Fuenteovejuna

Ens agrada aquesta barreja de ball folklòric, de dansa contemporània i sobretot d'autèntic flamenc; una coreografia que va crear Antonio Gades a partir de l'obra del mateix nom, escrita per Lope de Vega l'any 1613.

Per Antonio Gades, mort l'any 2004, aquesta va ser la seva última producció com a coreògraf. La Companyia Antonio Gades té aquesta coreografia molt per la mà, i la sincronia dels ballarins és envejable, així com la interpretació dels quatre ballarins solistes actuals. Cal destacar també l'espectacular vestuari i el treball d'il·luminació molt estudiat per cada una de les escenes.

Malgrat tot, no vaig gaudir tant com jo esperava, segurament a què el pas del temps ha fet canviar els meus gustos en qüestió de dansa i ara aquella que en el seu dia em va meravellar, ara tot just em fa vibrar una mica, però no m'arriba a apassionar.

Si voleu veure la nostra crònica sencera, cliqueu AQUÍ

La Companyia Antonio Gades recupera la última coreografia del genial ballarí Antonio Gades que porta per títol “Fuenteovejuna”, inspirada en la novel·la homònima de Lope de Vega.

Aquest ballet sorgeix d’un encontre entre Antonio Gades i l’escriptor José Caballero Bonald, que mitjançant escenes i seqüències en van fer una continuïtat argumental de l’obra.

Gades va ser innovador, creador i visionari dins la dansa flamenca. Tenia una visió molt clara de la sobrietat i serietat del flamenc, i va saber fusionar el sentit popular del ball flamenc a l’espontaneïtat i disciplina de la dansa clàssica. A “Fuenteovejuna” podem veure aquesta unió entre el flamenc antic i el contemporani, fusionat amb les danses tradicionals espanyoles.

El tema principal és la denúncia social sobre els abusos de poder; el clam d’un poble solidari, on la dignitat els porta a la única sortida possible.

És una novel·la basada en un fet real. Escrita fa més de quatre cents anys, segueix sent del tot actual. Els abusos contra el més dèbil existeixen avui en dia, igual que les ànsies de llibertat del poble que les pateix.

L’escenografia, dissenyada per Pedro Moreno és molt bàsica i multi adaptable. Uns quants baguls, cadires i tamborets defineixen l’espai del poble i uns cubs amb unes llances fixes al damunt defineixen el palau del Comendador. Els baguls en el seu interior guarden llençols i altres objectes de l’atrezzo, com les eines de conreu, que són realment espectaculars. Els cubs amb les llances tenen una doble funció: tron del Comendador i presó on s’encarcerarà a Frondoso.

El vestuari, també dissenyat per Pedro Moreno, plasma a la perfecció els dos mons que apareixen reflectits a Fuenteovejuna ( el del poble i el de l’autoritat) .Un vestuari inspirat en el context econòmic d’aquella època, i no pas en la vestimenta popular. És molt versàtil: partint d’un vestit bàsic es construeix i desconstrueix segons el moment de l’obra; així podem veure com el doble faldó del vestit es pot recollir com si fos un davantal, o es pot convertir en una peça més elegant al recollir-lo amb una pinça. Els vestits són de cotó, de tons marrons, ocres, blaus i vermell fosc. Un bon efecte de llum sobre ells, aconsegueixen la calidesa que Gades buscava per aquest espectacle. Les noies porten sabates de taló i els nois botes de tacó baix. L’efecte del vestuari s’arrodoneix amb una bona caracterització, on cada dona llueix un pentinat diferent i el maquillatge aconsegueix definir a cada personatge.

La il·luminació dissenyada pel mateix Antonio Gades, està molt cuidada i és del tot important en el transcurs de l’obra, així podem apreciar una gama de colors que van del blau a l’ambre, el contrast dels clars- obscurs que van de la penombra a la llum intensa. Una llum diferent per mostrar l’estat d’ànim dels personatges. Un to de llum per marcar-nos l’avançament del dia. Una llum que de vegades ens dona la sensació d’estar veient la pintura plasmada d’un quadre. Una llum que dona protagonisme al personatge. Una llum que realça les coreografies.

