Entrevistes breus amb dones excepcionals

Entrevistes breus amb dones excepcionals de Joan Yago, un dels dramaturgs més prolífics i reconeguts de la nova generació d'autors dramàtics en llengua catalana, és un espectacle brillant, ple d'ironia i amb molt sentit d'humor, que ens fa reflexionar sobre les contradiccions humanes.

Primerament, es va estrenar el 2022 com a lectura dramatitzada a la Sala Beckett en el XVII Obrador d'estiu, sota la direcció de Ferran Utzet.

Es tracta d'un espectacle molt original, tant en la forma, com en el contingut.
Entrevistes breus... és un espectacle dinàmic, trencador. Estructurat com un joc teatral que té com a nucli el món de les entrevistes.
La posada en escena és molt original. Es tracta d'una mena de late night show, amb entrevistes i música en directe. De fet, Entrevistes breus... és un homenatge a l'entrevista com a gènere, tot i que no és directament teatral.
La Mònica Bofill, directora de l'obra, ha fet una feina realment increïble.

Entrevistes breus amb dones excepcionals és un recopilatori de cinc entrevistes fictícies a dones peculiars, que possiblement les titllaríem de friquis per la seva manera de pensar, actuar, ser o viure. Personatges visualment normals amb actituds o addiccions peculiars, que existeixen i conviuen amb la resta de persones o personatges als quals la societat considera "normals". Diguem-ne que són personatges difícils d'entendre, que incomoden i fins i tot generen rebuig.

Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas i Yolanda Sikara, són les sis actrius que interpreten a la model ucraïnesa Natalia Yaroslavna, la Susan Rankin, la Glenna Pfender, la Rose Powell, la Roberta Flax, la Jacky Pfender, la Nancy Sayderman, als senyoros o tertulians (Martin, Gordon i Stewie), i a una entrevistadora, personatges, tots ells, tremendament peculiars. Prefereixo no dir-vos quins són els trets característics d'aquests personatges, perquè m'agradaria que ho descobríssiu per vosaltres mateixos. Només us diré que tots ells estan inspirats en casos reals i que formen part de la nostra societat. Reals però a la vegada estranys. Tan estranys que semblen fins i tot impossibles.

Per crear aquest espectacle, Joan Yago s'ha inspirat en algunes revistes de còmic, com Love and Rockets, en programes de televisió com Mi extraña adicción, historicistes i il·lustradors com Charles Burns, escriptors com David Foster o autors de còmics com Jaime Hernández.

A Entrevistes breus... se'ns plantegen alguns temes controvertits, com la pressió estètica, l'automedicació, ideologies molt radicals o l'ètica d'alguns avenços tecnològics.

El resultat de tot plegat és una peça extraordinària, amb escenes realment divertides, que ens fan reflexionar, sense jutjar, sobre aquells que són diferents.

Són molts els elements que fan d'aquest projecte una obra imprescindible: el text de Joan Yago, la direcció escènica de la Mònica Bofill, un repartiment de luxe, la posada en escena amb música en directe, uns temes musicals i veus espectaculars, i un bon equilibri entre forma i contingut.

Feu-me cas i no us la perdeu!

Esta obra se escribió hace más de siete años y representada en París y Montreal con mucho éxito. El título te hace pensar que entrevistarán a mujeres conocidas por su papel en la historia y te coge por sorpresa. Las mujeres son excepcionales, la obra también.

Joan Yago nos ha sorprendido porque sitúa a las entrevistadas en la América más retorcida. La excentricidad e imaginación de Joan Yago supera sus propios límites ya conocidos en la Calórica. Como en la novela de Henry James, (The turn of the screw), él da una vuelta de tuerca a situaciones forzándola al máximo con el peligro de que se puedan producir problemas sobreañadidos. Y te mantiene alerta porque los temas son surrealistas pero muy creíbles. En ocasiones, es necesario hipertrofiar situaciones o ponerlas en clave de humor para hacer más visibles los anhelos y problemas de la sociedad occidental.

Con la ironía y el sentido del humor que le caracteriza, Joan Yago crea un texto fantasioso, excéntrico, exagerado pero lleno de verdades o corrientes ideológicas actuales como la congresista republicana defensora de las armas con la idea tan incrustada en la sociedad americana de la libertad individual y la defensa personal. Las otras tres son más esotéricas, la que defiende la belleza desde un mundo irreal, la libertad en la automedicación, la búsqueda de la inmortalidad o la más esperpéntica, la mujer atrapada en el cuerpo de una niña, lo que no está tan alejado de la realidad puesto que está plenamente aceptado el hecho de la persona atrapada en el cuerpo de otra de diferente género. La entrevistadora es Mònica Almirall y las intérpretes son de lujo Elisabeth Casanovas, Miranda Gas, Anna Barrachina, Muntsa Alcañiz y Yolanda Sikara.

