Falsestuff. La muerte de las musas

Para hablar de Falsestuff, me resulta inevitable recordar Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, obra de 2013 que los jovencísimos Nao Albet y Marcel Borras representaron en la misma sala pequeña del TNC.  Y es que el que fue el último trabajo de la compañía T6 tiene mucho que ver con el que ahora nos ocupa. Retomamos los elementos metateatrales, las estridencias, las influencias cinematográficas, el humor negro, los giros de guion y el formato espectacular. Teatro rápido, fresco y gamberro en el que el nada es lo que parece vuelve a ser norma. Puro estilo Nao&Marcel.

En esta ocasión pero, Falsestuff es también un juego de forma. El enigmático Boris Kaczynski, encarnado por el cómico americano Jango Edwards con una espontaneidad muy ligada a su personalidad y carisma, busca por venganza al misterioso falsificador André Féikiévich. A medida que se encuentra con varios de sus colaboradores, estos le representan la vida de André desde su infancia hasta el momento presente, otorgando a cada etapa un formato escénico distinto. Vemos danza contemporánea – de la mano de la bailarina Sau-Ching Wong-, videocreación en directo al estilo Agrupación Señor Serrano, un western musical, una farsa teatral, un discurso expositivo y hasta un coloquio postfunción a mitad de la misma. No es gratuito que los creadores compartan escenario con un equipo multidisciplinar internacional. En total, 9 artistas que interpretan a más de 40 personajes en 11 idiomas distintos, todos ellos sobretitulados en una puesta en escena complejísima y espectacular. Las luces, los grandes decorados –con escenografía de Adrià Pinar en colaboración con Oscar van der Put-, la música y la voz en directo, los extravagantes y múltiples vestuarios –ideados por Vera Moles en colaboración con Maria Gasa- y el uso de los espacios, platea y telón incluidos –que pena que este último cada vez se utilice en menos obras-, contribuyen a mantener la atención de un sorprendido espectador que lo largo de los recortables 190 minutos de espectáculo entiende que cualquier nueva vuelta de tuerca es posible.

Sin embargo...

Lee la crítica completa aquí: https://www.masteatro.com/falsestuff-critica/

Lo más interesante de Nao Albet y Marcel Borràs es la libertad que tienen para crear y el imaginario -a veces más cinematográfico que teatral- que desarrollan en sus espectáculos. Nunca sabes por donde te saldrán ni cómo acabarán una escena determinada. Acostumbran a probar nuevos mecanismos teatrales, hacen autocrítica -magnífica la escena del coloquio postfunción- e incluso juegan con el texto del programa de mano. De hecho, el juego es lo más importante, y esto se nota, se percibe… Ahora bien, tanto riesgo y tanta creatividad desatada comporta en ocasiones algunos problemas. El más destacable de Falsestuff es el exceso, tanto de duración como de alargamiento de una idea a priori muy original. Pero habría otro, relacionado con una dramaturgia desordenada que no ayuda a la pieza y que se pierde en divagaciones innecesarias. El día en que estos dos jóvenes actores, directores y autores encuentren el encaje justo entre dramaturgia y propuesta escénica no habrá quién los pare. De momento, sólo nos queda aplaudir una obra imperfecta pero arriesgada, una obra que repele y atrae a partes iguales, que entusiasma pero que también agota… Eso sí, pocos creadores de aquí se atreven a tanto… y esto siempre es de agradecer.

Nao Albet i  Marcel Borràs s’inspiren en John Falstaff, un personatge de ficció que apareix en tres dels drames de William Shakespeare, per crear aquest muntatge hilarant, que gira en torn la falsificació i l’estafa.

Probablement quan sentim parlar d’una falsificació, el primer que ens ve al cap és la d’una pintura, el quadre d’un pintor famós; però tot i que l’obra comença entorn a la falsificació d’una pintura, Nao Albet i  Marcel Borràs ho porten més enllà, dins el terreny de l’art, com la pintura, la literatura, el cinema i el teatre. Fins hi tot ens colen un fals col·loqui durant la mitja part de la funció, en la que algun que altre espectador hi cau de quatre grapes.

L’originalitat de tot plegat recau en portar-ho a escena utilitzant un gran ventall de disciplines artístiques, com la dansa, la música, el performance i la interpretació ; i la utilització d’una gran varietat d’estils teatrals, en el que es poden distingir la comèdia de l’art, el clown, el  monòleg, el  musical i una clicada d’ull al cinema de l’oest americà o al gran director Quentin Tarantino. Per tal que tot això sigui possible Nao Albert i Marcel Borràs s’han rodejat d’un gran equip de professionals internacionals, com el còmic Jango Edwards ( impressioant !!!), l'actriu lituana Diana Sakalauskaite, el músic i actor Victor Lauwers, l'actor francès Naby Dakhli, l'artista performatiu Thomas Kasebacher, l'actriu Laura Weissmahr i la ballarina Sau-Ching Wong, que a part d’interpretar els diàlegs mitjançant la dansa (brutal !!!), també ho fa en xinès, el seu propi idioma. I es que, un dels atractius d’aquest muntatge és que cadascun dels artistes utilitza la seva pròpia llengua per expressar-se durant tot l’espectacle ( català, castellà, francès, anglès, rus, lituà, italià, xinès, flamenc, holandès i alemany). No us preocupeu, tot està subtitulat al castellà. Penso que és una manera molt intel·ligent de fer-nos veure que la falsificació és una qüestió global.

Però Nao Albert i Marcel Borràs van més enllà de la còpia o falsificació d’un original, i ens plantegen la possibilitat de falsificar un muntatge que encara no ha estat estrenat.  No creieu que és genial?!!!

La qüestió és que una surt del teatre fent-se un munt de preguntes.

