Forasters vindran...

Senzillament…perfecta. I molt valent…
Als catalans de pura cepa no els hi agrada que els hi parlis de la seva eterna xenofòbia. No volen saber com et sents… volen invisibilitzar el patiment que generen… Sembla que només els fa feliços parlar de… Franco.
Una obra d’art emotiva, real, autèntica, i, malaraudament: actual, vigent i necessària.
Els actors… Genials.
La lucidez y la verdad no son unca bienvenidas, provocan desencanto y frustración…
Gràcies.

El teatre documental és un gènere (o subgènere) que ja fa temps que s’ha fet un lloc a les programacions i propostes de teatres i festivals d’aquí, amb muntatges magnífics però que sovint ens acosten temàtiques molt interessants i necessàries però que no ens toquen tant de prop, com és el cas de les dels mexicans Lagartijas tiradas al sol o d’Azkona & Toloza, entre d’altres.
A «Forasters vindran», la reivindicació és la de la figura i de la lluita d’aquells malanomenats «altres catalans», els del llibre de Paco Candel, els que Jordi Pujol en el seu moment menyspreà precisament a un altre llibre («La immigració, problema i esperança de Catalunya») però que, posteriorment, va voler fer seus i mirar amb uns altres ulls per motius única i exclusivament electoralistes.
I «Forasters vindran» és també la recerca de les arrels familiars, un teatre que apart del fet documental vé acompanyat del factor personal, humà i biogràfic, ho és amb la família de la Susanna, com ho va ser també en el cas d’altres espectacles memorables com «Kilòmetres» de Meri Yanes Font i Marilia Samper o «Aquest país no descobert…» de l’Àlex Rigola i L’Alba Pujol i que fa que l’espectador empatitzi totalment amb aquesta proposta absolutament imprescindible i impecable en fons i en forma.

Ahir al Lliure de Montjüic vaig estar veient aquesta obra que amb dramatúrgia i direcció de Marta Galán tracta sobre la migració interna que hi va haver en els anys 50/60 de persones que provinents d’altres punts d’Espanya, principalment Andalusia deixaven la seva terra a la recerca d’una vida millor a Catalunya. Aquest projecte està dividit en tres parts, la primera fa mesos va començar i va ser la recerca històrica i documental amb 9 persones que al seu dia van ser migrants, la segona és en la que ens trobem ara o sigui portar a escena tota la feina feta i la tercera prevista per al juliol una altra posada en escena amb grups de joves. En aquesta segona fase els act@rs Susanna Barranco, Núria Lloansí i Juan Navarro amb el suport d’audiovisuals on van apareixent testimonis, ens relaten tot el que van viure fent especial èmfasi amb un fet que guarda paral·lelisme amb uns fets que actualment tenen lloc en els CIE , i en la qual ells es van veure en una situació semblant, ja que al baixar del tren si no podien acreditar que tenien feina i casa, eren detinguts per les autoritats franquistes i empresonats al Pavelló de les Missions fins que eren eren retornats al seu lloc d’origen. Galán tracta així mateix altres temes com poden ser la lluita de classes des de diferents vessants o els enfrontaments per raó d’origen. En definitiva el tema pot ser interessant però queda tot molt desdibuixat, és molt lent i conforme anava avançant s´ em feia mes costa amunt fins que va acabar fent-se pesat.