no sap com dir-se les coses, no sap com tocar-se ni com fer-se petons, que ha substituït la conversa pel monòleg o pel cop de puny.

Torns ha fet diana en tots els sentits perquè ha fet visible allò que sovint intuïm que està passant però que no som capaços de fer patent. Cal anar a l'Atrium, perquè aquests dies s'hi està fent visible l'invisible.

 

I ja hem arribat a la quarta edició del Cicle Desperta LAB que organitzen conjuntament la Nau Ivanow i la Sala Atrium, un cicle que aposta per donar visibilitat a joves creadors tant del nostre país com en l'àmbit internacional.

La proposta guanyadora del primer premi és la que vam veure diumenge dia 15 a la Sala Atrium, HÀBITAT (DOBLE PENETRACIÓ) de Roger Torns.

Aquest projecte és el treball final de carrera de Roger Torns, amb el que hem coincidit en múltiples propostes, tant en la seva faceta de dramaturg, ajudant de direcció o actor.

Cinc actors darrere d'un plàstic transparent, equipats amb mòbils i tauletes i fins i tot un petit ordinador, connectats en directe a les xarxes socials. Ens conviden a gravar i fer fotos i compartir-les a Instagram, Facebook o Twitter.

.... i així ho faig, intento gravar algunes escenes i compartir-les en directe per Instagram; intento també xatejar amb algun dels actors que estan actuant, als identificadors que ens han facilitat, però no ho aconsegueixo. Finalment abandono la idea, perquè ja és suficient "caos" per mi intentar seguir les històries que ens expliquen a escena.

Sense una estructura narrativa clara, observem els cinc actors que estan en un mateix espai però interaccionen poc, parlen, però no s'escolten, no es toquen, no es miren, estan sols. Estan en el seu món, un món fet de petites parcel·les de la vida dels seus amics virtuals que comparteixen a través de les xarxes.

Les històries d'HÀBITAT s'entrecreuen les unes amb les altres i sovint nosaltres els espectadors confonem els personatges perquè presenten personatges que volen estar a tot arreu i que en realitat acaben sent únicament un perfil a les xarxes socials.

Els actors que la interpreten es deixen la pell a l'escenari .... Diana Gómez, Georgina Latre, Maria Hernàndez, Jaume Viñas i Rafa Delacroix, ens mostren una generació als que els hi costa arrelar en tots els sentits i en tots els àmbits, el familiar, el de parella, el de les amistats, el de la comunitat on viuen .... Per ells que creuen en ben poques coses, la vida és quelcom efímer. Tenen l'absoluta necessitat d'exhibir-se per sentir-se algú. Necessiten la mirada aliena per sentir-se estimats.

Roger Torns recrea una analogia del que passa a la xarxa, on hi ha un excés de material bolcat sense filtres del qual és impossible estructurar un discurs general i global. L'obra parla sobre la necessitat de projectar-nos a crits per demanar que ens estimin, per sentir que formem part d'aquest món.

Una proposta valenta, agosarada i una posada en escena totalment eclèctica que en molts moments ens ha confós i despistat, impedint que seguíssim l'acció amb claredat, malgrat que el missatge que ens volien transmetre, creiem que en general l'hem captat perfectament.

Malgrat això, una proposta que creiem s'ha de recolzar, pel seu valent plantejament i per l'honestedat en les interpretacions de tots els actors.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Hàbitat (Doble penetració) ha sido la ganadora del primer premio DespertaLab, otorgado por la Nau Ivanow y la Sala Atrium, que premia espectáculos de teatro experimental.

El espectáculo, con dirección y dramaturgia de Roger Torns, presenta un conjunto de personajes que viven conectados a las redes pero desconectados de sí mismos. Personajes que buscan el amor, el reconocimiento y la sensación de comunidad en el mundo después de las redes sociales.

Hàbitat lleva su premisa hasta las últimas consecuencias invitando al público a participar de la vida virtual de los personajes a través de sus cuentas de Instagram. Durante la función, podemos grabar, hacer fotos, hacer stories o utilizar el móvil para ver los que hacen los personajes en directo (todo con respeto para no molestar al resto de espectadores).

Con una puesta en escena desnuda pero llena de hallazgos y una entrega absoluta de sus intérpretes, Hàbitat plantea preguntas interesantes sobre la humanidad contemporánea. No os la perdáis.

Más información en Somnis de teatre