Guillem Albà i Clara Peya: Pluja

Ells dos han trobat la manera de fer dialogar els seus llenguatges des de les seves respectives sensibilitats. Un espectacle que parla de la vulnerabilitat i de com de vegades ens sentim petits. Ens han fet gaudir i pensar molt. Felicitats per la posada en escena, pels textos, per la música, per tot! Una delicatessen, una petita peça d’orfebreria amb un punt de màgia. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/12/29/pluja/

Pluja. Pluja la que cau dels meus ulls. Dels meus, i dels de molts altres espectadors. Fem un bon ruixat d’estiu! No oblide les cares dels que tinc al davant, la seva mirada il.luminada i els seus somriures. Veig com l’infant que tot adult tenim a dins ben amagat, ara s’ha apoderat de tots els cossos allà presents. Deixem el que portem en un espai a l’entrada i, ben lleugers i sense lligams, ens submergim de ple en un altra realitat. Per un moment fem el que tantes vegades arribem a desitjar: parem el món en el que ens movem i baixem una estoneta per endinsar-nos en un altre. Entrem a un univers ple de màgia, una imaginació desbordada i pura poesia. Aquí el temps, l’espai, les dimensions…es mesuren amb una altra vara de medir…de fet, ni es mesuren! Aquí importen les persones, les seves emocions, les seves reflexions. Allò petit és fa gran i allò gran pot esdevenir ben petit. La vulnerabilitat lluny de fer-nos petits ens pot fer molt grans. Aquets dos grans artistes es fan petits i pròxims, mostrant com són vertaderament de grans! Des de la intimitat, des d’una senzillesa deliciosa, des d’una complicitat meravellosa, des d’una tendresa infinita, des d’un joc delicat i arriscat al mateix temps. Tanta qualitat posada en escena, tant des de la veritat i des del sentiment més autèntic, transporta a un estat oníric que no ens abandona al creuar de nou la porta de la sala. No em ve gens de gust tornar a creuar aquesta porta en l’altra direcció… Emocionem-nos! Deixem-nos sentir i expressem-ho! Això bé ens pot portar una pluja d’insults com un bon xàfec de besos! El que està clar és que si sentim i ho compartim la vida té un altre color! Un espectacle espectacular sense buscar la espectacularitat. NO US EL PERDEU!

A vegades tens afinitat amb un cantant, un grup, un actor… Sense ni saber perquè, hi ha una connexió entre l’espectacle i tu, que no pots explicar i això és el que em va passar amb Pluja, l’espectacle que ahir va iniciar el cicle Escenes de l’Auditori.
Guillem Albà em fa atrapar des de la primera actuació. La primera vegada que el vaig, encara intento confirmar que no vaig equivocar-me, era com mestre de cerimònies del Circ d’hivern de Nou Barris, com a professor de tenis. Després el vàrem veure en La Marabunta, primer al Teatre Principal i més tard a la Fira Mediterrània de Manresa, o al revés. I no puc oblidar-me de Rhum al Teatre Lliure de Gràcia. L’última vegada que l’hem vist ha estat de nou amb La Marabunta, en la celebració del 10è aniversari a l’Auditori de Barcelona (Llegir la crònica), al costat de la Clara Peya, la Sol Picó, l’Alguer Miquel dels Txarango i altres amics. De la Clara, fins llavors, no podia dir gaires coses, sols que la seva passió per la música traspassa l’escenari.
Avui estic més nerviosa que mai. Sé com és l’espectacle que veurem i sé que és meravellós i, esperant per accedir a la sala, no puc deixar de pensar en què durant aquesta Fira Mediterrània, quan vaig estar en l’estrena (Veure les imatges), l’espectacle em va tocar tant, que vaig estar incapaç d’escriure una sola línia. Encara recordo la fulla en blanc, davant de mi. El meu neguit per no destripar l’espectacle i el contrast amb les ganes que tenia per explicar el que havia vist. Les paraules no arribaven més enllà del meu pensament. Era impossible escriure ni una sola lletra. Avui espero que sigui diferent.
A la Fira Mediterrània gaudíem de l’espectacle a l’aire lliure, sota els estels de la nit i l’ambient semblava fet per gaudir-ne. Avui, res a envejar, doncs l’Auditori té una acústica genial i fa atenció al mínim detall. L’escenari petit i íntim, permet fer una actuació sense micròfons, molt propera als espectadors, que acabem formant part de l’espectacle. La Clara i en Guillem ens esperen i ens ajuden a col·locar-nos. També espera, pacientment, una piano de cua i una banqueta.
A partir d’aquí no seré jo qui digui res sobre el que ha passat. El que si diré és que hi ha tot un l’univers de sentiments que s’escampen, per l’escenari, entorn de la vulnerabilitat de les persones. La intimitat que es genera entre en Guillem i la Clara, fruit dels suaus moviments i les tendres mirades, ens acaronen a tots. L’energia de la Clara al piano, contrasta amb la timidesa que em transmet, tot i no que la conec. Partint de la insignificança de la nostra existència, en comparació a l’univers, repassen els sentiments, amb el poder dels gestos, les paraules i la música, una música composta expressament per aquest espectacle.
Simplement un espectacle subtil, delicat, tendre, ple de sentiments i sensacions. Un espectacle que sembla petit i que en realitat és molt gran i que ningú que ami la vida i les arts, pot deixar de veure. Mentrestant, solament espero tornar a veure’ls aviat.