Bajo la dirección de Mònica Bofill, el texto de Yago sale enriquecido y adquiere tintes de normalidad. Entre cada entrevista nos regalan canciones con música en directo interpretadas por las propias actrices. Joana Martí diseña una vistosa, móvil y luminosa escenografía en forma de diferentes espacios como cajitas que se abren y cierran. Los espacios a dos alturas, los rápidos cambios de vestuario y de objetos escenográficos le dan a toda la obra una gran agilidad y vistosidad.

La normalitat no és notícia. Quina llàstima! És la conclusió de l'obra de teatre "Entrevistes breus amb dones excepcionals", en què una periodista de televisió, amb un plató impecable, modern, i amb instruments musicals preparats per amenitzar una entrevista amb l'altra, interroga dones per un fet personal o professional.

Pel títol de l'obra, sense saber-ne investigat res més, pensava que anava a veure de veritat històries de dones excepcionals, dones nostres, quotidianes, de la nostra realitat més propera. No és així. Les dones viuen totes a Estats Units d'Amèrica, i la realitat que viuen pot fer-nos pensar en la nostra però no és així perquè, en un dels casos, la política defensa l'ús de les armes.

Malgrat això, la periodista fa tan bé la seva feina, que l'excepcionalitat del títol de l'obra l'entendrem amb rapidesa com una ironia clara, potser fins i tot com un sarcasme. A més, no oblidem que som en un plató de televisió, per tant es busca l'espectacle. I n'hi haurà: fins i tot alguns personatges entrevistats s'acabaran barallant entre ells en alguns casos (el cas de la dona blava). I justament aquest és el gran encert de l'obra de teatre: el límit del que és normal i excepcional, tensionat per la indagació periodística que busca l'espectacle.

El millor de tot plegat és el contrapunt a les entrevistes escenificat en el "banc de si no fos", on s'asseuen tres personatges que comenten que la normalitat mai no és font d'interès. És més, on és el límit de la normalitat i el que no? Tots podríem fer espectacle de la nostra intimitat si posem el focus d'atenció en algun aspecte nostre. De fet, les xarxes socials ja fan aquesta tasca diàriament, oi?

Per acabar, només em falta subratllar la gran tasca de les actrius. Les esmento totes: Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas, Yolanda Sikara. I la direcció i autoria: Joan Yago.

“¿Qué ocurre cuando la defensa a ultranza de la libertad individual pone en peligro nuestra manera de entender el mundo?” Esta pregunta del programa de mano resulta realmente inquietante y es el motor que hizo que Joan Yago escribiera, hace ya más de seis años, unos pequeños textos sobre mujeres que viven en nuestro mundo pero que lo hacen de manera muy diferente, desafiando nuestra forma de aceptarlas y comprenderlas. Son personajes ficticios basados en realidades excepcionales, muchas de ellas inspiradas en programas televisivos norteamericanos como My strange addiction. El hecho que todas sean mujeres también es una manera de desafiar al espectador, de ponerlo contra las cuerdas y de provocar conexiones contradictorias. El resultado es un texto hábil, divertido a ratos y un poco alargado en otros. Pero, en definitiva, una muestra más del talento de Yago, largamente demostrado en todos sus escritos para La Calórica.

El montaje está pensado cómo un largo programa de televisión, muy a la americana y con una estética colorista y pop que aligera la contundencia de algunas entrevistas (la de la congresista republicana que proclama con naturalidad el uso de las armas pero defiende los derechos de los homosexuales, la de la mujer de más de sesenta que decide vivir como una niña, la de la chica que se automedica y acaba siendo de color azul, etc). También hay música en directo y muchos elementos que ayudan a aumentar el atractivo de la propuesta. Pero, a pesar de todo, hay un tono general que a veces hubiera necesitado alguna ruptura. Creo que se deja todo el peso a lo qué se dice y se olvida un poco la forma de decirlo, a pesar de que no podemos olvidar que dos veteranas como Muntsa Alcañiz y Anna Barrachina sacan oro de allá donde sea, hagan lo que hagan.

En definitiva, una propuesta desafiante y alentadora que quizás hubiera requerido algo más de más tiempo para acabarla de afinar. Aun así, no os arrepentiréis de conocer a estos seres fantásticos, sobre todo porque sabemos que existen o pueden existir no demasiado lejos de nosotros.