On són els límits entre falsificació, reproducció o copia?

La falsificació és un acte consistent en la creació o modificació. Llavors...una adaptació de Hamlet és una falsificació?

Per què té més valor l’original que la copia?

Una copia no és en definitiva un altre original?

Si algú paga els drets d’autor pot copiar una obra. La copia és una falsificació?

 

En fi, penso que paga la pena d’anar-la a veure. Si sou fans de l’estil d’en Nao i en Marcel en sortireu entusiasmats. Es cert que és un pel llarga, però el tema dona per molt!!!. A mi se’m va passar el temps volant. A part, la posada en escena m’ha semblat sensacional. L’escenografia, la llum i el vestuari estan cuidats al detall. Les interpretacions han estat impecables. En definitiva , la meva recomanació és que no us la perdeu !!!

Hay propuestas teatrales que parten de un conflicto. Otras, de una tesis del autor. Pero hay un tercer grupo más experimental: las que parten de una pregunta. En Falsestuff, los creadores Nao Albet y Marcel Borràs se plantean (no sabemos hasta qué punto seriamente): ¿podrían existir las falsificaciones artísticas en el mundo de las artes escénicas? Este punto de partida, ramificado en reflexiones sobre la originalidad, les sirve, sobre todo, para jugar con los diferentes estilos teatrales, imitando, uno tras otro, sus formatos contemporáneos más característicos, con una trama de thriller cinematográfico de fondo. Lo más interesante es que el espectáculo toma sin concesiones esta premisa, evitando en todo momento el tono paródico, para adentrarse en la verdad formal que les aporta al conjunto el estilo “falsificado” de cada fragmento. Es por eso que podemos decir que la apuesta es valiente y decidida pero, por su larga duración y una cierta irregularidad rítmica, también peca, en algunos momentos, de demasiado caprichosa. Destacan algunos momentos especialmente brillantes (como el falso coloquio con el público) y Jango Edwards interpretando a un personaje memorable. El montaje tiene muchos valores: riesgo, personalidad, una puesta en escena muy cuidada… Pero, a pesar de esto, su duración de más de tres horas resulta excesiva y dispersa, así, sus mejores momentos que, quizás, más concentrados hubieran dado lugar a un pieza más redonda.

Amb aquest espectacle de Nao Albet i Marcel Borràs, hem estrenat el nostre recorregut pel GREC 2018, i la veritat és que esperàvem molt més.

FALSESTUFF la muerte de las musas, és una proposta esbojarrada que va de falsificacions. Ja vam poder intuir a la roda de premsa que tot plegat seria una mica peculiar. Nou artistes a escena que parlen diferents idiomes i pertanyen a nacionalitats diferents, tots provenen de tendències culturals molt diverses.

Un full annex al programa de mà ja dóna també pistes abans d'entrar a la sala de què estem davant de quelcom diferent. I esperem molt dels 190 minuts d’espectacle.

Porten el tema de les falsificacions del món de l'art al món del teatre, imaginant falsificacions de muntatges i aprofitant per mostrar els diferents estils de teatre per tal de copsar quin és més "verdader" .... dansa-teatre,teatre d'objectes, teatre documental, teatre musical, teatre més contemplatiu, post dramàtic, postmodern ....

Una proposta on Nao Albet i Marcel Borràs destil·len energia a dojo, i es desinhibeixen totalment dalt l'escenari. Engany sobre engany i canvi de línia interpretativa constant, en una primera part que no ens dóna treva i on es van succeint situacions i canvis d'escenografia de manera continuada.

Una mitja part que al nostre entendre ha tallat el ritme de l'espectacle, que d'altra banda creiem innecessàriament llarg, i l’ha alentit. Això si, la segona part comença amb un hilarant col·loqui post funció que ha contrastat massa amb la davallada de ritme de la part del monòleg documental que l'ha seguit.

Un final amb un tiroteig espectacular a escena i una sorpresa en el desenllaç de tot plegat.

Intervenen a més dels mateixos Nao i Marcel, el còmic Jango Edwards amb una gran força escènica, l’actriu lituana Diana Sakalauskaité, el músic i actor Victor Lauwers, co-fundador de la companyia belga Kuiperskaai, l’actor francès Naby Dakhli, l’artista performatiu Thomas Kasebacher, la ballarina Sau-Ching Wong i l’actriu Laura Weissmahr.

Han portat en aquesta proposta trets característics de les seves creacions com són el ritme trepidant, la ruptura de la 4a paret, els referents cinematogràfics, la música i el seu desig inqüestionable de jugar a escena. Però malgrat l'enorme energia abocada, els mitjans emprats i de ben segur, l'elevat pressupost de tot plegat, a nosaltres no ens ha fet el pes. Com hem dit al començament de la crònica, n'esperàvem molt més.

I volem des d'aquí manifestar el nostre estupor i a voltes indignació del tema de l'ús de la nostra llengua, el català. Entenem o volem entendre que durant el muntatge es parli en alemany, anglès, castellà, flamenc, francès, italià, lituà, neerlandès, rus, xinès, però perquè la sobre titulació és en castellà i no en català ????

No ho podem entendre !!!!, o millor dit, no ho volem entendre !!!!

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Seré sincer i diré que he anat a veure Falsestuff perquè em sobrava un abonament del TNC; així, clar i català. No hi he entrat ni pel davant ni pel darrera i a la mitja part he tocat el dos. A casa m'esperaven unes croquetes magnífiques per sopar, i calentes millor. No he entès el perquè de 11 idiomes, no he entès la festa country amb barraca de cartró pedra Far West Esplugues Citu style... i he entés que el millor per a mi era agafar la moto i anar cap a Igualada.

 

 

 

Crítica completa »    https://bit.ly/2lJz8Wq