Les coreografies són sòbries i elegants. Gades treballa amb el mestre de ball folklòric Juanjo Linares i compta també amb l’assessorament d’Alberto Méndez, coreògraf del Ballet nacional de Cuba. Una barreja de danses morisques del S.X, danses del folklore extremeny, jotes d’Extremadura, de Castella La Mancha i de Castella Lleó,” jotillas andaluzas”, “zapateao flamenco”, ”zapateao por seguidillas”,...

Gran treball d’interpretació d’actors, ballarins, músics i cantaores. Quatre actors, vuit ballarines, sis ballarins. Quatre veus fantàstiques dels cantaores (Maria Carmona,”Piculabe”,Juañarito i Alfredo Tejada) i dos guitarristes de luxe (Antonio Solera i Camarón de Pitita).

La composició musical es va crear en tan sols quatre mesos. Neix de fusionar la música popular, amb la música de creació del compositor Antón Garcia Abril. Fusió d’antics cants camperols de la sega, “bulerias”, cançons populars castellanes, rumba, cançons populars extremenyes, jotes castellanes, boleros de Zamora, “palmas” i “quejios”, fanfàrries, tangos extremenys, cante a capella, “cantes por soleá”, “alegrias gaditanes” amb fragments dels compositors Mussorgsky (“Catacumbas” i “El Gnomo”), Melchior Frank (“Fanfàrria”), Samuel Scheidt (“Courante Dolorosa”), Antón Garcia Abril (considerat com el Picasso de la música) i Faustino Núñez (“El dolor de las mujeres” i “Acoso”). Una barreja folklòrica espanyola que personalment a mi no m’ha convençut.

Fantàstic l’ Adagio per guitarra flamenca d’Antonio Solera, el cant a capella del tema “Como me duele”,les escenes de “El Lavadero” i els Quadres muts de diferents escenes de l’obra, que es van recreant al final de l’espectacle, mentre el públic aplaudeix entusiasmat.

També cal destacar els efectes sonors imitant els sons de la natura, la veu d’Antonio Gades en dos ocasions durant l’espectacle ( resant una oració castrense del S.XV, i fent de jutja que interroga al poble), i els diàlegs mitjançant els pals flamencs per narrar la història.

Com l’acció transcorre en un poble de Córdoba, hagués preferit veure una barreja de ball i danses típiques andaluses, i no aquest poti poti de danses i balls regionals espanyols.

L’escena del casament per exemple,...aquesta barreja de dansa extremenya, castellana manxega i asturiana...què voleu que us digui... Un casament típic extremeny a Andalusia?...a mi no m’ha convençut. Tot i que haig de reconèixer que és d’una bellesa escènica increïble i d’una interpretació molt ben executada.

Començament i final molt emotiu, amb una mateixa imatge : els camperols llaurant la terra mentre interpreten la cançó “Cantes de Trilla”.

La veritat és que reconec que estem davant d’un gran espectacle de dansa, possiblement fins hi tot un *****, però com a mi no m’ha convençut aquesta barreja d’estils folklòrics, que ja posats, hi ha faltat la sardana o la rumba catalana, la meva valoració es de *** ½ / ****

M’esperava molt més flamenc

Diez años antes de morir, Antonio Gades creó su última gran producción, Fuenteovejuna. A pesar de que quedó pendiente un proyecto sobre Don Quijote, creo que esta fue una obra culminante, en la que encontró la medida justa para dramatizar un ballet y conservar a la vez el espíritu del texto teatral. Se trata de una coreografía que mezcla géneros (flamenco, danzas populares españolas, ballet clásico…) y momentos muy descriptivos con otros de auténtica fiesta flamenca, como ya pasaba en la Carmen creada junto con Carlos Saura. Pero aquí todo está mucho más ligado y tanto el vestuario como la música elegida nos aportan una visión más homogénea de todo el conjunto.

Al igual que en el montaje de Carmen, la música y el canto en directo aportan una magia y un ritmo que enamora. Los bailarines, por otro lado, demuestran una gran técnica de danza española, especialmente en los números más corales. En el caso de los protagonistas hay que destacar unos fantásticos Silvia Vidal y Álvaro Madrid, así como un Antonio Canales que a pesar de mostrar un cierto cansancio en algunas partes de la obra tuvo tiempo para mostrar apuntes de genialidad. En definitiva, una revisión del clásico creado hace más de veinte años que reaparece ahora con todo el esplendor y que hace justicia al original.